No cal ser un gran analista polític per entendre que el procés judicial contra Laura Borràs és un episodi més de la vergonyosa estratègia antidemocràtica de lawfare per la qual l’autocràcia borbònica pretén sabotejar l’independentisme. Josep Costa, en un article recent, ens recordava que ja no queda ombra d’imparcialitat en l’alta magistratura, sinó que des de la perspectiva del poder judicial espanyol, una mena del costat fosc de la força jurídica, consideren l’independentisme, és a dir, a la majoria del país que va votar l’1 d’octubre, a la majoria de la representació parlamentària com a adversaris. Bé, Costa que, a banda de ser un gran analista, ha estat també objectiu del feixisme togat espanyol, és prudent per no complicar encara més la seva situació processal per no anomenar pel seu nom al qual en realitat és: ens consideren enemics. No pas per independentistes, sinó per demòcrates. Perquè és evident que, com ja hem vist al Brasil o a Bolívia, els cops d’estat no els fan ja els militars, sinó uns jutges que s’erigeixen, no pas en els defensors de la llei i dels drets democràtics, sinó dels interessos foscos d’uns poders fàctics que no dubten a trinxar la voluntat popular expressada en les urnes.

És per això que el judici polític que s’obre contra Borràs fa tot l’aspecte de ser una farsa. Més enllà de la seva innocència o responsabilitat, està ben clar que van per ella, no pas per les seves qualitats polítiques reals o suposades, sinó per la potencialitat del seu futur, i per l’escassa capacitat de submissió que ha mostrat (i encara ha de demostrar) en comparació amb altres dirigents teòricament independentistes i que s’aferren a taules d’indiferència. És obvi que el principi d’igualtat davant la llei no existeix a Espanya, especialment quan ets o exerceixes de català. Afers escandalosos com el que relaciona el germà de la presidenta Ayuso amb una probable operació especulativa amb material de primera necessitat davant la primera onada de la covid, o la mortalitat catastròfica de les residències de gent gran privatitzades no esquitxaran a un personatge tan fosc com ultra protegit pels poders fàctics espanyols. També resulta absurdament ridícula la manera en què es va desposseir Quim Torra de la presidència, fet que contrasta amb la inacció, lentitud i obstacles de tota mena per processar tots els protagonistes, amb noms i cognoms de l’espionatge a independentistes. I dubto que veiem a cap policia sancionat per la violència descarnada durant l’1 d’octubre, de la mateixa manera que no hem vist a cap torturador i prevaricador en el procés inquisitorial, del qual es compleixen trenta anys, de l’operació Estany. O podem assistir a la impunitat del cas Álvarez o de tants altres crims d’estat de la Transició ençà. També sabem que, en les circumstàncies actuals, amb programes informàtics d’espionatge professional, és molt fàcil inventar proves falses contra carreres polítiques. En aquestes circumstàncies, Laura Borràs és innocent, ni que fos culpable, perquè el seu processament ve motivat per impedir la voluntat popular, de la mateixa manera que Bolsonaro va fer servir uns jutges ultres per impedir la reelecció de Lula da Silva o un tribunal va intentar descavalcar Evo Morales de Bolívia en un procés motivat pel racisme inherent de les elits del país sud-americà.

En aquest sentit, les crítiques a Laura Borràs provinents de l’independentisme fan pensar en aquella expressió leninista dels “ximples útils”, és a dir, d’aquelles persones que, amb la millor de les intencions o conviccions, acaben esdevenint peons involuntaris dels seus enemics. I el que estem veient d’ús partidista de les acusacions contra l’actual presidenta del Parlament (a banda d’unes operacions periodístiques en què es critiquen fets, com ara la qüestió de les llicències d’edat, sobre les quals no té cap mena de responsabilitat) com a un oportunisme de baixa volada per treure suposadament rèdits electorals i desfer-se d’un potencial competidor. Quan es va crear Junts pel Sí, probablement una de les millors experiències polítiques de la història del país, es va fer precisament per evitar aquesta competitivitat suïcida que deixa malferit el país, i paralitzades les institucions. De fet, el màxim error de l’independentisme no és pas que sigui variat en ideologia, orientació política o composició social, sinó que sigui incapaç de posar-se al servei d’un objectiu polític clarament definit: acabar amb el franquisme i l’absència de llibertats relacionada a la pertinença a una monarquia nacionalment totalitària. En altres paraules, fer la independència sigui pels mitjans que sigui, i sense ciris a la mà.

El pecat original ve de lluny. Haver desaprofitat l’ocasió per investir el president Puigdemont el gener de 2018 va donar el missatge a la monarquia autocràtica que els seus jutges podien fer el que els vingués de gust, com així ha estat. De res va servir a l’aleshores president del Parlament, Roger Torrent, sabotejar el que havia de ser una expressió contundent de desobediència institucional, en harmonia amb la voluntat de desobediència popular, enfront de la dictadura espanyola del 155. Igualment, perdonin l’expressió, Torrent lleparà per ser independentista, no per fer d’independentista. Les excuses (la futilitat del simbolisme) va demostrar un escàs coratge que estem pagant en forma d’humiliació col·lectiva i quotidiana. En política, el simbolisme ho és gairebé tot, i els actes de dignitat ho són més que tot. I no cal tenir la puresa de la mare Teresa de Calcuta per actuar amb l’heroïcitat que representa un capteniment digne. Persones amb inconsistències, pecats, imperfeccions, defectes són aptes per assolir objectius polítics dignes. I la llibertat nacional n’és un clar exemple que no cal ser pur per arribar a una fita virtuosa.

Winston Churchill, com a persona, era poc recomanable. Un misogin, masclista, bevedor compulsiu, desagradable en el tracte, d’un reaccionarisme profund, classista fins a la caricatura. I, tanmateix, va ser dels pocs que va decidir enfrontar-se al feixisme en contra de la majoria de la seva classe social. Les persones poden ser imperfectes, tenir el seu costat fosc. No obstant això, en política, en la vida, en la construcció de les nacions, en la defensa de la democràcia, el més important és la dignitat. I al feixisme, malgrat que dugui la toga posada, no se’l combat precisament amb bones paraules, acatament o obediència, o en la creença de les seves mentides, per molt elaborat que sigui el llenguatge jurídic. Borràs és innocent. I si no ho fos, tant faria, si al final el que es tracta és de la independència. Per contra, I l’Espanya profunda, la que dirigeix els fils de les institucions, espia la ciutadania i dicta les sentències, és simplement culpable de corrupció. I no parlem de corrupció econòmica, sinó de la pitjor de totes: la corrupció moral que esclafa la democràcia en nom, no pas de la unitat, sinó de la preservació del franquisme amb el seu embolcall constitucional.