Acabada la guerra civil, la societat es dividia entre les vídues i els fills de “rojo fusilado” i les vídues i els fills dels “Gloriosos caídos por Dios y por España”. Uns eren els condemnats i els altres van ser recompensats amb tota mena de privilegis. Els desafectes al règim no comptaven per a res i inclús eren vilipendiats públicament. La socialització del terror va ser una forma de control social potentíssim que perseguia l’adhesió al règim o, si més no la submissió, d’aquella gent que havia quedat atrapada a l’Espanya franquista després de 1939. Per als entusiastes del règim es reservaven l’honor i el treball. L’orgull i la recompensa.
Abans no s’acabés la guerra, concretament el 9 de març de 1938, Franco va promulgar el Fur del Treball. L’article 16 reservava a “la joventut combatent” els “llocs de treball, d’honor o de comandament als quals tenen dret com a espanyols i que han conquistat com a herois”. Quatre mesos després d’acabada la guerra, un decret obligava les empreses privades a cobrir el 80 % de les seves vacants amb excombatents en detriment dels desafectes. Mentrestant, els llocs d’agutzil en els jutjats, o els de sereno, passaven a ser recompenses per a les persones afins i els ajuntaments elaboraven censos d’excombatents per conformar les seves plantilles. Més endavant arribaria el torn de la concessió de negocis vinculats als monopolis estatals, com a estancs de Tabacalera, benzineres de CAMPSA o les botiguetes de Loteria i travesses. Els franquistes havien guanyat la guerra i es repartien el botí de les finances públiques.
Ara que s’albira un possible final del mandat d’Ada Colau, les hosts dels comuns busquen refugi en l’ocupació pública. Persegueixen el privilegi emparant-se en l’amiguisme i la informació privilegiada. Des de fa temps que regidors, assessors i personal eventual vinculats als partits d’Ada Colau i Collboni persegueixen la recompensa pels serveis prestats. No eren res quan van accedir a l’Ajuntament amb l’àuria de la renovació i a un any vista de les eleccions municipals busquen recer entre el funcionariat municipal per si les mosques. Busquen l’estanc, la caseta per vendre els cupons dels cecs, l’abric de la funció pública perquè no sabrien on caure morts. No és la primera vegada que passa. El comitè d’ètica de l’Ajuntament de Barcelona, va dictaminar que l’exregidora Gala Pin havia incomplert el codi ètic municipal quan va signar un contracte de treball amb una organització no governamental que ella havia subvencionat directament amb 287.000 euros mentre tenia responsabilitats de govern.
El periodista Ramon Suñé ho ha explicat al reportatge Govern d’opositors, que hauria de fer caure la cara de vergonya a les disset persones, vinculades als partits BComú i PSC, que van superar unes proves que es van fer sense cap temari. La convocatòria era per passar a formar part de la borsa de treball que els permetrà accedir a una de les places que quedin vacants o de nova creació en trenta-tres oficis i categories de l’administració local. Aquesta és la llista de l’escàndol. La llista dels barruts que ara estan a l’espera de fer una entrevista personal —amb qui? Amb subordinats seus?— per poder seguir el procés de selecció. La fetor de podrit a Dinamarca que va saber ensumar el sentinella Marcel en l’obra més famosa de Shakespeare. Des d’aleshores sabem que els actors secundaris són molt necessaris per destapar les corrupteles i misèries de la política. La indignació popular i els retrets a les xarxes socials ja van aconseguir que dos peixos grossos del govern Colau, el regidor Eloi Badia, i el comissionat Khalid Ghali, declinessin de presentar-se a aquest concurs.
El Butlletí Oficial de la Província de Barcelona i la Gaseta Municipal de 30 de juny de 2017 van publicar el Codi ètic i de conducta de l’Ajuntament de Barcelona. És un text, com tots els que disposen altres administracions, bonista i benintencionat que no diu res sobre la indecència dels opositors per ocupar una plaça a l’Ajuntament al qual treballen en la seva condició de designats per voluntat política. Ara bé, l’article 8, dedicat al conflicte d’interessos, podria servir per condemnar si més no a la foguera aquests disset espavilats. Quan era director general de l’Escola d’Administració Pública (EAPC) vaig publicar un article, Els vampirs surten de nit, en resposta a un apunt que havia publicat el 10 de maig de 2016 el secretari de Transparència i Govern Obert del Govern, Jordi Foz, que començava amb una bella metàfora: “Si il·luminem la foscor, i els racons mal il·luminats, dificultarem l’ocultació dels corruptes, els moviments clandestins i el frau. Per entendre’ns, els vampirs no suporten la llum del sol”. La meva resposta era clara. Efectivament, els vampirs no suporten la llum. Però és precisament per això que surten de nit, emparats per la foscor dels codis.