eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Aquest no és el meu espai: em sent un impostor

    Carles Porcel és www.capacitador.info i @PorcelCarles en Twitter. És especialista en psicologia i formació política, i ha publicat en altres mitjans com Eldiario.es o El Salto.

    “Em diuen que he fet una bona faena municipal, però jo crec que ho diuen per no frustrar-me i que no deixe el càrrec”. “No sé què faig en aquesta reunió del més granat de la coalició, notaran que no estic a l’alçada.”

    La síndrome de l’impostor

    Frases d’aquest estil les he sentit sovint per part de clients del món de la política. En psicologia en diuen l’experiència, el fenomen o la síndrome de l’impostor. És la sensació de suposar que has enganyat els altres i que aparentes falsament ser més competent i talentós del que en realitat ets. 

    Als anys seixanta, Pauline Rose Clance i, posteriorment, Suzanne Imes, psicòlogues socials, van començar a estudiar aquest fenomen perquè la primera tenia sentiments que la descol·locaven. La Dra. Clance, malgrat treure molt bones notes acadèmiques, pensava: “Tothom és més intel·ligent que jo. En aquesta ocasió he tingut sort, però potser la que ve fracasse. Ni tan sols hauria de ser ací”.

    Aquest tipus de percepcions s’han detectat en homes i dones, en tots els grups professionals, classes socials i nacionalitats, en gent amb molt d’èxit i amb poc. És una situació que se sol viure en silenci, que no es comenta ni amb la parella ni amb els amics. I no se solia buscar ajuda professional per vergonya, encara que, cada cop més, la persona entén que amb ajuda professional ho podrà superar de manera més sòlida i ràpida.

    Però… Això existeix de veritat?

    I en política també passa, i més del que t’imagines. Dir a la persona que experimenta impostorisme que realment és competent sol ser estèril, ja que ignora els comentaris favorables, i les evidències que desenvolupa una bona faena no fan efecte en la seua idea d’impostor.

    - Publicitat -

    La bona notícia és que es pot superar. De fet, la Dra. Clance, la creadora del terme, ho superà. I moltes altres persones hui dia ho superen. Per saber més sobre l’experiència de l’impostor et suggerisc el llibre Presencia, d’Amy Cuddy. És una psicòloga social que també ho va patir i va ser capaç de superar-ho.

    Hi ha una extensa varietat de maneres de sentir-se impostor: sentir-se jutjat per altres persones, posar-se unes expectatives molt altes de com hauria d’actuar i que són impossibles d’aconseguir, comparar-se amb altres persones i sempre ixen perdent en la comparació, creure que els èxits que obté són deguts a un error, a la sort o l’atzar…

    El fenomen de l’impostor aplicat a la política quotidiana

    He tingut clients que, després de treballar-se les sensacions d’impostor i superar-les, han experimentat com és sentir-se adequat en el seu àmbit, valorant-se equilibradament, cosa que facilità que assoliren els seus propòsits polítics. Ha sigut en aqueix moment que s’han adonat de les repercussions negatives que les sensacions impostores havien implicat en la seua vida política.

    Vols saber algunes de les conseqüències nefastes? Ací van algunes. Una regidora sentia ansietat, els nervis li impedien de concentrar-se. Es preguntava: “Què faig jo ací? Si s’adonen que no estic a l’altura de les circumstàncies…!”, amb la qual cosa activava una por continuada a ser descoberta. Una militant estava a punt de perdre oportunitats polítiques per no sentir-se capaç de fer front al càrrec, malgrat tenir els coneixements i les capacitats adequades. Un altre cas consisteix a no ocupar el seu espai físic, mental i emocional, de manera que l’ocupen d’altres, i llavors sentir-se apartat i queixar-se que els altres li han ocupat el lloc.

    En general sol passar que, encara que la persona estiga plenament capacitada, no fa els passos necessaris per a aconseguir càrrecs públics o orgànics perquè pensa que aquest no és el seu lloc i, per tant, que no podrà dur a terme una tasca política important. O si accepta el càrrec, no continua a la legislatura següent malgrat que haja tingut un exercici fantàstic.

    (Per descomptat també passa el contrari: persones que no estiguen a l’altura en operativitat i coneixements i es creuen que són competents.)

    L’alcalde que no era conscient que estava governant

    Vegem-ne un exemple real. M’expliquen que, en unes eleccions municipals, després de diversos mandats de governar l’alcaldessa del PP i després de perdre aquesta les eleccions, es va nomenar el primer alcalde de Compromís a la ciutat. Un cop l’alcalde va ser proclamat oficialment, al grup municipal van continuar parlant durant un mes que “si l’alcaldessa això, que si l’alcaldessa allò altre”. Fins que algú es va adonar que ja no hi havia alcaldessa, que havien de parlar de l’alcalde, del seu alcalde, del seu grup municipal. Tal com m’ho van contar intuïsc que, d’alguna manera, el nou alcalde i el grup municipal no sentien que fora el seu lloc fins que, finalment, van ocupar emocionalment i mentalment l’espai que els corresponia.

    La meua hipòtesi és que aquest fenomen de l’impostor es manifesta menys en polítics de dreta i molt més en polítics d’esquerra, progressistes, nacionalistes perifèrics i verds. Per què? Et mostraré unes poques raons. En el fons pensen que ells no formen part o no volen formar part de l’statu quo (encara que no actuen com a tal), pel seu pudor de formar part del “poder” (si pensen que el poder és dolent, aleshores ells no volen entrar en aquest espai).

    Per no ser de “la classe dirigent”, per no encaixar en el seu estereotip d’allò que és un polític, un governant, per la seua manca de categoria, per no tenir llinatge, etc. D’aquesta manera, desfer-se de l’experiència de l’impostor és molt útil perquè les esquerres i els verds ocupen espais a les dretes. Aquest és un factor important per explicarf com, a Espanya, essent sociològicament un país d’esquerres, sempre han estat tan renyits els resultats electorals entre esquerres i dretes.

    El perill d’embadalir-se amb els líders (especialment si eres dona)

    Un altre cas real d’haver superat l’experiència d’impostora: Era una candidata a diputada en un parlament autonòmic. La van fitxar perquè era una dona extrovertida, amb molts contactes socials, amb idees interessants, etc. Quan va arribar a la meua consulta, quatre mesos abans de les eleccions, em va explicar que, uns mesos arrere, era molt sociable, tenia do de gents i parlava fluidament, però que les darreres setmanes totes aquestes habilitats havien desaparegut. Investigant em vaig adonar que havia començat a sentir-se fora del seu lloc, perquè es relacionava amb la cúpula del partit a l’autonomia.

    Quan el secretari d’organització parlava es quedava embadalida de la seua oratòria, quan un conseller autonòmic negociava admirava la seua habilitat, etc. I quan ho enfocava així, sense adonar-se’n, els posava en un pedestal mental, cosa que significa que es representava aquestes persones per damunt d’ella, més altes que ella. Però no s’adonava que això implicava que ella es posava per sota d’aquestes persones emocionalment i se sentia inferior

    “No hauria de ser aquí, no estic a l’altura!”

    Me’n vaig adonar per diverses pautes, especialment per un gest que va fer. Mentre deia que admirava aquestes persones, va alçar el braç assenyalant una imatge mental per damunt seu. Vaig ajudar-la a adonar-se que, si elevava els altres mentalment per damunt de si mateixa, s’estava perjudicant, ja que sentia: “Què faig jo al costat d’aquestes personalitats de la política! No hauria de ser aquí, no estic a l’altura!”. Aleshores la vaig guiar perquè es recol·locara mentalment i se situara al mateix nivell que aquelles persones que admirava. I va poder recuperar fàcilment les seues capacitats habituals: mantenir relacions fluides transmetent entusiasme, motivar les persones amb qui parla, etc. I finalment, aconseguí l’acta de diputada.

    Com veus, aquest tipus de fenòmens mentals tenen solució, cosa que permet aconseguir més càrrecs públics i expandir les polítiques progressistes i verdes.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca