La crítica depèn sempre del context i les circumstàncies, ves quina novetat. Però com els temps recomanen recalcar les evidències, aquest és el Barça que hi ha i no cal donar-li gaires tombs. I contents, encara, que els números són respectables, espectaculars en alguns aspectes estadístics. Posar el dit a l’ull en situacions com l’actual no és ja injust, sinó oportunista o, pitjor, justificat pels interessos amagats de cadascú. Amb la mirada llarga, pensant en la llunyana recuperació absoluta del potencial futbolístic, ara mateix hi ha vuit, nou jugadors vàlids. Si te’n falten quatre en alguns duels com ha estat el cas, et veus obligat a exercicis de supervivència. I aquí estem. Es fa clara com la llum del dia la necessitat d’enfortir la plantilla, el fons d’armari, allò que et possibilita realitzar rotacions amb garanties. Per guanyar la Champions, caldria una inversió aproximada de 500 milions en tres, quatre peces de primer nivell, titulars d’entrada. Si vols aspirar a tot allò que disputis, et cal un grapat d’especialistes que t’aportin des de la banqueta. I no hi ha un ral, el club està en fallida i aquest estiu hi haurà enrenou quan els mitjans empenyin l’opinió pública per a exigir cromos impossibles de comprar. Si toquem de peus a terra, val com a exemple la renovació de Sergi Roberto. Si una plantilla té 25 jugadors, no pots fitxar per massa salarial i de sota no puja gairebé ningú amb garanties, és lícit apostar pel boig conegut? En tot cas, plantegem-nos què ha passat a la base per trobar-la avui desmanegada, sense relleus al filial. Quan preguntes als entesos, et diuen que ara mateix hi ha sequera i d’aquí dos o tres anys, capitanejats per Laval, encara es poden creuar els dits i mantenir certes esperances. Revertir l’herència al futbol base tampoc no serà fàcil. El club està agafat amb pinces per tot arreu. Per tant, val més aferrar-se al possibilisme. Fórmules apedaçades, ves quin remei. Quan veus que el futur guanyador de la Lliga, ja que només la pot perdre ell, no té substitut per Pedri, certifiques que el camí pendent de recórrer serà llarg.
Un altre exemple per evitar confusions interessades i corrents d’opinió esbombades pels adversaris. La propaganda pot girar la realitat com un mitjó i criticar al guanyador per tapar la incapacitat del Madrid per dominar i vèncer al partit d’anada. Un cop més, queda certificat que a les guerres, també a les simbòliques d’àmbit esportiu, la primera víctima és la veritat. I aquell que vulgui pentinar el gat fent-li fàstics a la manera d’emportar-te el partit, lliure és de fer-ho i de continuar flagel·lant-se. Es tractava de revertir derrotes i no posar l’eliminatòria en risc. Es va aconseguir. Punt. Punt contundent, sense cap desig de parlar de possessió, de control, de model i altres cabòries. Es tractava de sortir viu i es va obtenir el premi del reforç moral. Amb un record per aquells aficionats de llarga trajectòria històrica: No fa tants anys, anar al Bernabéu implicava derrota assegurada i crisi interna farcida de frustracions. Repassar les estadístiques del nou mil·lenni hauria de confortar als que viuen perennement situats en la comparativa. Des que va instaurar el model, la manera que ha mostrat el Barça de revertir el dictat de la història en els desplaçaments a ca l’etern adversari ha estat no ja notable, sinó espectacular. Mantenir-ho en aquests temps de fragilitat frega la proesa.
Per cert, si algun tret caracteritza el barcelonisme és la seva capacitat d’autocrítica, de posar en dubte qualsevol decisió. Que no es perdi mai. Comparar aquesta virtut per convertir-la en tara posant de referent l’opacitat del madridisme implica errar en el plantejament. En tot cas, ja s’ho faran. I val per a tot: Fitxar el fill de Ronaldinho pel juvenil és una alcaldada, un pèssim missatge al futbol base, un dard enverinat al rigor i seriositat que hauria de protagonitzar la formació de futurs talents. Sembla mentida que s’entestin en capricis arbitraris com aquest, que alguns directius siguin tan arrogants. I encara pitjor: Diríem que ningú és capaç de contradir a l’únic que pren decisions, eternament rodejat per un grapat de muts que només riuen les gràcies. Un club de fonda arrel democràtica ho ha de discutir i debatre tot. Només faltaria.