Una copa amb perill

Aquest calendari col·locat amb calçador que despatxa la Copa en quatre puntades obliga avui a uns perillosos quarts de final. Sort que el sorteig, cada cop menys atzarós, ha donat l’avantatge de camp al Barça davant d’un senyor equip. Qualsevol que segueixi mínimament el futbol espanyol sap que la Reial Societat suma una llarga temporada fent les coses la mar de bé. El seu entrenador, Imanol Alguacil, figura entre els titulars de banqueta pendent de rebre el reconeixement degut. I no és només el masculí, sinó també la progressió del femení txuri-urdiñ, en mans de la catalana Natàlia Arroyo, aspirant a dirigir les dones blaugranes quan algú decideixi acabar amb la manifesta incoherència de veure-les dirigides per homes. La Reial serà avui el pitjor dels rivals possibles per arribar a semifinals i estem més que avisats, especialment després del matx perpetrat diumenge pels homes de Xavi Hernández contra el Getafe. Una jugada esporàdica a tres primers tocs entre Christensen, Raphinha i Pedri va confirmar que guanyar al Madrid no pot servir per a llençar les campanes al vol, ni per parlar de punts d’inflexió que confonen els desitjos amb la tossuda realitat. Aquest Barça continua essent un equip en construcció que requereix tones de paciència i fa plantejar, ja toca, si amb catorze mesos de marge no n’hi havia prou per veure major consistència i regularitat.

De moment, per allò de la carta blanca a l’entrenador, ningú no gosa badar boca i tothom prefereix aferrar-se als números defensius, al lideratge a la classificació i a tot allò que, malgrat ser argument de pes, entra en flagrant contradicció amb la imatge que l’onze mostra en la seva immensa majoria d’actuacions. Serà que el barcelonisme prefereix estalviar-se el que ha demanat històricament a qualsevol entrenador, fos quin fos el seu cognom, consistent en mostrar una mica de solvència i capacitat fefaent de rendir regularment, noranta minuts a cada ocasió, ambició que avui sembla una absoluta entelèquia. El Getafe no està, precisament, per grans meravelles i va tenir la virtut de despullar un cop més les carències que ningú sembla disposat a resoldre, no fos cas que el club tornés a les proverbials urgències històriques quan tot plegat sembla agafat per pinces i no hi ha manera de trobar certa estabilitat. Responsabilitat final de l’entrenador, que no sap corregir la dinàmica dels partits i cau sovint en un carrusel de canvis del tot inintel·ligibles. Amb qualsevol altre professional al seu lloc, la paciència es trobaria al límit i aquesta és una evidència que la massa social prefereix ignorar. Per gentilesa dels incapaços de costum, ens distraiem pensant quina pot organitzar Gil Manzano, sospitós habitual d’incompetència arbitral, que és una cortina de distracció de primer ordre. Mentre remuguem dels àrbitres, no atenem els forats de l’equip i ja va bé tenir el cap a una altra banda, encara que no toqui.

Si el club està disposat a seguir sota les ordres de dos responsables com Tebas i Rubiales, faria bé en desmarcar-se públicament de les alcaldades que acostuma a perpetrar tan funesta parella. Resignar-se a viure sota les seves urpes és un exercici de masoquisme o, pitjor encara, voluntat aferrissada de mirar cap a un altre cantó i no lluitar per la seva destitució, que és el que tocaria. L’esperpent viscut diumenge amb la cerimònia de lliurament de medalles després de la Supercopa mereixeria un bon cop de puny sobre la taula i el recordatori d’exigir un tracte mínimament digne per part dels estaments responsables, però semblem obligats a suportar aquesta plaga bíblica com si no hi hagués cap mena d’alternativa. Aguantar tota mena d’ensarronades dels organismes futbolístics com si fossin designi diví comporta aquesta inacabable penitència. Ben pensat, millor rondinar amb Tebas i Rubiales que preocupar-nos de l’Espai Barça, la concessió als turcs, la relliscada de quedar eliminats de la Copa femenina i altres punts calents que el panorama mediàtic prefereix refredar, no fos cas que es queixi l’amo. Prefereixen tenir-nos distrets amb els espantalls habituals que veure’ns dedicats a la sana autocrítica interna, que hi ha molt a fiscalitzar i ens fa una mandra horrorosa.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca