Ferran Jutglà, el rodamon que va defensar un col·legi l’1 d’octubre

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Estava obsessionat a ser futbolista professional”. Aquest és el record que Ferran Jutglà ha deixat a tots i cadascun dels companys i entrenadors que han conviscut amb ell al vestidor. Sempre ha tingut clar que volia ser futbolista. Només li importava això d’ençà que jugava a la pista de Sant Julià amb els amics de la colla o al descans dels partits que enfrontaven a conjunts d’Osona. Malgrat tot, el camí del jove futbolista no ha estat gens senzill, havent canviat de ciutat un munt de cops. De fet, en un gir del destí, ara fa un any marcava un gol com a capità de l’Espanyol B contra el filial del Barça, celebrant-ho amb un petó al braçal de capità. Dotze mesos després, va canviar de bàndol al derbi barceloní.

Nascut a Sant Julià de Vilatorta l’1 de febrer del 1999, Ferran Jutglà i Blanch va fer els primers passos en el futbol a l’equip del seu poble, el CF Sant Julià de Vilatorta i, posteriorment, al Vic Riuprimer. El 2012 va aconseguir entrar al planter del RCD Espanyol. Jutglà havia arribat a la ciutat esportiva blanc-i-blava quan era infantil, però li va costar. Ja com a cadet, el club li va comunicar que no seguiria, fet pel qual tornaria a casa per jugar, novament, al Vic Riuprimer. Ferran no va renunciar al seu somni de ser professional i no li van caure els anells per tornar a començar a la seva Osona natal, on viuria el seu primer any com a juvenil. Va agafar confiança en ell mateix i faria el segon any de juvenil a la Unificación Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Concretament, un integrant del Vic Riuprimer se’l va endur a la Divisió d’Honor juvenil amb el conjunt hospitalenc, on el recorden com un noi molt tímid i introvertit: “Venia a entrenar, però anava a la seva. S’ho prenia tot molt seriosament i tenia claríssim que volia ser futbolista. S’enfadava amb massa facilitat, això sí”. De fet, recorden perfectament com després dels entrenaments es prenia un bany amb gel per tal de recuperar-se més ràpidament i reduir el dolor muscular posterior a la pràctica. I, per acabar-ho d’adobar, va aprofitar que el curs a Divisió d’Honor acaba aviat per baixar al fang i jugar sis partits amb el Sant Julià a la Tercera Catalana… com a central!

A Bellvitge el van pescar pel segon curs de juvenil i el tercer any el va viure a la UE Sant Andreu. Justament al conjunt ‘quadribarrat’, amb el qual disputava la Divisió d’Honor Juvenil, va tenir d’entrenadors a David Prats, Toni Lobo i Sergio García, ara al cos tècnic de Xavi. El coneixen bé perquè en la seva primera etapa a Sant Andreu va arribar a debutar amb el primer equip i, fins i tot, va fer el salt al juvenil del Valencia CF en el segon tram de curs. A l’estiu, un cop finalitzada l’etapa de futbol base, va ser recuperat per l’Espanyol per tal de ser cedit al primer equip del Sant Andreu. Així doncs, per a la temporada 2018-2019 va retornar al Narcís Sala per jugar el seu primer any com a jugador sènior a la Tercera Divisió, cedit pel conjunt blanc-i-blau. Va disputar 39 partits durant el transcurs, en els quals va anotar sis gols i va donar vuit assistències. La temporada següent, la 2019-20, va ser la de l’eclosió: Va pujar definitivament al RCD Espanyol B, equip del qual va ser capità i on va marcar 5 gols en els 28 partits disputats a la Segona Divisió B.

Tot i la gran trajectòria de les darreres temporades, a Ferran no se’l veia projecció de primer equip, de manera que se li va oferir renovar el seu contracte com a jugador de l’Espanyol B per tal que seguís fent mèrits per poder ascendir a la primera plantilla blanc-i-blava. Concretament, es considerava que podia aportar experiència a nivell un filial molt jove, però Ferran no estava d’acord amb la decisió i demanava que la renovació fos per jugar a Primera, però al club consideraven que encara no tenia el nivell, tot i que confiaven en el seu progrés al segon equip perico. Malgrat tot, el jugador donava per finalitzada la seva etapa al filial i no es mostrava gens d’acord amb la decisió presa, fet pel qual no es va arribar a cap acord per a renovar-lo. A més, per acabar-ho de rematar, el serial acabaria amb el jugador lliure i incorporant-se al màxim rival ciutadà per jugar al filial del Barça, on s’aniria fent important amb el pas dels partits.

Avui en dia, i com han fet molts altres joves, aprofita el delicat moment que viu el FC Barcelona per treure el cap al primer equip, on veu l’oportunitat de projectar-se i d’aconseguit entrar –amb molt bon peu– a la primera plantilla del Barça. L’atacant osonenc està aprofitant a la perfecció els minuts que li està donant Xavi Hernández, amb bones actuacions i gols. Per si no fos suficient, s’ha guanyat l’estima dels culers tant pel que fa a dins del terreny de joc com a fora, ja que els aficionats valoren molt positivament la seva espontaneïtat davant de càmera. Concretament, després de la patida classificació per als vuitens de Copa al camp del Linares, Jutglà va sorprendre per la seva naturalitat a l’hora d’analitzar el partit. I no només això, sinó que més gent es posarà al sac després sortir a la llum unes imatges en les quals es pot veure al jugador amb una pancarta que posa ‘Això és Sant Julià’, durant l’1 d’octubre de 2017, al Carrer de Núria de Sant Julià de Vilatorta. Ben a prop de l’antiga plaça del Marquès de la Quadra, rebatejada l’any passat com a Plaça de l’U d’Octubre. Així doncs, podríem dir que es tracta del primer jugador de la història que marca amb el Barça i que va defensar una escola durant el recordat 1 d’octubre.

Alimentada per un talent ingent, l’ambició de ser futbolista era tan gran –a vegades en excés– que s’enfadava amb massa facilitat i assiduïtat si el canviaven o les coses no li anaven com ell volia. Un fill de pastisser extremadament competitiu que solia perdre els estrips i que, tot sovint, preguntava per un company de generació, anomenat Riqui Puig, que jugava al Barça. Malgrat tot, aquell “malparit de la cresta” que sempre voltava amb la pilota enganxada als peus ho ha aconseguit. El marrec que voltava pels camps de la comarca ha sabut domar l’extremada competitivitat i ha assolit el somni de viure el futbol professional, al qual intentarà aferrar-se tan fort com sigui possible.

- Publicitat -

Potència, desequilibri, rapidesa i l’olfacte golejador sempre han estat les seves principals virtuts; ara al servei del primer equip blaugrana. Qui ho hagués dit fa uns anys.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca