Això de que el futbol és la guerra per altres mitjans ultrapassa ja la taca d’oli. Bàsicament, es tracta d’erosionar al rival amb qualsevol excusa i el fenomen s’ha disparat de manera exponencial. Agafem, per exemple, l’arribada de Ferran Torres i els cent mil fills de Sant Lluís que han sortit a dir la seva sense necessitat que els convidessin. Els temps marquen que, en efecte, tothom expressi una opinió i es senti en l’obligació de fregar-te-la per la cara. En fi, Ferran Torres. 21 anys i si ve a Barcelona és perquè Guardiola no compta amb ell, li ha vist el llautó de les limitacions, té xicota resident aquí i l’enyora o ves a saber quin altre grapat de conjectures. Després de sentir aquests detractors, no entenem ni com juga encara el futbol si és dolent com el pebre. I caríssim, clar. O ben barat, depèn de quin bàndol escoltis. 55 milions que representen més del doble del que el City va pagar per la criatura al València fa quatre dies. O sigui, Soriano ha fet el gran negoci. O no, que això tampoc queda clar. Segons uns, és el futur d’Espanya, el pal de paller de la selecció de Luis Enrique i encara no ha mostrat ni una mínima part del talent que atresora. O no, que si sents altres veus no sabràs ben bé de què juga, si és extrem, fals nou o candidat a la banqueta per manca de nivell. Com el mitjó del futbol admet qualsevol volta, aquests presumptes defectes es converteixen immediatament en sòlides virtuts, només depèn del bàndol que escoltis i els interessos que amaguin. 

I té gol? Depèn d’on situïs el llistó, òbviament. De moment, és un destacat element del nou invent ja batejat com ‘Dream Teen’, la colla de barbamecs emergits de la fonda crisi per generació espontània i que tornaran a dividir el parer dels exèrcits mediàtics en conflicte. Quan uns pensaven que el Barça trigaria anys i panys en remuntar el vol i se les mamaven ben dolces imaginant un interminable procés de devaluació, somni humit que els deixava terreny expedit per a l’hegemonia dels seus, resulta que els altres ja veuen el final del túnel ben proper. Amb tota la colla d’adolescents, segons projecten, la transició resultarà ràpida i, com aquell que diu, arribarà un moment proper en el que haurem oblidat fins i tot el trauma d’acomiadar Messi de manera tan feréstec. Després de les conyes que va despertar la repesca de Dani Alves, el primer fitxatge milionari d’un club en fallida tècnica ha despertat també reaccions econòmiques sobre si s’ha de permetre o no inversions d’aquest calibre quan les executa una entitat arruïnada. El que ens quedava per veure, el futbol convertit en club selecte de moralistes. El mateix Ferran Torres deu al·lucinar amb tan inacabable assortiment d’opinions, salpebrades per les fílies i fòbies de cadascú. 

Ja que hi som amb les reflexions, potser seria bo refredar les expectatives amb els nens. És evident que encara no sabem on queda el seu sostre, personal i col·lectiu. Però tampoc han de ser per força la vuitena meravella del món, els onze apòstols que tornaran immediatament l’entitat als dies de glòria. Correm massa, tot va a una velocitat il·lògica, s’arriba a conclusions precipitades i existeix cert vertigen en el desig gens dissimulat de recuperar el temps i el terreny perduts en clau blaugrana. Diríem que es vol sortir del mercat d’hivern amb ganes de guanyar alguna cosa enguany, quimera utòpica venint de tan avall. Aquesta manera d’entendre el món basada en la immediatesa, la superficialitat en l’anàlisi i la negació de la realitat en deu tenir la culpa. Observar el fenomen grotesc en que han convertit el futbol no resulta gaire normal. Si no gaudeixes de criteri propi, quedes del tot venut, a la vènia dels interessos dels contendents en aquesta eterna guerra. Bé, tampoc ens capficarem. El circ demana nous números constantment i ara queden tres dies per practicar un altre joc distret: Formar un onze lliure de covid per Son Moix.