Podria semblar una guerra fratricida més, com les que ens tenen acostumats els partits polítics, independentment de la seva ideologia. De fet, els reportatges de fauna de National Geographic, o, més pròpiament, sèries brillants com Baron Noir ens mostren millor les intimidats dels bastidors polítics, les estratègies d’imposar supremacies o assolir supervivències, que un manual de teoria política. Tanmateix, més enllà de l’antropologia política, cal entendre que el que succeeix ara mateix a la capital d’Espanya té un plus que ho fa diferent de la majoria de democràcies occidentals. Entre altres coses, perquè Espanya no és una democràcia, i el PP és, en bona mesura, la mutació del partit únic franquista, que com ja indicava la seva pròpia denominació “Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de la Ofensiva Nacional Sindicalista” ja indicava el poti poti en què avui han derivat els néts dels franquistes.

En aquest context, el PP ha estat –i ho diuen els propis jutges– una maquinària de corrupció, com ho era el franquisme, una mena de règim on, a banda d’imposar una dictadura despietada i totalitària contra la població civil, va ser, des del punt de vista econòmic i social, una cleptocràcia, una maquinària de robatori estructural i a l’engròs que va fer totes les martingales possibles per sobreviure i reeixir amb èxit amb la Constitució. És per això aquesta fixació per una Constitució i un règim del 78 en què, embolcallat en bones paraules, aquesta colla de malfactors que sovint es troben a la llotja del Bernabéu, va servir per assegurar-se’n el botí.

És per tot això que les acusacions fetes per l’entorn de Pablo Casado de corrupció contra Isabel Díaz Ayuso, malgrat que ben fonamentades, no serviran per a res. Ans al contrari, molt probablement, la presidenta de Madrid sortirà reforçada, perquè la dreta espanyola sembla tenir més còmplices que militants. I, encara que sigui un escàndol que el germà de la presidenta del forat negre que es dedica a absorbir els recursos del seu entorn guanyi una morterada traficant amb mascaretes en el més dur de la pandèmia –i sembla que això, des del punt de vista estrictament legal, podria considerar-se com a un fet delictiu–, com jutjar això si la mateixa Ayuso va muntar aquells hospitals de campanya que no servien per altra cosa que per penjar fotos a instagram, blanquejar un exèrcit apte només per combatre civils desarmats, mentre que les condicions laborals dels sanitaris es degradava a mig graó per sobre de l’esclavitud? Com resulta tolerable que la Comunitat de Madrid falsegés els resultats de les proves PISA (i que l’OCDE va detectar fins al punt que una part de l’informe no va publicar-se)? Per què els professionals de la sanitat fugen vers altres comunitats autònomes? Per què es va crear un sistema d’hospitals privats concertats que van significar un veritable pelotazo econòmic, mentre que la sanitat pública cau a trossos? Per què se silencia que Madrid va tenir més morts que ningú durant el Covid, especialment amb les residències? Per què Madrid, que concentra la major part de fortunes del país, i un dels índexs europeus més elevats de segregació social i desigualtat, i alhora és una de les capitals del dúmping fiscal? Per què Madrid té un dels assentaments d’infrahabitatges més extensos d’Europa (de 14 quilòmetres de barraques on viuen prop de 9.000 persones)? 

Efectivament, Madrid, y especialment el seu establishment, amb la seva presidenta al capdavant, gaudeixen d’un blindatge mediàtic, polític i econòmic que la fa intocable. Les acusacions de corrupció fetes per l’entorn de Casado sonen a un capità Renault queixant-se cínicament que en aquest establiment es juga, mentre rep discretament el sobre amb la comissió setmanal per fer els ulls grossos. Un Partit Popular que sentències judicials han considerat com a una trama de corrupció estructural no ha patit cap perjudicis ni judicial ni electoral. Bé, electoral, a mitges, perquè el gruix dels seus vots van anar a parar, primer a Ciudadanos, un partit farcit d’oportunistes incompetents, i Vox, una mena de veu de les casernes i barres de bar Pepe. En qualsevol cas, els conservadors, els carlins, els falangistes, els de l’Opus i altra fauna beneficiària del franquisme en una correlació de forces més o menys equilibrada mentre funcionava la repartidora del franquisme, s’han reconvertit en grups i grupuscles d’interès, protegits per l’Estat profund. I aquest Estat profund, amb portaveus com Aznar o Esperanza Aguirre semblen disposats a sacrificar un inconsistent Casado, i a elevar els altars el braç corrupte d’Isabel … Díaz Ayuso, una mena de Thatcher cañí.

Ayuso té els trumfos a la mà (i la maquinària mediàtica de Madrid, i les grans fortunes de la llotja del Madrid, disposats a alçar-la als altars). I els té, perquè és obvi que ha demostrat que no li fa res governar amb Vox i el sector deshinibidament nostàlgic del franquisme, que no té cap recança a aixecar braços enlaire i considerar que els jueus (i els pèrfids separatistes catalans, el russos, o els maçons,…) tenen la culpa de tots els mals. En una democràcia normal, el partit conservador, davant l’amenaça de la ultradreta no dubtaria a fer “grans coalicions” amb els socialistes, que malgrat puguin ser molt criticables i tampoc s’han caracteritzat per capteniments exemplars, tenen més sentit d’estat i no causen massa disgustos a Brussel·les. Tanmateix, l’Estat i les dues-centes famílies que viuen acampades en els ressorts de poder, les mateixes que van cosir a trets a Prim al carrer del Turco quan va qüestionar la continuïtat dels Borbons, semblen disposades a resistir-se a la democràcia, a l’ètica política, a la transparència, a la bona gestió dels fons públics i als bons costums.