En aquest país, la radicalitat democràtica només s’expressa en l’exigència al Barça. De la resta en prescindim, però al club se li demanen valors, transparència, nivell competitiu i es viu en un etern debat sobreescalfat de vísceres. A l’assemblea, dels 4451 convocats només en participaren 681. La resta deu delegar en la presidència i fa vot de confiança incondicional. Curiosa, la situació quan tothom s’omple la boca amb la propietat del club en mans del soci, personatge eternament absent de les decisions. Gens sorprenent, en canvi, que la pèssima segona part contra el Celta situï Xavi Hernández al punt de mira de les sospites. Segons definició seva, li han posat un plantillot a disposició, però just en el moment de màxima exigència, el rendiment es dilueix, els esperançadors perfils de millora s’han esgrogueït i tornen malèvols dilemes sobre si han de participar o no els supervivents d’altres èpoques, futbolistes que han preferit aferrar-se a la legalitat dels seus incomprensibles sous abans d’exhibir solidaritat amb el club que els paga. Entre l’Inter i el Madrid, massa poc i massa aviat, coneixerem quin grau de confiança es manté en una figura inqüestionable, escollida per tàcit reconeixement pràcticament unànime sobre la que comença a pesar un galdós paral·lelisme amb el predecessor Koeman. Sagnant i tot: Un mite de vestidor no té per què ser un prodigi a la banqueta. Sense reconèixer-ho, encara arrosseguem l’absència de Guardiola, el sol que enlluerna i dilueix qualsevol altre successor en l’ortodòxia de l’estil. Per bé de tots, començant pel seu projecte i acabant per la salut emocional del barcelonisme, el terrassenc es veu obligat a llegir els partits com cal i corregir-los amb eficiència sobre la marxa, vist i comprovat que el funambulisme actual de l’entitat depèn exclusivament de la resurrecció de l’equip, primer pilar d’un nou cercle virtuós que allunyi els fantasmes de fallida. Que aquests dos imminents partits d’octubre surtin de cara. La possibilitat d’espifiar-los posa els pèls com a escàrpies. Massa aviat, massa neguit.
En aquest equilibri constant de circ amb tres pistes, ràpidament s’ha posat sordina al pacte pel traspàs de Griezmann, un altre episodi incomprensible d’uns temps renyits amb la lògica. Vint milions, alguna variable i deixem-ho córrer, que només interessa estalviar la increïble fitxa promesa al francès. De començament a final, un desori, una presa de pèl: Recordeu aquella llufa de documental produït per Piqué que presentava un futbolista digne del pitjor tòpic, feliç a la seva bombolla. Fitxatge de caprici al cap de dotze mesos, com si els directius del Barça patissin amnèsia i no guardessin un mínim bri de coherència. Els rumors de comissions, els quinze milions de propina per completar 135 llençats a la paperera de la ignomínia culer. Pel cap baix, que prenguin nota del filibusterisme matalasser. El club, d’un cop i per sempre, hauria de prendre nota d’aquella màxima que presideix la política exterior dels Estats Units: A partir d’ara, no tens amics, sinó interessos. Punt final a un altre nyap indigne d’una institució com el Barça. L’última cirereta del despropòsit perpetrat: Per a la 23-24, el contracte de Griezmann preveia pagar-li 21 milions nets. No s’han de demanar responsabilitats per tanta incompetència? O hi havia voluntat d’ensorrar el club, que en realitat no traurem mai l’aigua clara dels seus autèntics desitjos i interessos. Fan enrojolar de vergonya en un serial d’inacabables capítols. Però a ells, què els hi expliques. Continuen tan feliços amb les seves vides després d’haver signat una enciclopèdia de barbaritats.
Al final, el ministeri de Defensa ha accedit a la recerca de les despulles de Josep Suñol, que podrien trobar-se en terreny militar. La presumptament socialista Margarita Robles, titular de Defensa del govern Sánchez, s’excusava abans de girar cua proclamant textualment que «el Barça no té el dret de cercar el cos de Suñol perquè no és un familiar directe». Una més. En quines mans estem. Vuitanta-sis anys després del brutal assassinat no ens hem mogut gaire de lloc. Aferrats a certa esperança, esperem i desitgem que el club perseveri en el cas, que continuï tossudament alçat en aquesta qüestió de formidable alçada simbòlica. S’ha d’estar al digne nivell del personatge, un Suñol que va fer història blaugrana durant una presidència curta i marcada totalment pels esdeveniments històrics. Si l’estat no s’ha mogut de lloc, toca sacsejar-lo des del Camp Nou.