Què li passa a la CUP?

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Al llarg dels anys he escrit molts d’articles a favor de les CUP. Un factor determinant en el meu suport de la formació es causava de la seva defensa de la unitat nacional de la Gran Catalunya, és a dir, dels mal dits Països Catalans. Amb el seu democratisme de base, tan populista i americanitzat, les CUP garantien una radical sobirania popular en tant que vehicle únic no solament per a una independència nacional sòlida, sinó també per a les futures bases d’una organització política solvent i transparent. Pel camí, calia acceptar una sèrie de gripaus ideològics més o menys desafortunats i incòmodes, fruit de les limitacions de la formació política i de la història del país. Amb tot, fins i tot amb aquest bagatge problemàtic, la força i missió de les CUP durant el procés van ser crucials per garantir alguns dels majors èxits de l’independentisme i mobilització popular, referèndum inclòs.

De tots aquells èxits ja no en queda res. Avui les CUP són una part més del règim del Vichy Catalán. Encara pitjor: la seva missió actual és la de dissoldre la identitat catalana. Què li passa a la CUP?

A mesura que la derrota ha anat enfondit i ampliant el cràter polític, cultural i identitari a Catalunya, les CUP s’han anat desfigurant i descomponent al mateix ritme que el país. Pel camí, les ja conegudes “dues ànimes” de les CUP—això és, Poble Lliure i Endavant—s’han anat enrocant per garantir-se unes posicions i quotes de poder intern. Alhora, els discursos s’han anat estrafent a fi de justificar l’apuntalament de la neoautonomia catalana i la bastarda presència de les CUP a Madrid. No debades, algunes de les figures més significatives de la formació han hagut de ser sacrificades amb els mètodes d’antany de l’estalinisme esborronador. Un d’aquests casos és el de Quim Arrufat, capitost de la CUP nacional, cancel·lat amb acusacions mai provades i amb acusadors anònims. Naturalment, les acusacions mai han estat dutes als tribunals perquè es desfarien a l’acte i la causa seria desestimada. Un altre cas és el de l’Eudald Calvo, ex-alcalde cupaire d’Argentona, a qui se li va aplicar la mateixa tàctica.

Al darrere d’aquests casos—i d’altres, executats seguint el mateix patró però amb acusacions diferents—hi havia la necessitat de depurar aquells qui no eren capaços de ser redreçats i reutilitzats en unes CUP desnacionalitzades. La facció d’Endavant-OSAN ha estat la més activa en aquesta purga. És la facció que ha fet més per descatalanitzar les CUP i per dur-les a ser una mena de Comuns radicalitzats. L’equilibri entre qüestió social i qüestió nacional ja no existeix: les CUP només són qüestió social, en la seva versió més ridícula. Els nacionalistes que queden dins les CUP i que no han estat purgats han hagut d’adoptar l’ideari d’Endavant. A més, s’han hagut d’empassar una qüestió social buidada de contingut econòmic i social real que ha derivat cap al pitjor identity-politics woke, importat dels Estats Units. De la derrota dels catalans el 2017, les CUP, dirigides per Endavant i convertits en els companys de viatge dels Comuns, han acabat abraçant els postulats woke més experimentals, radicals i destructius. Un excel·lent exemple d’aquesta deriva es pot veure en els candidats que la CUP de Barcelona ha presentat a les dues darreres eleccions municipals.

A les eleccions municipals de 2019, la CUP de Barcelona va tenir de cap de llista l’Anna Saliente, naturalment membre d’Endavant. Una ullada al seu programa i a les seves declaracions fa palès que la qüestió nacional no solament era absent, sinó que a Saliente li importava entre poc i gens. L’estrella, però, de la llista municipal era Jordi Magrinyà, número 2 i també militant d’Endavant. Amb ell, els debats es van anar fent més llefiscosos i woke, és a dir, es parlava més de racisme i dels malvats catalans ètnics més que no pas d’alliberar Catalunya. La tàctica era perversa: fent servir la llengua catalana, Magrinyà impugnava la història i identitat ètniques dels catalans i vindicava la catalanitat dels altres, bastida sobre el mer ús lingüístic. És un exemple més de la degeneració de la calamitat pujolista del “és català qui viu i treballa a Catalunya.” No cal dir que amb uns personatges així la CUP de Barcelona va perdre tots els regidors que tenia al consistori de la ciutat comtal i es va quedar sense representació.

Per a les eleccions d’enguany, la CUP de Barcelona ha fet un pas més i ha radicalitzat el seu discurs woke. Amb la seva cap de llista, Basha Changue, el missatge ha estat clar: cal acabar amb tots els trets d’identitat nacional dels catalans. Per fer-ho possible, cal estigmatitzar tot el que és català i, sobretot, treure l’espantall del racisme. De sobte, se’ns vol fer creure que som pitjors que els Estats Units en racisme i passat esclavista. És innegable que durant el Vuit-cents hi va haver un tràfic d’esclaus a les colònies espanyoles i que alguns pocs catalans hi van tenir un paper actiu. Tanmateix, el marc legal de l’esclavatge era un afer espanyol i això els cupaires woke no ho diuen mai. A Catalunya no hi ha hagut esclaus en molts de segles. Tampoc hi ha una part de la població que vagi ser esclavitzada pels catalans, que després fos alliberada, i que encara visqui en terres catalanes de forma segregada i essent víctima d’un racisme sistèmic heretat d’un passat esclavista. Res de tot això existeix a Catalunya. La nostra demografia històrica ha estat molt uniforme, agradi o no. La CUP és la principal punta de llança de l’americanització dels discursos polítics a Catalunya. Changue blanqueja, ignora i nega l’opressió colonial espanyola de Catalunya, esborra i distorsiona el nostre passat, i vol consumar una nova hora zero a la nostra història—aquest cop contra els fonaments de la nostra identitat. Gent així només mantindran la llengua catalana—fortament minoritzada i folkloritzada—sotmesa al castellà, a Espanya, i al pragmatisme col·laboracionista del règim del Vichy.

De ser un dels puntals de l’alliberament nacional, les CUP són avui el partit dels botxins woke més letals de la neoautonomia del Vichy; en tant que stasi de cottolengo, són el complement perfecte de l’espanyolisme dels Comuns, amb la voluntat ferma d’exterminar la identitat catalana i fer tàbula rasa. És hora de llençar les CUP a la paperera de la història.

- Publicitat -