“Después de tantos años la verdad es que es mejor
Dejar de lado un poco nuestra fascinación
Y no empezar proyectos inauditos
Y no vivir al borde del abismo, pues
Eso ya pasó”
L’altre dia escoltant els primers versos de la cançó “El momento” de La Casa Azul em van fer pensar en Esquerra i el pragmatisme que tenyeix la seva política a Catalunya i a Espanya, sembla que amb prou bon resultat, malgrat les afilades crítiques que rep per part de Junts.
L’acord de claredat l’allunya de l’abisme i el controvertit fitxatge de la politòloga Astrid Barrio per formar part del grup d’experts que n’ha de formular la proposta sembla una evidència més que “eso ya pasó”, que Esquerra vol deixar enrere les turbulències del procés.
Malgrat tot això, o precisament gràcies a tot això, Esquerra viu a les portes de les eleccions municipals un gran moment polític, no només tenint la presidència de la Generalitat i, eventualment i veurem fins quan, la interina del Parlament de Catalunya, també té sota el seu únic control totes les cadires del Consell de Govern, amb el poder polític que això suposa.
Aquesta targeta de presentació, ben segur, li ha permès fer més llistes electorals per a les properes municipals, seduint candidats i candidates que veuen en Esquerra el partit de govern que és avui. Potser reben calbots per part de Junts dia sí dia també, potser el PSC aquí i el PSOE allà els fa passar més d’una vegada per l’adreçador, però al final només ells tenen totes les claus del Govern de Catalunya, les claus de les decisions sobre inversions.
Diluït com un terròs de sucre el 52%, vist avui com un miratge o, com canten La Casa Azul, com un “pequeño exceso de hipersueño emocional”, les eleccions del 28 de maig no només serviran per a escollir alcaldes i alcaldesses, també serviran, com sempre que votem, per prendre el pols a l’independentisme centrant de nou la pugna en clau d’hegemonia interna entre Esquerra i Junts.
La pugna és intensa i fins i tot sagnant, amb la decisió que ha prendre la vicepresidenta del Parlament amb funcions de presidenta, Alba Vergés (ERC), sobre el futur de la diputada i presidenta del Parlament suspesa Laura Borràs (presidenta de Junts). Si per si sola la campanya electoral ja fa que pugi la intensitat política (més acusacions i retrets creuats), la retirada o no de l’escó de Borràs incrementarà encara molt més tot aquest soroll.
Esquerra està demostrant, de moment, una gran capacitat de resistència davant els embats de Junts. S’ha enfortit i s’ha alliberat d’aquell complex que l’empetitia dècades enrere davant Convergència. Ara faltarà veure si la seva resistència numantina i el seu pragmatisme polític li segueixen donant rendiment electoral; també faltarà veure si no és només Esquerra, sinó la majoria dels independentistes, els qui volen deixar una mica de costat la fascinació i no viure prop de l’abisme, que això ja va passar…