Un dels llibres, publicat el juny, que ha passat inexplicablement desapercebut és Entre el dolor i l’esperança, signat per Jordi Pujol, publicat per Proa i que té el format d’entrevista en què l’escriptor Vicenç Villatoro fa preguntes incòmodes al president. Una de les coses interessants que Pujol relata–i de fet, hi insisteix en diversos moments de les 350 planes del volum– és el de l’entrevista discreta que va mantenir amb José María Aznar a un lloc aïllat dels Montes de Toledo el 25 d’octubre de 2001 (pàgs. 33-35).  En aquesta, l’aleshores president espanyol proposa una relació entre el PP i CiU inspirada en la que fa dècades mantenen la Unió Democràtica Cristiana –la CDU– amb la Unió Social Cristiana de Baviera –la CSU–: una mena de tàndem que, des de la pròpia sobirania, a la pràctica propiciés una aliança estable que hauria permès el Partit Popular disposar d’una llarga hegemonia seguint el mode alemany i que recordaria el tracte que manté amb la Unión del Pueblo Navarro, encara que a una escala molt més gran. Pujol es nega, perquè és obvi que una mena de relació d’aquestes característiques implicava una hipoteca política que el nacionalisme català no es podia permetre, i perquè, com va succeir arran del pacte del Majestic (1996) això hagués suposat un desgast electoral difícil de gestionar. Va ser, narra qui va ser president entre 1980 i 2003, una trobada freda. En cap moment Aznar va mostrar irritació, malgrat que va llençar una mena d’advertiment “Las cosas no irán bién, así” (pàg. 34). 

Efectivament, les coses no van anar bé, així. La FAES, sobre la qual podem dir moltes coses negatives, encara que seríem uns inconscients si no reconeguéssim que és un laboratori d’idees al més pur estil conservador nord-americà amb una gran capacitat d’anàlisi i influència, es va llençar a la jugular del catalanisme, i encara pitjor, de les institucions i consensos bàsics de la societat catalana. És així quan apareix com a objectiu polític a abatre l’escola catalana, esdevinguda una obsessió central del nacionalisme espanyol, molt teoritzat des d’espais afins a la pròpia FAES (que, poca broma, posa una munió de recursos econòmics perquè acadèmics sense massa escrúpols publiquin articles i llibres que coincideixin amb les idees-força de l’espanyolisme polític).

Tanmateix, també estaríem molt equivocats si centréssim tot això en les obsessions del PP, que recordem va liderar l’ofensiva contra la presència pública del català i la recollida de signatures contra l’Estatut de 2006. El PP, com hem pogut veure al llarg dels darrers anys, també ha patit les seves crisis com també les experimenta un nacionalisme espanyol que ha guanyat en agressivitat a mesura que la identitat i viabilitat d’Espanya, tant cara endins com cara enfora, sembla cada vegada més fràgil. Independentment de la hipoteca catalana, Espanya és un d’aquests països que pateix amb la globalització, amb un règim i una Constitució que han envellit malament. Ha perdut pes econòmic, geopolític, cultural i reputacional, i rere una muralla de rojigualdas i un esclat de nacionalisme, més que banal, groller, amaga una profunda crisi d’identitat, amb crispats enfrontaments interns de caràcter polític, social i nacional. I, el que resulta pitjor, l’statu quo fonamentat en el règim del 78, cada vegada és més contestat. D’aquí que, entre la crisi profunda del propi PP –afectat per problemes de corrupció sistèmica–, i el fail de Ciudadanos, ho fiï tot a Vox, una formació on coexisteixen les actituds i projectes polítics propis de l’extrema dreta occidental amb el component de Deep State franquista. De fet, l’historiador Carles Sirera el defineix com el partit de l’Estat Profund espanyol, amb ramificacions a les casernes, els jutjats, els consells d’administració de l’Ibex 35, l’alta administració o la conferència episcopal.

És en aquest context que hem d’entendre els atacs a l’autonomia catalana en general, i als aspectes més simbòlics, com és el de la llengua, i molt especialment a l’educació, en particular. Això impossibilita que el nacionalisme català pugui arribar a cap mena d’entesa política a institucions polítiques representatives, és a dir, amb el Congrés o la Moncloa. Qualsevol intent de pacte polític serà inexorablement tombat, ja sigui pels tribunals, ja sigui per operacions de les clavegueres (com hem vist amb el tema Villarejo), ja sigui amb una pressió  d’una premsa que ja fa temps que té el Belgrad de 1990 com a referent.

En altres paraules: el PSOE no mana, Podemos encara menys, i qualsevol intent de taula de diàleg, negociació, proposta d’acord o entesa, hi hagi bona o mala voluntat, o simple oportunisme, és paper mullat. Els partits catalans, molt especialment ERC, o no s’han assabentat, o el més probable i preocupant, ho fan veure. La via negociadora és morta, perquè va néixer morta, i perquè fora de serrells irrellevants, resulta inútil. L’encaix Espanya-Catalunya són els pares, i respon més a una il·lusió que a una realitat.

En més d’una ocasió he reivindicat que, en les circumstàncies actuals, val la pena deixar l’autocrítica als historiadors per d’aquí mig segle, quan hi hagi perspectiva històrica i no caiguem en el parany de l’autoodi. Tanmateix, sí que crec que el pitjor error del procés va ser quan, passades les eleccions forçades pel 155, el president del Parlament es va negar a investir el president Puigdemont. Cert que podria haver estat un acte simbòlic sense massa repercussions pràctiques. Tanmateix, els gestos en política ho són gairebé tot. La idea que les institucions lideren la desobediència davant la injustícia és el que permet transformar les coses, potser no immediatament, encara que sí a mig termini. El bon costum de la desobediència davant la injustícia atorga el poder a la gent (que és on ha de ser) i el treu a les institucions (que és on aquest, simplement, hauria de gestionar-se temporalment). 

Això vol dir que, en un moment en què l’enèsim i previsible atac al català, a partir de la idea que uns magistrats que no tenen ni idea del que és la immersió, ni saben de la situació sociolingüística a Catalunya i que actuen d’acord amb un prejudici profund i atàvic en contra dels catalans (com determina la FAES i el seu esperit franquista), la gimnàstica de la desobediència és una obligació institucional, i és una actitud personal fonamentada en la decència. És cert que aquest nou atac, aquesta obsessió per erradicar el català de l’espai públic, és possible perquè les institucions han acotat el cap un i una altra vegada, i sotmetre a ofenses i humiliacions surt gratis. Com ha sortit gratis, per posar un exemple, aquest comportament maccarthista que han fet algunes entitats que, durant el curs 2017-2018 van animar a presentar denúncies anònimes contra aquells mestres que semblaven independentistes, o aquella premsa que va publicar el nom i les fotografies d’alguns docents que havien tingut la mala sort de tenir piolins –o regidors de C’s– en les seves respectives comunitats educatives.

Ho va dir Rosa Parks, quan en la lluita contra la segregació i discriminació de la població afroamericana als Estats Units va evidenciar que “a mesura que obeíem més, pitjor ens tractaven”. Aquesta és una lliçó que hauríem de tenir tots presents. Qualsevol canvi polític, qualsevol avenç en la llibertat personal i col·lectiva no es fa fiant-ho tot a una negociació on qui abusa de la força i la repressió no té cap incentiu a fer concessions. Primer, cal la desobediència, la lluita, la determinació. Al pacte només s’hi arriba quan qui abusa del poder és conscient que l’ha perdut al carrer, en la voluntat de la gent i, per descomptat, també a les escoles.