eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Democràcia insurgent

    “Democràcia insurgent” és un concepte elaborat per Miguel Abensour (París, 1939-2017) que hauríem de tenir molt en compte en els temps actuals. Ens ho recorda el pensador barceloní Jordi Riba en un llibre sobre Abensour publicat per Gedisa fa pocs mesos. Abensour és un pensador francès d’origen jueu (d’una família que va sobreviure a l’ocupació alemanya, i amb un pare que va treballar de traductor durant els judicis de Nuremberg) que va arribar a la conclusió que l’Estat és el principal enemic de la democràcia. A partir d’una anàlisi profunda de la tradició filosòfica, des de la crítica a Hegel (que considerava l’Estat com a culminació del progrés humà) fins al coneixement profund de Hannah Arendt (que atribuïa a l’obediència al govern la genealogia del mal),  Anbensour, d’acord també amb bona part dels filòsofs anarquistes considera que no cal un Estat per desenvolupar unes institucions al servei de la ciutadania (cosa que coincideix, sense anar més lluny, amb el pensament del nostre Salvador Seguí), que en certa mesura van tenir la seva aplicació pràctica durant la revolució catalana del juliol de 1936, i que no necessàriament són necessaris els governs per organitzar la vida col·lectiva. Abensour, a més, afegeix un element fruit de les seves anàlisis sobre el pensador Étienne de la Boétie, teoritzador del concepte “servitud voluntària” que la llibertat, en si mateix, té un component inherent d’insurrecció.

    No cal ser un expert filòsof per especular sobre els paranys del llenguatge i els relats elaborats des de les instàncies de poder. El nostre país té prou experiència històrica acumulada per entendre que el mot “democràcia” resulta un terme buit de contingut quan es fonamenta des d’una arquitectura concebuda per al domini físic i psicològic i de renúncia a les sobiranies individuals i col·lectives. Tots els règims, des de la “República Democràtica Alemanya” fins a la “democràcia plena” que els hereus dels genocides franquistes reivindiquen per sobre de les seves possibilitats (i fiant-ho tot a l’amnèsia col·lectiva), tracten d’emblanquinar els actes d’opressió i repressió que practiquen des d’aquest artefacte polític denominat Estat. És per això aquesta violència practicada en contra de qui qüestiona el seu poder i autoritat, o encara pitjor, quan un col·lectiu nacional planteja un estat alternatiu que els desposseeixi del control d’una part del territori i població que considera que li pertany.

    De fet, són els estats (la major part dels quals es reivindiquen com a democràtics i populars) els principals artífexs de la violència. Si hi ha quelcom que caracteritza aquestes construccions administratives és la seva reivindicació del monopoli de la violència, que, com ja denunciaven els anarquistes del segle XIX, implicava un sistema fonamentat en l’exèrcit, la policia, els jutges i les presons. I, a partir del domini, i de la possibilitat de premiar i castigar, afegeixen altres poders sobre els quals no necessàriament exerceixen un poder directe, encara que sí que són capaços de manar indirectament. Parlem, per exemple, de la repressió econòmica (ara per ara la principal estratègia feta servir contra els Països Catalans) o l’opressió propagandística (mitjançant l’orientació d’uns mitjans de comunicació destinats a justificar el relat de l’opressió) .  

    Per tant, el que podria ser teoritzat com a debat acadèmic, l’hem pogut observar aquí de primera mà. Des de la violència física i psicològica, fins a la corrupció moral que comporta l’obediència (Hannah Arendt, si fos viva, ben segur dedicaria bons estudis a la miserabilitat amb què actua quotidianament el Vichy Català, a partir de la seva mania d’obeir i banalitzar el mal). Paral·lelament, Espanya no cessa en el seu intent de justificar la perversió de l’opressió i la repressió volent confondre de manera expressa Estat amb democràcia, quan en realitat, com explica Abensour, l’Estat funciona com a un artefacte dissenyat per oposar-se a la democràcia. Resulta patètic i vergonyós que, especialment en àmbits internacionals com ara el Parlament Europeu, i molt especialment pels “joves turcs” de Ciudadanos, Vox o Partit Popular, encara que també socialistes lambians, pretenguin justificar el dret penal de l’enemic, la violència contra les urnes, l’ús fraudulent de l’administració, la suspensió del dret de sufragi passiu, la impossibilitat del dret al jutge natural, la satrapia borbònica addicta a la “inviolabilitat” dels crims o l’existència de presos i exiliats polítics. Així, amb la mateixa barra d’Erdogan que anomena terroristes als diputats suecs i finlandesos d’origen kurd, pel fet de ser kurds, i pel fet d’exercir de kurds, actua Espanya omplint la seva boca de democràcia, i alhora, espiant i perseguint il·legalment els seus oponents polítics i dissidents.

    Per contra, segons les teories, al meu parer, més que interessants, d’Abensour, difícilment Europa haurà vist mai un exercici de democràcia tan radical com la del procés independentista català. Perquè, segons el pensador francès, la democràcia, que no és un règim, sinó un moviment, un motor de transformació fonamentat en la recerca de la llibertat (ergo, de combat contra tota opressió) és insurgent per naturalesa. La democràcia és desbordament democràtic. És la societat organitzada contra aquells instruments de domini polític, social o nacional. De fet, Abensour fa servir una interessant expressió, la de “democràcia salvatge” que podria servir com a analogia amb la de “vaga salvatge”, un moviment de fons que aparcaria les limitacions imposades des dels propis instruments de repressió i control de la política institucional, que busca precisament capgirar els equilibris de poder a favor de la base de la piràmide. Per tant, cal entendre democràcia com a insurgent, en què la voluntat individual i col·lectiva s’imposa a l’Estat i els seus elements de domini i repressió.

    El que fa actualment el govern de Catalunya, el retorn a la cleda de l’autonomisme, no deixa de ser l’exercici, denunciat per Étienne de la Boétie, de la servitud voluntària (i en el cas del president Aragonès, d’una servitud voluntarista), implementant, també en el seu mínim control en unes institucions que controla parcialment, uns mecanismes equivalents de violència a la de la satrapia borbònica, blindant, per posar un exemple, la conselleria d’Educació amb unes quantes desenes d’antiavalots, com si els mestres fossin perillosos –devien tenir por que els preguntessin les taules de multiplicar?–. L’actual política del suposat govern independentista consisteix a emular la violència del primer d’octubre contra els seus votants, alhora que fan servir els poders auxiliars com els dels mitjans de comunicació per estendre una estratègia d’anestesistes o provant de practicar la hipnosi contra la insurgència democràtica. La qüestió és… fins quan?

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca