L’entrevista que Vilaweb va fer diumenge a la Consellera d’Educació a l’exili Clara Ponsatí és d’aquestes apreciades pels historiadors.  En el món periodístic, se sol abusar del soroll, mentre que no sempre se sap reconèixer la substància. I les paraules i fets de la Ponsatí, agradin o no, van farcides de substància i desproveïdes de correcció política o càlcul electoralista. De fet, mai no ha estat una política, sinó una acadèmica i activista que es va veure embolicada en la primera línia com a servei al país i ara, en contra de la seva voluntat, s’ha vist en la primera línia de foc d’aquesta llarga i enrevessada història de l’emancipació nacional. Precisament perquè no és política ni pretén ser-ho, pot plantejar dubtes sobre el tsunami democràtic, llençar dards contra la inconsistència de l’independentisme institucional, especular sobre estratègies polítiques alternatives, criticar sense recança el moviment a favor dels presos com a parany desmobilitzador o dir allò que pensa sense calibrar-ne unes conseqüències que ja ha pagat amb escreix. Al cap i a la fi, viu en un exili assetjada per una dictadura amb prou cinisme per reivindicar-se com a democràcia. El seu delicte? Formar part d’un govern que va declarar la independència a mitges. A diferència del Borbó emèrit no ha mort ningú. A diferència del Borbó vigent, no ha muntat cap cop d’estat atiant forces repressives (les uniformades i les togades).

L’anàlisi de Ponsatí no és tan diferent de molts altres analistes amb prou crèdit acadèmic i polític, i que tanmateix semblen haver estat objecte d’una ordre d’allunyament respecte dels informatius i tertúlies dels mitjans oficials. Que l’actual govern assaja un retorn impossible a l’autonomisme. Que els diversos partits fan tot el possible per desmobilitzar. Que és més que probable que assistim a un pacte de submissió a canvi d’indults (a mitges, com a eina de pressió) o de pau nacional (i un indefinit appeasemenet per suport als pressupostos). Que l’actuació de l’establishment político-mediàtic és al darrere d’operacions tan… de congrés del PCUS com les que han tractat de defenestrar la Laura Borràs (ergo, el Puigdemontisme). Que els mitjans de comunicació públics han agafat una deriva que podrien recordar la línia mediàtica de l’antiga RDA.

Certament, des de tots aquells espais amb un mínim de poder (que a Catalunya és especialment mínim) s’ha anat construint un elaborat i sofisticat caos planificat. En primer lloc, es tracta de normalitzar la repressió (i ja en portem més de 4.000 procediments judicials, mentre que cap dels responsables d’una repressió brutal sigui entre reixes). Posteriorment, es tracta d’aïllar aquells independentistes que no es resignen a la injustícia (només cal veure com es va tractar el Meridiana resisteix, amb una cúpula de Mossos que semblaven més aviat diputats de Ciutadans). Més endavant, s’han muntat operacions de destrucció contra aquelles persones pròximes a l’exili, que és qui més disgustos ocasionen a la Zarzuela, la Moncloa i la Llotja del Bernabéu. No tinc ni idea com és el diputat Dalmases en persona. Tanmateix, que per primera vegada a la història del Parlament s’obri un procés contra un diputat per mal comportament després d’haver vist com l’espanyolisme visceral ha provocat que els plens s’assemblin a un Pub a Lloret de Mar el dia que anglesos i holandesos se citen a hostiar-se a la Riera, sembla d’un cinisme de pel·lícula de Monty Python. 

A tot això se suma el galdós paper que van adquirint els mitjans públics (i forces, de privats) que practiquen una mena de propaganda que, disculpin-me que insisteixi, podrien recordar els informatius de l’antiga República Democràtica Alemanya, obsessionada a explicar què bé que ho fa aquest govern d’Esquerra (amb certa obsessió per les privatitzacions) que s’ha convertit en un addicte a les idees woke, a l’exaltació del lolailisme com a expressió cultural sofisticada, a l’enaltiment del reguetón com a moviment feminista i que fa una selecció de notícies d’acord amb un relat clarament definit. Qui això escriu, que veu TV3 des de l’11 de setembre de 1983, data de les seves primeres emissions, mai havia vist un nivell de seguidisme governamental, maniqueisme polític, i tracte als espectadors com si fóssim destacats membres de la classe dels esquirols de P5. Elogis sobre el desmantellament intel·lectual del sistema educatiu, enaltiment del canvi de sexe entre adolescents, molt de hate contra els britànics pel delicte d’haver votat pel Brexit, el silenci sobre l’exili, o no recordar que Pablo Hasel continua a la presó per exposar informacions periodístiques contrastades sobre la monarquia (això sí, amb rima assonant) han propiciat que un dels puntals del país hagi decidit fer-se un hara-kiri a càmera lenta.

Si fem una mica de memòria, el president Aragonès va mirar de desmobilitzar la manifestació de l’11 de setembre. Per contra, l’assistència -entre 300.000 i 700.000 va representar l’acte polític més nombrós de l’any a Europa després del funeral de la Reina d’Anglaterra. Els intents d’ofegar l’independentisme mitjançant tàctiques que recorden molt l’Stasi de l’antiga Alemanya Oriental: silenciaments, purgues habituals dels sospitosos de no mostrar prou compromís, fabricació de proves falses (kompromats), per carregar-se la reputació dels dissidents, malparlar dels exiliats, emblanquinar l’ocupació de les forces del Pacte de Varsòvia, justificar els maltractament i les humiliacions recurrents dels soviètics,… i tot plegat per mantenir una situació de dependència de la qual, com a bons col·laboracionistes convençuts, també se’n beneficiaven. Control dels mitjans i generació de discurs maniqueus esdevenien eines efectives per mantenir la gent, més que atemorida, frustrada i deprimida, que és l’efecte buscat amb aquesta incapacitat de plantar cara a la més elemental de les injustícies… per posar un exemple, al Borbó passejant-se amb el Liceu sense que cap ou impactés damunt la seva corona.

Disposem d’una Generalitat que, amb una gestió pèssima en àmbits com l’educació, l’agricultura, la indústria o el feminisme, sembla més interessada a planificar el caos per impedir allò que més temen: que l’independentisme torni a ocupar el carrer. Perquè ara ja tenen força idea de qui els està fallant, i que per assolir la independència, probablement la gent emprenyada haurà de passar primer per damunt seu.

PS. La xiulada monumental al president Aragonès al Camp Nou és un d’aquests episodis que tant ens agraden als historiadors per la seva significació i substància com a momentum històric.