Leo, Pep i Ansu

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El món del futbol ha aconseguit que no ens refiem gairebé de ningú, gentilesa de la diversa fauna que el pobla. Quan surt Mendes assegurant la continuïtat d’Ansu Fati mentre el posa pels núvols, només arribes a la conclusió, aquí sí, que al comú dels mortals barcelonistes li falta informació. La que disposen dins del club i no oferiran de moment al públic. La pregunta del milió: Aquest noi és recuperable o no? Dubtem que ningú vulgui mullar-se ara amb una resposta categòrica. I deuen viure en el dilema, amb un vol i dol de manual. Si marxa deixant calerons i triomfa per aquests camps de Déu, penaran amb llarga condemna. Si es perpetua la versió dels darrers mesos, la patata calenta Ansu Fati no es refredarà, ans al contrari. I necessiten els diners per allò de l’amortització, de l’1 per 1 de la massa salarial i aquestes malifetes del futbol modern. Si no hi ha ningú a bord que pugui oferir categòrica solució, malament rai, persistiran els dubtes i el tindrem lluint el 10 dels escollits una nova temporada fins que pugui resoldre definitivament la incògnita. També de manual, mala peça al teler, que deien els clàssics.

Venen mesos durs amb la mudança a Montjuïc, la segona esgarrinxada emocional amb Messi i la incapacitat de trobar ingressos. El pressupost s’ha arronsat, la potència del motor blaugrana sembla en pana i només aguanta la marca. Quan dies enrere demanàvem una sotragada a la plantilla, el pensament anava per aquí. No queda altre remei que potenciar les proves amb gent de casa en lloc de continuar confiant en futbolistes de qui massa coneixem el seu sostre. A banda d’agents lliures i el previsible fitxatge de qui ha de rellevar Busquets, caldria apostar i confiar en un munt de joves incògnites que poden trobar l’oportunitat de les seves vides esportives per aquest explosiu còctel de factors. Si la gent continua exigint el nivell que el club no està en disposició d’aconseguir, tibarem la corda de manera perillosa. És una constatació: El culer encara nega la situació límit del seu Barça, no vol fer-se el càrrec. I és perillós demanar la Lluna quan no pots ni viatjar en metro.

Messi ha marxat als USA i això tampoc s’havia cuinat d’avui per demà. Ens poden fer creure el que desitgin, que en aquest món tot depèn de escenificar l’obra i relat que més convingui per fer-se l’innocent o la víctima quan es descobreix el pastís. Altre cop, Messi provoca indirectament un cop baix emocional difícil de pair, però ara queda net el camí correcte, cap altre que associar-lo al Barça un cop confirmi la retirada, arribi quan toqui. En futbol prescindir del cor resulta gairebé impossible, però així es pot construir un equip lliure d’hipoteques, tot i que sigui mig parrac, fet de retalls, a base d’una imaginació i criteri que encara posem en dubte. Si repasses els termes de l’acord amb Miami, la seva complexitat i múltiples arestes confirmen que s’ha treballat a poc a poc, s’ha negociat a foc lent. Però ningú no es pregunta per què el Barça de Laporta no podia preparar un plat similar amb temps i cura, en connivència amb la interessada LFP i amb el necessitat Tebas d’aliat. No havien d’aprofitar Messi com a cortina de fum, no és de llei. Som lluny d’un panorama esperançador i el nou adeu a Messi només ha fet que confirmar-ho.

La victòria de Guardiola és la nostra. I tant que ho és! Dels que sabem viure separant perfectament el gra de la palla, la realitat dels fets de la propaganda, l’excel·lència de la misèria moral. En clau barcelonista, la primera Champions del City només té una lectura, consistent en aplicar les lliçons i barrar el pas d’una vegada a aquells mediocres que li han robat l’ànima en benefici propi, que l’han enfonsat sense miraments per a confirmar que no en sabien més i obraven de mala fe. A ells, els valors i símbols del club els importen un rave, tot ho fan per a demostrar-nos, si sabéssim obrar en conseqüència, que com més lluny els tinguem, millor, i que votar-los és el pitjor pecat possible. Només afarta comprovar que hi ha un bon tou de barcelonistes incapaç de veure l’evidència plantada de fa anys i panys davant dels seus nassos.

I com això és una guerra constant de caràcter simbòlic, ple suport a Patri Guijarro, Clàudia Pina i Mapi León, les tres que aguanten el pols i no volen passar per l’adreçador de les alcaldades i la ‘manu militari’ de la Federació, amb el seu funcionari endollat Vilda al capdavant. Hi ha una altra manera de fer, la bona, i mereix ser respectada per simple dignitat.