“Març marçot, mata la vella i la jove si pot”. Aquest perllongament de l’hivern, a còpia de fred, pluja, vent, vespres rúfols i uns núvols persistents durant les darreres setmanes, ens ha portat un  cel belga, entre gris i trist, que ha deixat a la intempèrie l’esforç propagandístic d’un govern despullat en un mes gèlid. Primer els pagesos, després els mestres, a continuació els transportistes, finalment els defensors del català, han inundat els carrers de les ciutats del país, primer com a advertiment d’escalfament climàtic col·lectiu, posteriorment com a inici de col·lapse en el temple institucional. 

“Cuida’t dels idus de març”, que Shakespeare escriu a la tragèdia Juli Cèsar mentre s’esmolen els ganivets que, indefectiblement es clavaran en un govern que es manté unit en base a la desconfiança i l’animadversió mútua, entre i a dins dels propis partits. “Tu també, Rufianus”? Efectivament, març de 2022 pot ser un d’aquests mesos que els historiadors del futur es miraran pels averanys que presagiaven senyals del futur. Es cova un ressentiment cada vegada més significatiu entre un creixent exèrcit de decebuts. Servidor de vostès, que va participar en unes quantes manifestacions i actes de protesta durant aquestes darreres setmanes, va contemplar milers de persones que, ja sense mascaretes, ni distàncies, ni qualsevol altra il·lusió de protecció, recuperava el gust per la protesta pública i l’olfacte per als petits grans esdeveniments. Els dos darrers anys han estat de confinaments i restriccions per sobre les nostres possibilitats, mentre que, paral·lelament es produïa un robatori a gran escala de drets i llibertats, privatitzacions sota formes subtils (l’assalt de la Fundació Bofill a la quarta planta del Departament i a les polítiques públiques i educatives n’és una mostra), i després de patiments silenciosos, molta gent està disposada a cridar i a buscar camins per canalitzar la seva ira. L’erosió progressiva del poder adquisitiu de la gent normal, fonamentada en la inflació més gran de la història que ha viscut la generació jove, la persistència de l’especulació immobiliària, els abusos dels poderosos els dies parells i senars, també prenya d’inquietud aquest llevant humit amb sorra mullada del Sàhara. La pluja persistent de males decisions i males polítiques ha amarat de frustració la roba dels manifestants, que pesa i incomoda com un feixuc ressentiment. 

L’actitud del conseller d’Educació, inflexible davant els mestres que, literalment s’han jugat la vida per mantenir les escoles obertes, que arrosseguen greuges infinits, que se senten agredits i qüestionats per decisions que no entén ningú; davant una comunitat educativa, representada en els diversos espais i estaments, al Consell Escolar de Catalunya, que li està dient que afluixi i entri en raó, canvia a l’hora de claudicar davant la psicopatia dels magistrats decidits a carregar-se la immersió i el català per aquest ordre. Dur amb els subordinats, submís davant els superiors, exemplificació política del que ha estat l’actitud de les institucions catalanes des que van decidir tatuar-se el 155 a la consciència.

“Per març, corre el diable per totes les parts”. El malestar, covat des del confinament interior, i silenciat des de la pressió de les mascaretes, cada vegada es fa més evident. Les reserves de paciència s’han exhaurit. Les imatges del president al sopar del Mobile World Congress al costat de l’aporellos uve palito han fet molt de mal, de cara als propis, de cara als aliens, de cara als observadors externs. Per a un independentisme descregut, les notícies sobre la candidatura conjunta per a uns jocs olímpics d’hivern amb l’anticatalà Lambán no sorprenen ja ningú, i indigna tothom. L’experiència històrica ens ve a advertir que allò seria l’olimpiada de l’especulació i una perillosa eina d’espanyolització. Ara bé, tenint en compte que quan Aragonès no manava, ja havia patrocinat amb el seu nom una llei que proposava privatitzar tots els serveis públics -la feliçment avortada Llei Aragonès–, aquesta mena de blanquejament del neoliberalisme espanyolista, al més pur estil “La Caixa”, deixa ben clar que el seu és un independentisme fake que sovint serveix per sacrificar els interessos públics en nom del benefici privat.

Resum: el govern independentista s’ha independitzat de nosaltres. Relativament incòmode durant la temporada d’agitació de l’ofensiva del Tsunami Democràtic, i de superar l’ensurt de la revolta per l’empresonament de Pablo Hassel –el Pussy Riot d’Europa occidental–, durant la pandèmia -i la paràlisi del carrer– aquest govern vivia en el confort i la quietud del Palau de la Generalitat, i d’un Parlament on Ciutadans, PP i altres afins ja t’insulten en castellà estil Aquí no hay quien viva. La tranquil·litat que comporta restar de bracet d’un PSOE que no compleix els seus compromisos, especialment amb els pringaos dels catalans. L’existència d’un Vox decidit a fer un exorcisme al Valle de los Caídos per ressuscitar un híbrid entre el franquisme ranci i el thatcherisme ayusista, Sánchez s’ofereix com el conservador d’ordre, que de tant en tant llença algun calbot als seus fidels i ximples aliats lacaïtzats. 

Probablement, abril, amb la sagnant campanya electoral francesa on, poca broma, els finalistes a la presidència poden acabar essent Guatemala Lepen i Guatepitjor Zemmour, pot propiciar aquesta abraçada dels partits independentistes a l’ós PSOE. Tanmateix, “març marçot, pot matar la vella ERC i Junts si pot”. Un independentisme desorientat, decebut, agreujat, desanimat, i que tanmateix, continua essent aquí, amb una important capacitat d’organització, i una paciència exhaurida, pot propiciar un gir de guió. Ja ho hem advertit. Aquest març, que corre el diable per totes parts, pagesos i mestres han tornat a recuperar l’alegria de redescobrir el carrer. Les manifestacions han estat les més importants des del Primer d’Octubre, si descomptem les independentistes. Més de trenta mil docents, diana dels atacs del nacionalisme espanyol, difamats pels mitjans, i ara també apunyalats per l’esquena pel seu conseller, no semblen haver-se infectat de covid. Ja es van immunitzar quan els van enviar a les classes amb les mascaretes que s’havien de pagar de la seva butxaca, i que durant el mes de gener, en una operació no revelada d’immunització col·lectiva, van veure com queia al voltant d’una tercera part dels seus efectius, i com els que quedaven al centre, havien d’encarregar-se de dues i tres classes mentre no arribaven substituts. Ara que ja hem comprovat que ha passat el perill, i com l’endemà mateix d’una vaga en defensa de la immersió lingüística, aquest mateix Departament ha tornat a treure del calaix aquell document sobre plurilingüisme aparegut el 2018, en ple 155 en el que constitueix una claudicació guarnida amb un bon grapat d’eufemismes, i amb l’únic aplaudiment del diari Ara, premi de consolació d’un autonomisme orgànic.

Sembla que no cal esperar un any per valorar les polítiques d’aquest govern. Atès que, si em permeten citar a Sant Mateu: 7, pels seus fruits els coneixereu, és obvi que aquest govern independentista s’ha independitzat dels seus votants. I els seus fruits: privatització educativa, menyspreu dels seus docents, inacció davant l’especulació immobiliària, absència de cap gest de dignitat, indiferència davant l’enèsima crisi agrària que posa en perill l’autonomia alimentària, aposta per uns jocs olímpics que no vol ni ha demanat cap independentista, domesticació dels mitjans de comunicació públics, el gabinet Aragonès no arriba ni al procés d’assoliment i amb un trist currículum. La qüestió, ara, consisteix a veure què fem.