Salvador Illa està emprenyat. No m’estranya. Pere Aragonès ha volgut fer de Jordi Pujol quan ni a Catalunya ni a Espanya ningú més podrà practicar com ell el joc de fet a amagar. L’únic partit que hi està bregat és el PNB, que porta quatre dècades sense moure’s de lloc. El pujolisme és mort i enterrat, malgrat el retorn a l’autonomisme d’Esquerra i d’una part de Junts. L’intent del Govern de buscar la mediació del PSOE, concretament de Pedro Sánchez, perquè el PSC aprovi els pressupostos de la Generalitat ha irritat encara més el primer secretari del PSC, que està fart de la prepotència d’Esquerra, un partit que, malgrat retenir la presidència de la Generalitat, està aïllat i malviu al Parlament. Els socialistes van demostrar-los-ho, amb l’aquiescència de Junts, durant la sessió de control d’aquesta setmana. Les regles de joc del règim del 78 estaven clares i Pujol podia pactar amb Madrid per carregar-se el líder del PP o doblegar el PSC a canvi de pactar governs a Madrid, pressupostos a Catalunya i altres coses que només sabrem amb els anys. En el fons, Pujol va fer caure la política catalana en un eixorc sucursalisme amb aquesta estratègia i amb la coneguda fórmula de “peix al cove”.
En la fase actual, si bé encara estem sotmesos al règim del 78, les coses ja no van de la mateixa manera. La relació de Catalunya amb Espanya no serà mai més com abans simplement perquè a Madrid s’han adonat que l’independentisme de base, “els sense nom”, com els descriu Salvador Cardús, anava de veritat i no pas de catxa com els seus dirigents. Així i tot, la dècada sobiranista ha alterat l’escenari polític i ha provocat que l’acció política a Madrid ja no es pugui fer de la mateixa manera. L’independentisme, a diferència del nacionalisme, sempre serà un interlocutor provisional, poc de fiar. No hi ha intercanvi de favors entre els defensors de l’estat i qui vol sortir-ne, si és que no adjura directament del seu independentisme. Això Esquerra encara no ho pot fer. Seria la seva fi. Gabriel Rufián fa ara teatre a Madrid, com ha fet sempre. Els cops d’efecte, la tensió momentània que provoca que Esquerra s’abstingui, com va fer l’altre dia, en la votació d’un nou decret anticrisi presentat pel govern de Pedro Sánchez, són trets disparats amb una escopeta de balins. El problema d’Esquerra a Madrid és que només pot apostar a una carta, el PSOE, perquè abans es tallaria una mà que aliar-se amb el PP. Això no passava durant els “gloriosos” temps del pujolisme.
A més, Esquerra no és CiU ni de lluny. El seu model són els comuns. Anhelen ser els comuns, però no poden ser-ho perquè l’independentisme no qualla entre la intel·lectualitat pròxima als comuns, que és més espanyolista que la “jaqueta d’un guàrdia”, com diu una amiga meva apel·lant a la vestimenta de la Guàrdia Civil, i perquè els votants de l’antic cinturó roig encara estan encaterinats per una esquerra que omple auditoris quan un polític de la metròpoli ve a predicar a les “colònies”. Com es va poder constatar fa unes setmanes, Yolanda Díaz té més predicament que Colau, de la mateixa manera que abans l’havia tingut Pablo Iglesias. I el mateix es pot dir dels socialistes, sobretot des que es van despendre del sector catalanista, avui repartit entre Esquerra i Junts, però que està dissolt completament. CiU va ser un dels pilars del règim del 78, com ho prova que una part d’Unió estigui avui dia refugiada en el clos del PSC, i el PDeCAT agonitzi a les Corts espanyoles com si res no hagués passat. CiU es va desfer no pas per la deriva independentista de CDC, com s’acostuma a afirmar alegrement, sinó pels “vicis” acumulats per la federació nacionalista durant els vint-i-tres anys de govern. Quan CDC es va transformar en PDeCAT i Unió Democràtica es va dissoldre, el motiu no era altre que la corrupció que havia corcat els dos partits, tal com ha passat amb el PP i el PSOE. Els poders de l’estat, incloent-hi els mediàtics, van aixecar la catifa de la corrupció pujolista per mostrar-ne les debilitats quan, efectivament, els nacionalistes van començar a fer el gir sobiranista. No sempre van apuntar bé, però, en general, van encertar-la. Duran i Lleida i la seva cort va decidir fer mutis i abandonar precisament per esquivar l’escrutini. Això va salvar-los de la crema, com és evident quan veus segons qui instal·lat en llocs de rellevància a Barcelona o a Madrid.
Salvador Illa té raó. El pressupost de la Generalitat de Catalunya es tramita, es discuteix i s’aprova al Parlament de Catalunya i no pas a Madrid. Esquerra, com de vegades feia Pujol, s’ha saltat la norma i ha esquerdat una mica més la sobirania del Parlament. I així és com hem passat dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017, quan la majoria independentista va aprovar la llei del referèndum i de transitorietat jurídica per tirar endavant l’1 d’Octubre, en una acte de sobirania inigualable, al mercat de Calaf actual. Com que el Govern no se’n surt i el PSC aguanta bé la pressió en la negociació dels pressupostos, Esquerra, atrapada en la lògica estèril de la negociació, sense cap aliat independentista que estigui disposat a aprovar-li els comptes perquè ha menystingut la CUP i Junts, es veu impotent i tira mà d’un clàssic: convertir el Parlament de Catalunya en una sucursal de les Corts espanyoles. “Sovint és millor parlar de menys que parlar de més”, els ha advertit un Salvador Illa aforístic. Un consell molt savi. Exhibir-se, creure’s que tens poder quan realment no en tens, fa que ensopeguis amb tu mateix.