El proper 17 de gener hi ha una efemèride poc coneguda i encara menys commemorada. Aquell dia de 1641 els braços generals de la Generalitat van proclamar la Primera República Catalana per formalitzar la independència, de facto, arran de l’inici de la Guerra dels Segadors. Fou efímera. El 23 d’aquell mateix mes, les institucions del país van nomenar Comte de Barcelona al rei de França Lluís XIII per tal de disposar dels recursos bèl·lics necessaris per resistir la monarquia espanyola en un conflicte llarg, en el context de la Guerra dels Trenta Anys.

Això no va sorprendre ningú. Catalunya “terra de pas”, segons denominació de Jaume Vicens Vives, també ha estat sempre un espai geoestratègic en disputa, en què les grans potències, França i Espanya, han mirat d’ocupar-lo per assolir avantatges de tota mena. De fet, la mateixa Catalunya sorgeix políticament com a un territori dependent de l’Imperi Carolingi que s’escindeix formalment (encara que no del tot) a finals del segle X, quan els lligams de vassallatge es van esfilegassant al llarg del temps, durant l’alta edat mitjana. Una de les coses que arriben a confondre especialment sobre l’estatus medieval del nostre país és la inexistència d’un regne de Catalunya. I això es deu precisament perquè, malgrat que existeix una independència de facto, almenys des de 988, quan el Comte de Barcelona dóna per extingits els llaços personals amb el rei de França per haver mancat al seu deure de protecció davant la incursió sarraïna (i reconeguda formalment amb el Tractat de Corbeil de 1258), la realitat és que, nominalment, la sobirania reial nominal es manté en la Cort de París. I és per això que el Comte de Barcelona era un rei de facto, més que no pas de iure (cosa que tampoc importa, tenint en compte que aquests sobirans catalans jugaven a la Champions mentre que regnes formals com el d’Aragó o Lleó ho feien a segona divisió.

El cas és que França ha tingut sempre una mirada peculiar respecte a Catalunya. L’historiador Òscar Jané, una de les persones que millor coneix, juntament amb Antoni Simon, les relacions franco-catalanes durant l’Edat Moderna, va publicar fa pocs anys un llibre, fonamentat en la documentació diplomàtica francesa, de l’interès per annexionar-se Catalunya durant la segona meitat del segle XVII amb l’entusiasme crític de les elits barcelonines exiliades a Perpinyà durant les dècades posteriors al Tractat dels Pirineus. De fet, l’ocupació de Barcelona de 1697 va fer aquesta possibilitat real fins que la Guerra de Successió va acabar implicant una aliança entre Espanya i França de la qual els catalans van acabar com a principals perjudicats. Tanmateix, l’entesa entre Espanya i França és sempre una mica contra-natura, de manera que poc després de l’ocupació espanyola de Catalunya de 1714, França va finançar i armar (i jugar l’opció de la independència) milers de guerrillers maulets, amb Carrasclet com a protagonista durant el 1718-1720, controlant bona part del territori.

És cada vegada més conegut que durant la Guerra del Francès, Catalunya va ser annexionada directament a l’Imperi Napoleònic, tal com ens recorda el recent llibre d’Antoni Gelonch, en un intent d’atreure les classes dirigents catalanes, fent del català una llengua efímerament oficial, de manera que si no hagués estat per les derrotes napoleòniques de 1813-1814 aquesta situació hagués esdevingut permanent. Per als francesos, Barcelona sempre ha estat una peça important dels seus somnis expansius, perquè representa la ciutat més rellevant i estratègica de la Mediterrània occidental. De fet, i d’això poc se’n parla, la comitiva d’astrònoms francesos enviats el 1791 per establir el metre com a mesura universal, van mesurar la distància exacta entre Dunkerke i Barcelona (al mateix meridià que París) per establir el càlcul.

Arribem al segle XX, quan la intel·ligència militar francesa, normalment més ben informada que l’espanyola, va atiar el sentiment nacional, van propiciar l’allistament de catalans durant la Primera Guerra Mundial. La propaganda parlava de 10.000 catalans que, posteriorment a la guerra, com altres contingents bèl·lics, hauria de servir per crear una Catalunya independent (i de fet, entre 1918-1921 es va produir la major eclosió de nous estats europeus). Tanmateix, tal com constata l’historiador David Martínez Fiol, amb prou feines es va arribar al miler de reclutes, la immensa majoria dels quals, enquadrats a la legió estrangera. De la mateixa manera, els serveis secrets francesos tenien controladíssim a Macià i als seus voluntaris disposats a envair Catalunya “a la irlandesa” des de Prats de Molló de 1926, i els deixaven fer, fins que van optar per aturar la intervenció paral·lelament a la col·laboració amb Espanya per posar fi a la insurrecció del Riff. I, finalment, durant la guerra civil, es van produir contactes secrets (i encara no massa ben documentats) entre la Generalitat i el Ministeri d’Afers Exteriors francès, sobre la possibilitat d’una pau separada de Catalunya amb l’exèrcit franquista amb intervenció francesa, que al llarg de la guerra, i en plena batalla de l’Ebre, es plantejava també fer de Catalunya un protectorat francès per evitar l’avenç del feixisme, amb una ocupació acordada de l’exèrcit francès al Principat. L’abstenció de França en l’afer va ser un error descomunal. La irrupció de 470.000 refugiats durant les primeres setmanes de 1939, més enllà de representar un problema logístic important, va acabar tenint també un impacte molt negatiu en la moral col·lectiva dels francesos que va inspirar el derrotisme, precipitat en desastre, de maig de 1940 amb la invasió nazi, amb corrues de refugiats francesos que es trobaven en situació similar a la dels republicans de l’any anterior. Ben segur analistes francesos s’haurien lamentat de no haver facilitat una independència catalana, que al seu torn, podria haver estat un recurs valuós de rereguarda, amb mig milió de soldats ben entrenats i amb una indústria de guerra improvisada sobre el no-res.

Amb tot això voldria recalcar que la diplomàcia és l’art de la simulació. França mira a Catalunya, des de sempre, com a una possibilitat. Ben segur, no li fa gens de gràcia les ànsies independentistes del nostre país, perquè entre altres coses, el nostre veí del nord està passant per una crisi d’identitat molt rellevant, perquè el seu sistema assimilacionista es troba àmplies resistències entre generacions de francesos d’origen africà, o perquè des de les perifèries corses, bretones, occitanes o catalanes, es comença a qüestionar el model centralista. Ara bé, també són conscients que Catalunya no fa res en una Espanya incompatible amb els catalans, que la nostra és una regió europea molt rellevant des d’un punt de vista econòmic i geoestratègic, i que set milions i mig de principatins poden representar, potencialment, un mercat interessant per a les empreses estatals. Probablement no faran res ni a favor ni en contra d’una hipotètica independència, més enllà dels típics pronunciaments públics en funció de com vagin les coses. També sabran fer servir la qüestió catalana com a una arma de pressió contra Espanya per aconseguir tractes de favor o negocis públics o privats. Notícies aparentment tècniques com els problemes entre Renfe i SNFC a l’hora d’establir convenis semblen estar motivats per aquestes qüestions (carta blanca a les empreses ferroviàries franceses, restriccions a la competència espanyola). En qualsevol cas, és responsabilitat nostra mostrar al món en general, i als nostres adversaris hostils en particular, que el tema català és ben viu, i que els catalans estan disposats, com ha passat sempre, a incomodar els nostres veïns. Comme il faut!