Avui acaba el mercat d’estiu i encara podem viure ampliacions de l’històric període viscut. A falta dels últims retocs, resulta miraculosa l’esbandida realitzada sota les condicions de sortida. Una revolució completa, una neteja impensable que deix el club en punt de sortida de la nova època, ara sí, post-Messi. D’aquests mesos se’n parlarà i força a la història per marcar el futur del Barça, per certificar si el reforç de l’equip aconsegueix de veritat reflotar l’enfonsada economia. Qui no reconeix la via d’aigua al vaixell és la mateixa LFP. A la marxa de talent cap a la Premier, hi afegeix astracanades com la situació de Griezmann, amb l’Atlético fent una lamentable gara-gara per no pagar la milionada que deu als blaugranes. També en el futur al francès se’l simbolitzarà com a síntesi d’una època sòrdida a Can Barça, la mostra d’un desgavell que no té fi i encara no ha acabat la seva sinistra petjada. El vestidor s’haurà netejat, però l’entitat continua fent exercicis de funambulisme per mantenir el cap fora l’aigua. I cal tenir present l’última alcaldada de Tebas amb la inscripció de Koundé. Sense novetat aparent a la massa salarial, el central va obtenir permís quan abans li negaven. No és que s’hagi escapat Azpilicueta o qualsevol altre mal menor, no. És que la Lliga perd potencial a la vista i un llençol moral a cada bugada en mans d’un personatge incapacitat pel càrrec a causa de la seva adscripció política. A sobre, tampoc resultarà tan bon gestor com s’anunciava. Què fa encara el Barça donant-li suport?
En un altre ordre de coses, moviment per nomenar Josep Maria Bartomeu persona non grata. Val més això que res, però fan curt. Ben curt. Si el club aspirés a mantenir una mínima higiene democràtica, s’haurien de depurar responsabilitats als tribunals per administració deslleial. En la denúncia, a més, ampliar la petició als membres de la directiva i tirar la vista enrere fins al començament del neonunyisme. O si voleu, d’aquestbartorosellisme que continuarem emprant com a definició mentre empipi l’expresident Rosell, l’home que no va dubtar en carregar d’antecedents l’entitat per lliurar-se’n ell en una de les maniobres més arteres i sinistres de la història blaugrana. Per no parlar d’altres moviments propagandístics sota empara dels seus socis mediàtics, com l’acció de responsabilitat que, en teoria, pretenia fer exactament el mateix del que es tracta ara, malgrat que la situació econòmica del club no fos cap drama en comparació. En la pràctica, era una de les primeres mostres de la malsana voluntat d’acabar amb els millors anys de la vida comuna blaugrana, amb l’excusa d’haver estat protagonitzada pels seus enemics personals. Amb aquesta barroera, lamentable, manera d’anar pel món, que avui es demani un pagament simbòlic de les factures creades, que es responsabilitzin de l’enorme desgavell causat, resultaria només una mínima satisfacció després de tant de mal. En tot cas, vagin menjant simbòliques cues de pansa per quan arribi el moment de la traumàtica transformació en SAD – Gamper no ho vulgui- , i el devessall de plors i gemecs oblidi als qui van ser causants directes de la tragèdia. Cap club admetria democràticament la companyia de gent que ha dinamitat l’entitat a base de mala gestió, segurament fonamentada en interessos obscurs i privats que se’ns escapen, però a ells, no.
A Europa, ha tocat l’anomenat grup de la mort, ves quina sorpresa. A la UEFA, per allò de les trames i els relats, l’interessa el retorn de Lewandowski a Munic. La fatxenderia del Bayern, com si el futbol fos un problema a resoldre entre mascles alfa, no mereix ni cas ni resposta. En tot cas, gentilesa de les meravelles que proporcionarà encabir el Mundial de Qatar amb calçador al calendari, això de despatxar el grup en dos mesos justos portarà unes quantes sorpreses. Aquest pot ser un any de guanyadors impensables en qualsevol competició pel caprici -corrupte, no ho oblidem- de situar el Mundial al novembre per blanquejar un país.
I com ja és costum, les dones situen el contrast a tanta negativitat. Alexia Putellas ha tornat a ser premiada i reconeguda. En lògica conseqüència, l’aposta pel femení encara ha de ser més decidida, si cal, extensible a totes les seccions del club. I no se’n parla prou de la meravella que signifiquen els equips inclusius d’altres capacitats. Aquí i en iniciatives com l’amistós amb el City és on brillen i excel·leixen els valors pràctics del ‘més que un club’. Això és el que ha de distingir el Barça al món, sense estalviar ni un sol bri d’energia. I qui no ho comparteixi, lliure és de buscar-se un altre equip al qual animar. Aquí parlem d’identitat, de coherència i d’exemple per demostrar que la gestió es pot dur de manera digna al que representa simbòlicament el Futbol Club Barcelona.