Amb aquest article, encetem un petit cicle de cobiografies polítiques que puguin entretenir-nos a l’entrada d’aquestes festes, en què compararem polítics actuals amb altres d’anteriors generacions. L’exercici està inspirat per un dels “Best sellers” de l’antiguitat, el “Vides paral·leles” de Plutarc de Queronea.
A tall d’introducció, i a fi de posar en precedents el lector, Plutarc de Queronea (45-50 dc – 120-125 dc), un historiador grec del període hel·lenístic (malgrat que posteriorment, gràcies a la seva fama, va adquirir la ciutadania romana) que va viure durant el segle I, va redactar un extens volum de biografies comparades que ha estat una gran font de coneixement per conèixer la història antiga. Plutarc va investigar i escriure sobre personatges de l’antiga Grècia que comparava, especialment pel que feia a circumstàncies i virtuts i defectes amb també protagonistes de la història romana. L’èxit de la iniciativa no només es va poder atribuir a la interessant capacitat de recerca d’aquest historiador primitiu, sinó perquè en la descripció dels personatges i dels episodis històrics que van marcar ambdues civilitzacions, hi ha també una interessant reflexió sobre els vicis i virtuts humanes, aplicables també a l’individu més modest en la gestió dels afers públics i privats.
La inauguració d’aquest cicle la fem amb l’actual titular de la Generalitat i el seu 132è president Pere Aragonès i Garcia. A l’hora de buscar el seu paral·lel, m’ha vingut ràpidament el 128è, José Montilla i Aguilera. Una mirada superficial podria fer-nos pensar en cert dèficit de carisma i personalitat política en ambdós líders. Tanmateix, si indaguem amb generosa curiositat, probablement trobarem els matisos que solen exercir de la salsa de la historiografia.
Aparentment, trobem divergències d’origen. José Montilla (El Remolino, municipi d’Iznájar, 1955) és d’un petit poble de la província de Córdoba i ve d’una família treballadora (el seu pare treballava a la construcció) i de tradició republicana (el seu avi era oficial de carrabiners) que emigra a Barcelona el 1971. L’adolescent Montilla treballa i estudia (com hem hagut de fer tants altres catalans de classe treballadora), a empreses d’arts gràfiques o components electrònics del Baix Llobregat, mentre que estudia Formació Professional de correspondència mercantil, i comença Dret (que deixa a segon) i Econòmiques (que deixa a tercer). Entra en política molt jove, primer al PSUC) i finalment al PSC, on a partir de 1979 comença de regidor a Sant Joan Despí, escala posicions dins la política local (alcalde de Cornellà, president de la Diputació) i, via capacitat de control del sector metropolità del PSC-PSOE, arriba a ministre amb Zapatero. I, a causa de circumstàncies peculiars, per sorpresa (probablement ni s’ho esperava) acaba de president (2006-2010), amb la inestimable col·laboració del seu partit, que decideix defenestrar Maragall. I de moment, ho deixem aquí. Només direm que ens trobem amb algú que exerceix de fiable i efectiu aparatchik.
Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) té uns orígens molt diferents, encara que amb algunes coincidències curioses. Per via paterna, prové d’una família benestant i conservadora. El seu avi Josep, empresari, va ser alcalde franquista de Pineda i serà, posteriorment, una figura destacada d’Aliança Popular (la marca primigènia de l’actual PP). El seu pare va ser regidor convergent durant la dècada de 1990. Per via materna, prové d’una família d’immigrants econòmics d’origen andalús. Va a escoles concertades. Es llicencia en dret a la UOC, fa alguns màsters i, sembla que abans de fer de president estava elaborant una tesi doctoral sobre temes econòmics. Com Montilla, entra molt jove en política, a les joventuts d’ERC, quan té setze anys, i posteriorment, amb divuit, a la pròpia ERC. Als 21 fa de portaveu de les JERC. Sembla còmode amb la política de partit, on escala posicions ràpidament, i comença a fer de diputat el 2006. Com Montilla, es pot dir que exerceix de fiable i efectiu aparatchik. O, potser es tracta que, com Montilla, té la virtut d’apostar pel cavall guanyador i fonamenta el seu èxit en la regla número 1 de les tècniques de supervivència de qualsevol partit: evitar cometre errors no forçats. Ser més virtuós en els silencis que en les paraules. Ser ideològicament flexible. Saber sostenir una idea, i si cal, defensar la contrària quan les correlacions de força canvien. Saber aprofitar les oportunitats que se’t presenten. I és així com arriba a president el 2021, amb la inestimable col·laboració del Tribunal Suprem.
Un altre element on coincideixen ambdós personatges és el seu paper d’habitants de les ombres. Concretament, Montilla ha de patir l’ombra de Pasqual Maragall, un president tan genial com incontrolable, tan carismàtic com independent. Aragonès ha de patir l’ombra d’Oriol Junqueras, un personatge (que, de moment, no ha arribat a president) místic i màrtir, improvisador i extrem. I sobretot, molt intel·lectual (cosa en què també coincideix amb Maragall). En justa correspondència hegeliana, tota tesi força a Montilla i Aragonès a esdevenir antítesis. El d’Iznájar sembla tan previsible com controlable, tan casolà com prudent. El de Premià, malgrat cert aire capellanesc, té els peus a terra (potser clavats un pam sota terra), s’esforça a sotmetre’s a qualsevol norma i límit per absurdes que siguin, és un maniàtic de la planificació, se’l veu tibat, disposat a evitar qualsevol concessió a l’emoció. Les seves paraules desprenen una absència de convicció. I, quan té un micròfon al davant, sembla com si hagués memoritzat el seu discurs sense haver-lo entès del tot, com un estudiant disciplinat més pendent de complir amb les expectatives externes que de tenir opinió pròpia.
Montilla prové de classe obrera. I com a bon membre del PSOE, ha estat actor de la seva silenciosa destrucció. Diuen que una de les darreres feines del seu pare a El Remolino va ser treballar en el pantà que acabà per inundar el poble, una metàfora del que han fet els socialistes espanyols i catalans, treballar per a la desaparició, via desindustrialització i desregulació thatcheriana, de les classes treballadores. Aragonès, prové de grups benestants (encara que no massa) del que es podria entendre com burgesia o classes mitjanes. I és en la gestió del dia a dia, amb una clara addicció a les privatitzacions, la que està anihilant aquest grup social que ha estat la matriu del catalanisme. De fet, el seu gran fracàs, abans de fer de president (per accident) va ser l’anomenada “Llei de contractes de serveis a les persones”, popularment coneguda com a Llei Aragonès, per ser el seu arquitecte intel·lectual. Aquesta norma, rebutjada al Parlament el 2020 pretenia privatitzar els serveis públics (sanitat i educació incloses). Tanmateix, no ens deixem impressionar pel Parlament, perquè, de fet, al llarg de la legislatura, sense aquesta norma aprovada, s’han anat privatitzant per la porta del darrere bona part dels diversos serveis (sanitat i educació incloses) repartint-los entre empreses afins al partit, o directament a les principals empreses de subcontractacions espanyoles. I privatitzar serveis públics és una manera de construir el pantà que acaba d’anegar les classes mitjanes.
Montilla, que arriba a setze anys a Catalunya, que, certament a la seva adolescència i joventut passa la major part del temps estudiant, treballant o construint estructures de partit (i clientelars) evidencia certa ignorància sobre la nació catalana. Ara bé, el fet que no tingui estudis no vol dir que no disposi d’una intel·ligència natural, d’un instint poderós. I, ja sigui per oportunisme, ja sigui per convicció, va adquirint pacientment la seva catalanitat. Parla amb un nivell de català més que acceptable, defensa el país i els seus interessos, pren algunes decisions essencials (com ara l’assoliment del .cat en els dominis lingüístics) i defensa la immersió com a eina de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats. De vegades, això li genera enemics entre els barons regionals del seu partit, defensa la singularitat catalana i la seva condició nacional. Sovint, es troba amb la incomprensió i hostilitat d’un catalanisme a qui li costa dissimular certa tendència a la xenofòbia i a la superioritat moral. Se’n foten d’ell quan, a la mort del poeta Josep Palau i Fabre, s’inventa un “Fabré”, que mostra les seves carències pel que fa al coneixement de la literatura del país. És xiulat al concert de comiat de Lluís Llach a Verges. Tanmateix, no dubta a advertir al seu propi partit de la desafecció de Catalunya davant de gestos, paraules i fets perpetrats des de Ferraz, i té la dignitat d’absentar-se del senat quan es vota el 155. En altres paraules, la seva catalanitat va de menys a més.
Aragonès fa el viatge invers. D’una radicalitat independentista pròpia de les JERC a una transigència amb l’espanyolitat tòxica amb què ha derivat el seu partit en aquest perillós joc que busca captar el vot (i les clienteles polítiques) de l’antic PSC a l’àrea metropolitana, amb la gran caricatura amb què ha esdevingut Rufián. Al de Premià no li fa res fer-se fotografies amb el Borbó, o deixar-se humiliar a la taula de diàleg on el més probable és que els independentistes acabin a dins l’olla del canibalisme polític espanyol. Les seves protestes, més que simbòliques, semblen resignades, absents de credibilitat i desposseïdes de la contundència exigible en el seu paper institucional. L’actitud amb el català és pura claudicació. La renúncia a la immersió és més que evident, contribuint així a certa desmoralització col·lectiva. De fet, les seves polítiques educatives, d’un populisme que ens recorda que prové de les escoles concertades segregades de poble indiquen la voluntat de destrucció d’un dels pilars de la catalanitat i la democràcia, una escola pública sumida en el caos i la humiliació, en què la privatització, al més pur estil thatcherià, no busca tant satisfer el neoliberalisme d’ERC com de transformar els cors i les ànimes del país.
Ambdós comparteixen un dèficit de carisma i visibles dificultats d’expressió a l’hora de transmetre credibilitat. En el cas del republicà, no dubta a desfer-se de TV3 com a espai tradicional de renacionalització per lliurar la seva gestió a interessos mediàtics espanyols i espanyolitzadors, com denuncia, en forma de novel·la, l’enigmàtica psicòloga del Born al darrer lliurament de la seva recomanable sèrie literària, La Nostra. Si, pel que fa a la catalanitat, Montilla anava de menys a més, Aragonès ha anat de tot a res.
Plutarc ens ha deixat algunes cites d’aquelles que expliquen el perquè de la seva popularitat al món antic. Si haguéssim de triar una a cadascun del personatge, per al president Montilla hauríem de recórrer a “la paciència té més poder que la força”. Per a Aragonès, “un exèrcit de cérvols dirigits per un lleó és molt més temible que un exèrcit de lleons comandat per un cérvol”.