eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    “Maradona no va entendre mai la dimensió col·lectiva del futbol”

    Pocs escriptors i periodistes s’han atrevit a mesclar futbol i cultura i, més concretament, Barça i literatura. Encara més pocs ho han fet amb tan d’èxit com Anton Maria Espadaler. Nascut a Barcelona el 1952, Espadaler és periodista i escriptor llicenciat en dret i doctor en filologia romànica, a banda de professor titular al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombroses obres al voltant de la literatura catalana medieval i ha col·laborat en mitjans de comunicació com La Vanguardia, Avui, El Periódico o El País.

    A més, té una estreta relació amb el futbol i amb el Barça. És l’autor de la primera i única biografia de Joan Laporta, publicada el 2009 sota el títol “Joan Laporta. Passió absoluta”; i també del llibre “El Barça com a fenomen social”. Espadaler també va formar part del club diversos anys durant la primera etapa de Laporta, i ara integra una de les comissions estatutàries de l’entitat. No es perd cap partit del Barça, a qui segueix amb una esperança renovada amb l’entrada del seu amic Laporta i de Xavi Hernández a la banqueta. Així i tot, espera que la “desgràcia terrorífica” de jugar una temporada a Montjuïc passi quan abans millor.

    A simple vista podem veure com ha tocat molts camps, tant en l’àmbit literari, cultural o social. Així i tot, sempre ha tingut una relació estreta amb el futbol.
    Sí, he escrit molt sobre futbol. El ‘Barça com a fenòmen social’ era un volum d’una col·lecció d’una quarantena de volums, de quant el Barça va fer cent anys. Van decidir distribuir matèries a diferents col·laboradors i a mi em va tocar aquesta. Aleshores, es tracta de veure la dimensió social que havia tingut el Barça, no només a la societat catalana, sinó en tots els aspectes d’art, cinema, literatura, escultura, pintura, la relació del Club amb la premsa, la quantitat de revistes generades, la vida social del Club, la repercussió de tot plegat, el lligam de Club i catalanisme des dels anys 20, entre d’altres. El futbol ha d’interessar a la intel·lectualitat, tot i que hi ha moltes reserves. Hi ha escriptors com Rovira i Virgili que afirmen que una persona no pot entendre el món contemporani sense entendre el món de l’esport prèviament.

    El que ha fet ha estat parlar de futbol a través de la via literària, cultural i altres tècniques que no s’apliquen a l’esport. És així?
    Sempre he intentat ajuntar esport i literatura, i així ho reconeixia Joaquim Molas. En el món del periodisme no en conec molts casos, però el món de la literatura sí. És el cas, per exemple, de Carles Sindreu amb el seu poema visual a Les Corts. També Sagarra o Carner ho van fer. Aquest últim té un sonet molt bonic sobre el Barça. Pere Quart i Jesús Moncada també han parlat de futbol, a més de molts autors italians o sud-americans que són grans aficionats al futbol.

    Fins i tot, recordem alguna crònica literària seva sobre el CF Reus Deportiu pel seu portal web.
    [Riu.] Sí, vaig encarregar-me d’aquesta pàgina, on es tractava de donar una mirada sobre el futbol per a gent allunyada d’aquest món i, fins i tot, allunyada de Reus. Tot això era per una raó molt senzilla: La de convertir un club regional en un club de tot Catalunya. El Reus difícilment podia subsistir només al seu territori, havia d’ocupar més espai. El Figueres va tenir el mateix problema, i un president que no s’ho va plantejar.

    Li ho van proposar des de Reus?
    Sí, m’ho va proposar el president Joan Oliver, a qui havia conegut pel fet d’haver estat tretze anys fent comentaris de futbol en un programa de televisió que es deia ‘Bon dia, Catalunya’. M’ho va proposar i li vaig dir que sí, ja que era distret.

    - Publicitat -

    Joan Oliver tenia una gran relació amb Joan Laporta. També és el seu cas?
    Sí. Durant molts anys vaig fer periodisme a l’Avui, a El Periódico i a La Vanguardia, escrivint a favor d’una concepció concreta del FC Barcelona i sobre l’estil de joc. Amb Laporta ens havíem de trobar perquè veiem el club d’una manera molt semblant i l’estil de joc de la mateixa manera.

    Tan semblant que, fins i tot, en va escriure la seva biografia: ‘Joan Laporta, passió absoluta’.
    Sí, va ser una idea que em van proposar i que vaig acceptar. A Laporta li va fer il·lusió que li fessin una biografia essent tan jove. La mereixia pel fet de posar el Barça, el 2008, en un lloc impensable l’any 2003.

    “No crec que Oriol Giralt fes res sense el consentiment de Sandro Rosell”.

    Una biografia que va generar bastant polèmica per algunes interioritats que es descobreixen llegint-la…
    Tot plegat va suposar que un beneit absolut —referint-se a Oriol Giralt— es va sentir ofès per algunes coses que deien allí i va decidir portar-me als tribunals, demanant-me 30.000 €. Naturalment, els tribunals el van posar al seu lloc. No crec que fes res sense el consentiment de Sandro Rosell.

    A La Vanguardia hi va estar durant l’etapa de la primera presidència de Laporta. Les seves idees combregaven amb la de la direcció?
    Vaig escriure a La Vanguardia del 2000 al 2010, sempre amb la mateixa direcció. Durant les eleccions del 2010 van decidir donar suport a la candidatura encapçalada per Sandro Rosell. Aleshores, era evident que jo feia nosa.

    Tornant al periodisme i al fet de parlar d’esport amb idees i temes no esportius que encaixin amb la idea… És factible una premsa esportiva més lúcida?
    És un periodisme inexistent. Veig que hi ha gent que escriu bé, però trobo que es tracta d’una premsa vinculada al fet esportiu immediat, és a dir, als partits. Això va bé per una mena d’aficionat. Des del punt de vista de la comprensió de l’esport crec que es necessita una mirada més elevada.

    Així considera que encara queda espai per un periodisme esportiu més reflexiu?
    A Itàlia i a França existeix. A aquí no. No sé si pot funcionar, però es pot crear i provar, sens dubte. No crec que el periodisme esportiu d’aquí estigui en decadència, però sí en una etapa plana, cosa que no vol dir que un mitjà tanqui en qualsevol dia d’aquests.

    Futbol i cultura van totalment lligats?
    Futbol i cultura han d’anar lligats. No es poden deslligar de cap de les maneres.

    “Ningú s’ha d’esverar perquè un jugador costi molts diners i en guanyi molts”.

    I futbol i política?
    [S’ho pensa.] Si vostè ha llegit Píndar, que és qui fa les primeres obres per pensadors de les Olimpíades de Grècia, veurà que esport i polis (grec antic: ciutat-estat) no són separables. Qui guanya una competició atlètica a Grècia és un heroi ciutadà, la ciutat se sent honrada i guanya prestigi respecte a les altres gràcies a un campió. Això es modifica i travessa els segles fins al dia d’avui.

    I ara li diré una altra cosa que es pregunta sempre: esport i diners; la gent s’esvera sempre quan parlem d’esport i diners. Hi ha un historiador francès anomenat Georges Duby que explica que, ja a l’Edat Mitjana, res no movia tants diners com les competicions esportives medievals. Ni les fires! Per tant, ningú s’ha d’esverar perquè un jugador costi molts diners i en guanyi molts.

    Teòricament, el món del futbol és una empresa privada. Amb els xeics i magnats, la cosa canvia.
    Això canvia les fonts dels diners, però no canvia la relació. Però es gasten més diners en fantasia que en necessitat, això és així. Tant en termes absoluts com proporcionals.

    Vostè creu que escriure sobre futbol és senzill? Els de la secció d’esports solem ser els més malvistos…
    Mira, li explicaré una anècdota tant elemental com reveladora. Quan jo estava a La Vanguardia, els dilluns apareixia una secció amb els resultats de la jornada dels altres equips que no eren Barça ni Espanyol. En aquests resums hi apareixien les alineacions, l’àrbitre, el resultat final i un resum del partit. Personalment, vaig proposar al Dagoberto Escorcia que es fes una cosa que havia vist a la premsa italiana: Que cada equip donés l’esquema amb el qual jugava, així de senzill. Al final no ho vam poder fer pel simple fet que els periodistes que ens dediquem a això no en sabríem. Si el nivell és aquest, no hi ha res a fer.

    Un altre exemple és que a les pàgines dels diaris hi ha un percentatge delirant a notícies de possibles fitxatges. A la que es tanca el mercat d’estiu ja comencen les especulacions de cara a l’hivern. Quan es tanca el mercat d’hivern, comencen les especulacions de cara a l’estiu. Diàriament, aquestes ocupen una quantitat delirant de pàgines. Això no és parlar de futbol.

    D’aquesta manera, mesclar qualsevol àmbit com la literatura amb l’esport no deu ser factible per un periodista esportiu d’avui dia, no?
    Doncs que espavili. No han d’estudiar una mena de carrera? Personalment, la primera comparació que vaig fer la d’una justa cavalleresca i un partit de futbol. Al comparar una lluita de dos blocs va aparèixer el llenguatge de la literatura d’aquesta mena, com ara la que apareix a Tirant lo Blanc, el qual he utilitzat una tira de vegades. Per fer aquesta comparativa, em va fitxar Catalunya Ràdio per parlar de futbol al programa ‘El mínim esforç’, de Jordi Vendrell, Quim Monzó i Ramon Barnils.

    També et dic, el periodista esportiu d’aquest país ha donat uns resultats excepcionals: Puyal, Bassas, Basté i tots aquests que es dediquen a la política han sorgit del món del periodisme esportiu. De fet, en el periodisme hi ha una cosa molt difícil de fer, que és l’anàlisi immediata.

    Per tant, considera que la immediatesa en el periodisme esportiu ens facilita el fet de fer periodisme en qualsevol altre àmbit?
    Correcte. El bon periodista esportiu té la gimnàstica mental molt més desenvolupada que aquell periodista de laboratori. El periodisme esportiu és periodisme de pressa i de resoldre una pàgina a contrarellotge. No tot és negatiu.

    “Maradona era un jugador solitari extraordinari, per això ha estat un pèssim entrenador. No ha entès mai la dimensió col·lectiva del joc”.

    Un altre actor principal en aquest món és el futbolista. Creu que el futbolista, en general, és inculte?
    Depèn. Hi ha gent amb moltes inquietuds. Cadascú s’ha de mesurar amb la feina que fa. Futbolista inculte seria aquell qui desconeix la seva feina. És a dir, juga a futbol i no entén el joc. Crec que si ens ho miréssim, ens enduríem alguna sorpresa. Hi ha grans jugadors que individualment són molt bons però són incapaços d’entendre la dimensió col·lectiva del futbol. El cas més flagrant, i ara l’escandalitzaré, és Maradona. Ell era un jugador solitari extraordinari, per això ha estat un pèssim entrenador. No ha entès mai la dimensió col·lectiva del joc i no ha estat prou genial per ordenar i organitzar el joc. Hi ha qui ha entès el joc d’una manera molt superior i l’ha canviat, que és el cas de Cruyff.

    Messi, una figura tan intel·ligent dins el camp, ho pot ser també a fora?
    Sí, sense necessitat d’entendre la complexitat dels negocis on es fica. A diferència de Piqué, que no només entén el joc sinó que entén la complexitat del món en el qual intervé.

    Per què creu que tenim la percepció que els jugadors no són tan cultes com la gent d’altres sectors?
    Perquè els fan sempre les mateixes preguntes i fan un esforç sobrehumà per contestar d’una manera diferent.

    I de qui és culpa això?
    Preguntar és tres quartes parts de l’entrevista. Si et pregunten bé és molt difícil contestar malament però si et pregunten malament tens moltes possibilitats de només dir beneitures. Si els periodistes preguntessin d’una altra manera i no sempre el mateix, el resultat milloraria enormement.

    Fer periodisme sobre el Barça és diferent que fer-ho sobre altres clubs del món?
    Sí, perquè té una història diferent, molt complexe, molt vinculada a la mateixa història del país. Fa molt de temps que vincula estil amb la forma de vida de la col·lectivitat, amb la concepció del joc. És l’únic equip, o dels pocs equips, que té incorporada l’autoparòdia en el seu propi discurs. Convoca molts sectors de la societat, entre ells els més dinàmics. Tot això s’ha de traduir en la redacció d’articles que responguin a tots aquests estímuls. Si no fos així, els articles sobre el Barça només interessarien a aquells els interessa com a quedat el partit. Si un metge pot llegir un article del Barça fet per alguns d’aquests que escriuen sobre el Barça a diaris bons, i li fa certa gràcia, és perquè el Barça congrega en diversos nivells totes aquestes complexitats pròpies de la societat en la qual es situa.

    Joan Laporta és el millor president de la història del club?
    Del segle XXI, sens dubte, de llarg i sense discussió. En un club que té més de cent vint anys d’història es fa difícil de dir si ha estat el millor. Durant el segle XX hi ha hagut presidents que han fet coses de molt de mèrit, com per exemple el president Montal. Laporta, en certa manera, és el seu hereu a través d’Armand Carabén, que era una persona importantíssima en la junta de Montal.

    Hereu en el sentit de creure en els seus mateixos ideal?
    Sí, i per la unió entre el Barcelona i el catalanisme. I també la modernització del que un club de futbol hauria de ser, a banda del seu joc.

    Quines diferències veu entre el Laporta de 2003 i el de 2022?
    El de 2022 és més calmat perquè sap el que s’ha de fet, el de 2003 va tenir oposicions molt fortes d’entrada i va haver de prendre decisions molt radicals amb molt poc marge de maniobra i això no sempre va ser ben entès. Però vaja, la persona és la mateixa.

    Hi ha material per la segona part de la biografia?
    De moment encara no. De moment.

    El Barça necessitava Laporta actualment?
    Necessita algú amb coratge que s’hagués trobat en una situació semblant, i només n’hi havia un en aquests moments. De fet, un altre que té aquesta experiència és Ferran Soriano, que tenint aquesta experiència i no tenint tantes dificultats ha triomfat al Manchester City. I, de la mateixa junta, Marc Ingla va triomfar també a França, amb el Lille, que el va fer campió d’una lliga on ja es sap qui ha de guanyar abans que comenci amb idees apreses aquí. Per tant, té molt de mèrit.

    “Ara s’ha d’esperar a que arribi Piqué com a president”.

    Per tant, considera que Soriano i Ingla haurien de ser presidenciables en un futur?
    Jo crec que no, que ara s’ha d’esperar que arribi Piqué. Seria molt bo que, per segona vegada en la història després de l’episodi dels fundadors, els jugadors arribin a dalt de tot del club en aquesta etapa d’extrema professionalització.

    Com el Bayern?
    El Bayern, des del punt de vista de gestió, és una mica diferent. Però la idea seria aquesta i estaria molt bé per la dinàmica de la vida social del club que ens diferencia d’un club alemany o anglès.

    Quina relació directa té Anton Maria Espadaler amb el Barça?
    Vaig estar-hi vinculat del 2003 al 2010 i ara estic en una comissió estatutària del club.

    Segueix el dia a dia del Barça?
    Naturalment, no em perdo ni un partit.

    I què li sembla el Barça actual?
    Em sembla una promesa de futur molt bo. Quan s’hagi passat la desgràcia terrorífica d’anar a Montjuïc crec que la cosa prosperarà. El Madrid ho ha fet molt bé perquè quan hi havia pandèmia ha jugat a Valdebebas i ha fet una reestructuració del camp extraordinària. Aquí, en canvi, han perdut un any i mig miserablement que hauria anat molt bé i ara tocaria anar al desert en un equip en el qual l’equip creix d’una manera convincent.

    Per què no li agrada Montjuïc?
    Jugar en un camp d’atletisme és una contradicció dels termes, no té sentit i no hi estem gens acostumats.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca