La RENFE de l’Estat de Dret: Els retards de la justícia

Aquest any es compleixen 10 anys des de la sentència del Tribunal Constitucional declarant la constitucionalitat del matrimoni entre persones del mateix sexe. L’any 2012, després de 7 anys d’ençà que es presentés el recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei que aprovava el matrimoni homosexual, l’alt tribunal va decidir posicionar-se a favor del legislador. Aquest fet serveix per assenyalar un problema molt greu que pateixen els ciutadans de l’Estat Espanyol, que la justícia va molt lenta, i molts cops la justícia que arriba tard no és justícia. En el cas del matrimoni, totes les parelles homosexuals que es van casar durant aquests 7 anys d’incertesa podrien haver perdut el seu estat civil si el tribunal hagués decidit en contra de la constitucionalitat del matrimoni entre persones del mateix sexe.

Un altre cas en el qual la reticència a decidir sobre lleis controvertides és el de l’avortament. El Tribunal Constitucional fa més de 12 anys que pensa sobre el recurs d’inconstitucionalitat en contra de la llei de l’avortament aprovada durant la legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2010. Això vol dir que si demà el tribunal troba el consens per declarar inconstitucional la llei perquè l’avortament és contrari a la constitució ho podria fer. És cert que donat el consens social que hi ha sobre l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs, és poc probable que el constitucional s’hi posicionés en contra. Però mentre manté el silenci, la constitucionalitat de l’avortament es manté en els llims.

Aquests dos casos fan referència a recursos d’inconstitucionalitat presentats en contra de lleis estatals, però els retards en la presa de decisions del Tribunal Constitucional s’estenen també a la tutela individual dels drets fonamentals dels seus ciutadans. Quan es vulnera un dret fonamental d’un ciutadà, aquest, després d’esgotar tota la via jurisdiccional, bàsicament, presentant tots els recursos possibles, pot presentar un recurs d’empara constitucional. El primer problema és que l’exigència d’esgotar la via jurisdiccional vol dir estar anys litigant en tribunals. El segon problema és que només al voltant d’un 1% de recursos d’empara són admesos. I, finalment, un cop admès el recurs, el tribunal pot tardar anys a resoldre’l. Per exemple, una de les últimes sentències fruit d’un recurs d’empara va ser la que va desestimar la vulneració de l’article 23.2 de la Constitució relatiu a l’accés en condicions d’igualtat a les funcions i als càrrecs públics presentat per Carles Puigdemont. Aquesta sentència es va publicar el 12 de juliol del 2022, desestimant un recurs d’empara presentat el 10 de gener de 2019.

La qüestió dels retards a la justícia afecta l’essència d’aquesta. Per exemple, imaginem que una dona és acomiadada per l’empresa on treballa setmanes després d’anunciar el seu embaràs. La dona presenta una demanda per acomiadament nul al jutjat i aquest la desestima. Aleshores, presenta un recurs de suplicació que també és desestimat pel Tribunal Superior de Justícia, ja ha passat un any des de l’acomiadament i la criatura ja ha nascut. Però la dona no perd l’esperança i presenta un recurs de cassació que el Tribunal Suprem inadmet, dos anys després de l’acomiadament. Contra la interlocutòria del suprem presenta un incident de nul·litat d’actuacions, un mètode d’impugnació extraordinari, que també és desestimat. La dona, sense rendir-se presenta un recurs d’empara constitucional que, afortunadament forma part d’aquell 1% que és admès a tràmit, ja han passat 5 anys des de l’acomiadament. El Tribunal Constitucional resol declarant que hi ha hagut una vulneració del dret a la no discriminació, declarant la nul·litat de les sentències on es desestimen les pretensions de la dona i ordena a un jutjat de primera instància a dictar una sentència d’acomiadament nul i que s’indemnitzi a la dona de manera corresponent. Han passat 7 anys des de l’acomiadament. Aquest exemple és un cas real de la sentència 342/2006 de l’11 de desembre, un exemple entre centenars.

La solució a aquest problema de retards patològics en la justícia no és clarament i probablement tampoc existeix, però potser el fet que Espanya tingui 11,7 jutges per cada mil habitants quan la mitjana Europea està sobre els 17,7 és un factor en la demora. Pel que fa al Tribunal Constitucional, que és independent del Poder Judicial, incrementar el nombre de magistrats també podria ajudar a pal·liar els retards a l’hora de dictar sentències, però també posar terminis per evitar que passin 12 anys amb un recurs d’inconstitucionalitat guardat a dins d’un calaix.

- Publicitat -

Acabo aquest article des de l’estació de Sant Andreu Comtal, esperant el meu tren, que com la justícia, arriba tard.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca