Amb la invasió russa d’Ucraïna, hi ha qui parla com si ho sabés tot. Fan sentències solemnes. Informació precisa. Valoracions clares i contundents. Geopolítica, conflictes bèl·lics, perspectiva històrica. Ho dominen tot i ho exposen des de casa a cop de tuit entre glop i glop de cafè amb llet.

Els corresponsals de guerra o enviats especials a la zona, en canvi, tot i que xafen cada dia els carrers malmesos a cop de morter i s’endinsen a la línia de foc, descriuen els fets amb cautela. Posen en dubte totes les dades que els arriben, defugen de les simplificacions i qüestionen cada passa. Les seves cròniques són plenes de matisos i detalls, mentre alerten de la dificultat de contrastar determinades informacions.

Aquests darrers, que veuen i viuen la guerra en primera persona, tenen més prudència a l’hora de parlar-ne que la majoria de mortals, que seguim els esdeveniments a través de la pantalla. Podríem qualificar la situació de sorprenent, però ja és habitual veure defensar càtedres sobre epidemiologia, vulcanologia o llengua sense tenir-ne ni idea.

El risc és quedar en ridícul en temps rècord, però potser els compensa per l’atenció rebuda. En qualsevol cas, em sembla que, en moltes ocasions, el més honest és no dir res. Callar i escoltar. I, de passada, aprendre. És tan senzill com entendre que no cal opinar de tot ni sumar-se a totes les notícies, polèmiques i disputes. A vegades, senzillament, perquè no en sabem.