El Barça es troba submergit entre dues aigües: la renovació i la revolució. Són les dues paraules estrella de les últimes setmanes a l’entorn blaugrana, un entorn més preocupat pels moviments del mercat de fitxatges d’estiu que pels cinc últims partits que resten al conjunt de Xavi Hernández per acabar la temporada. De fet, l’equip es troba de ple en la lluita per la segona posició, una plaça que ja es podria trobar a la butxaca culer si no hagués arribat el descens de joc, gol i resultats de les darreres jornades. Així i tot, els noms de Lewandowski, Christensen, Azpilicueta, Kessié i companyia ja són habituals en les portades dels grans diaris. Però també ho són les possibles sortides.
Els mitjans de comunicació i gran part de l’afició demanen una revolució a la primera plantilla masculina quan acabi la temporada. Demanen que rodin caps, que es produeixin baixes importants i que arribin jugadors diferents i, sobretot, capaços de marcar diferències en un equip estancat per moments. Aquesta revolució, però, es preveu molt difícil per la situació econòmica del club, encara molt delicada i pendent del famós acord amb CVC, el qual sembla més a prop que durant el passat estiu però encara lluny de formalitzar-se. Per aquest motiu, el club es vol cobrir les espatlles i treballa en la segona paraula estrella: la renovació.
Ansu Fati i Pedri van ser els primers jugadors en acordar un allargament del contracte amb el Barça el passat mes d’octubre. Són dos noms al voltant dels quals no hi havia dubtes, la parròquia culer, el cos tècnic i la directiva blaugrana coincidien en la necessitat de lligar les dues joves promeses (i realitats) del futbol europeu. La renovació de Ronald Araújo, anunciada aquesta mateixa setmana, tampoc aixecava dubtes pel que fa a l’aspecte esportiu, però sí en l’aspecte econòmic. El mateix es pot traslladar al cas de Gavi o, fins i tot, en el d’Ousmane Dembélé. Els agents d’ambdós jugadors apreten el club per buscar el millor contracte pels futbolistes, mentre la secretaria tècnica no vol trencar l’escala salarial estipulada. I és que el Barça, a l’hora de renovar els jugadors, sembla que té en compte tres criteris diferents: l’econòmic, l’esportiu i l’edat.
Una renovació no oficial però sí oficiosa és la de Sergi Roberto, acord que ha aixecat molta polseguera en l’afició blaugrana. En el cas del jugador de Reus, els tres criteris a seguir pel club blaugrana tenen una importància similar però alhora tots presenten dubtes. Pel que fa a l’aspecte econòmic, part dels seguidors culers no perdona a Sergi Roberto que rebutgés la proposta de renovació amb rebaixa de sou inclosa a principi de temporada, tal com va fer Gerard Piqué i, més endavant, Sergio Busquets i Jordi Alba, els altres dos capitans. El mateix president del club, Joan Laporta, ja va mostrar el seu malestar perquè no renovés a principi de curs, indicant que “el moment era aleshores”. Així i tot, el club i el jugador han arribat a un acord per un any, fins el 2023, en el qual cobrarà menys de la meitat de la seva fitxa actual i pot servir per fer lloc a l’espai salarial, inscriure nous fitxatges o, fins i tot, noves renovacions.
El criteri esportiu tampoc provoca un consens general entre l’aficionat blaugrana, ja que el migcampista reconvertit a lateral no passa pel seu millor moment, ha recaigut de la lesió que arrossegava des de fa mesos i no tornarà a jugar aquesta temporada. De fet, Sergi Roberto s’ha perdut gran part del curs actual i també de la campanya 2020/21 degut a les contínues lesions. Però, per altra banda, és el jugador que millor encaixa en el rol que busca Xavi Hernández en els laterals, una figura que pot jugar per fora però sobretot per dins, capaç d’ajudar en la sortida de pilota, de trencar línies amb conducció i d’ocupar posicions pròximes a Sergio Busquets. Falta veure si Sergi Roberto pot tornar a un bon nivell de joc la temporada següent però, si és així i el Barça no incorpora cap lateral dret, es faria difícil no veure’l com a titular per davant d’un Dest encara en procés de creixement i sense massa continuïtat i d’Alves, del qual Xavi ja ha prescindit a l’Europa League i també al Clàssic del Bernabéu.
I, per acabar, entra en joc el criteri de l’edat. Sergi Roberto ha fet trenta anys aquest passat mes de febrer. A priori, encara li queden algunes temporades a primer nivell abans de pensar en jugar a lligues menors o en una possible retirada, i més en un context futbolístic en el qual cada cop més jugadors allarguen les seves carreres a l’alt nivell fins més enllà dels trenta-cinc anys. Els mateixos que van elogiar l’arribada de Dani Alves amb trenta-vuit anys, demanen el fitxatge de Lewandowski amb trenta-quatre o es moren d’enveja amb les actuacions de Benzema (34) i Modric (36) pels camps d’Europa són els que demanen la sortida de Sergi Roberto per tenir-ne trenta.
El lateral dret blaugrana no tenia un escenari fàcil a l’hora d’arribar a un acord amb el Barça, amb els tres criteris fonamentals (o part d’ells) en contra, però al final sembla que les negociacions han arribat a bon port i podrà seguir al Camp Nou, com a mínim, un any més. El que ha demostrat Sergi Roberto aquests anys és que mai no serà un problema i, de fet, en nombroses ocasions s’ha convertit en una solució. Falta veure ara si Xavi aposta pel reusenc com a solució, com a alternativa o es guanya un cop més un lloc indiscutible a l’onze del primer equip del Barça. El temps donarà la raó als aficionats descontents amb aquesta renovació o, per contra, al club i al jugador per allargar la seva relació.