eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La domesticació de TV3

    Com ha passat amb l’escola, els mitjans públics en català han esdevingut la diana predilecta de la dictadura borbònica. En el primer cas, atès que aquest havia estat un dels pocs àmbits on més o menys hi havia hagut alguna política deliberada –malgrat que amb excés de voluntarisme– de renacionalització i de lluita contra la disglòssia, les estratègies preferides han estat una campanya constant i sistemàtica de difamació i postveritat pels mitjans espanyols (tradicionalment associats als elements més reaccionaris), per, a continuació, enviar la brigada Aranzadi a destruir-la davant la passivitat còmplice de l’autonomisme. En el cas de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, també fan fet servir la tècnica goebbelsiana de repetir fins a la sacietat mentides que l’opinió pública espanyola desitja empassar-se compulsivament, tanmateix han estat molt més subtils que amb l’escola. En primer lloc, i d’acord amb a una enginyeria financera, han propiciat una desinversió estratègica que ha privat d’independència econòmica primer, han desmantellat el canal infantil i juvenil, després, es deu haver produït també cancel·lacions de publicitat per part d’aquesta mena d’agents estatals que representa el funcionariat empresarial madrileny, i així, un cop ofegada econòmicament, amenaçada jurídicament, i sota múltiples pressions, via caps de redacció obedients al col·laboracionisme imperant a la Plaça Sant Jaume, han devaluat els informatius.

    Cert. TV3 continua tenint una gran audiència i manté uns estàndards de qualitat destacables. No és molt difícil, tenint en compte la mediocritat insultant dels canals públics i privats espanyols, on el xaronisme folklòric i l’orientació reaccionària fa pensar que Vox subministri els redactors, guionistes i programadors. A més, la societat catalana continua essent molt militant amb una televisió que es continua reivindicant com a pròpia. També és cert que manté encara una aparença de pluralitat i una quota de dissidència acceptable, com el fabulós Està passant amb el seu humor atramuntanat, Bricoheroes o alguns productes summament acceptables. Tanmateix, un dels elements que feien distingir TV3 des dels seus orígens (i alhora una de les coses que més ha incomodat al nacionalisme espanyol) és que no es parlava exclusivament de Catalunya, ni es limitava a retransmetre sardanes o a repetir el que apareixia a les agències espanyoles de notícies, sinó que va ser capaç de donar una visió catalana del món. És per això que, des del principi, els seus informatius van optar per tenir corresponsals a l’estranger, van donar un pes específic  a la informació internacional, va buscar la col·laboració d’alguns experts destacables, i fins i tot, pel que fa al català, era molt més rigorós que ara, en què es permet la intervenció de col·laboradors fixos que fan servir exclusivament el castellà.

    És obvi que, d’ençà del Primer d’Octubre s’ha produït molta guerra bruta des de l’anonimat i les ombres. I una de les principals víctimes és TV3. Es percep massa en els informatius, encara que també en els diversos magazines. Una de les coses més clares és el d’acceptar amb naturalitat, un marc mental espanyol. Quan es produeix un assassinat masclista, posem per cas, a Sevilla, a mil quilòmetres de la redacció, es fa més ressò que si es produeix a Perpinyà (a una hora de Girona, dos-cents quilòmetres de la capital, i amb una evident afinitat cultural). L’Star System que s’havia anat forjant des de la dècada de 1980 ha anat dissolent-se en favor de l’acceptació de la cosmovisió espanyola, donant per cas, més importància a un tal Miguel Bosé i les seves paranoies, que, a tall d’exemple, un infinitament més interessant Michel Houellebecq. Ha calgut un càncer de pàncrees perquè la corpo li hagi començat a fer cas a un Pau Riba que és una institució nacional, una veritable “desestructura” d’Estat. Per què ha de tenir més rellevància una cantant de rap del Maresme que canta en castellà, que una estrella com Míssia, una de les principals cantants de fado de Portugal, d’ascendència catalana? A ningú se li pot acudir que, quan algú parla en castellà a la televisió, se’l pot subtitular, de la mateixa manera que es fa amb italians, portuguesos o russos? A ningú no se li pot acudir que, quan a la ràdio s’entrevista algú en castellà, se’l pot traduir? La funció dels mitjans audiovisuals del català, entre les quals la de reivindicació de la llengua com a instrument de comunicació de primera magnitud i de lluita contra la disglòssia es demostra amb aquests gests, als quals no resultaria gens complicats d’acostumar-nos-hi. Alguns dels suposats experts que parlen d’epidèmies, astrofísica o economia, si són tan llestos, com és que no poden parlar en català? A les universitats catalanes surten cada curs desenes de milers d’experts en diversos àmbits, catalanoparlants, que ho poden fer tan bé com qualsevol. I podríem continuar.

    No parlem dels diversos intents de crear televisions privades en català. D’una banda, el grup Godó ha fet totes les maniobres possibles perquè les seves emissores no caiguessin en mans independentistes. Grans experiències, amb una qualitat prometedora com El Punt TV, van ser directament sabotejades pel poder polític espanyol fins a fer desaparèixer una cadena que podria haver estat un gran referent informatiu. Han estat maniobres brutes al més pur estil de les dictadures, com va passar amb El Periódico, a fi d’evitar que capçaleres rellevants passessin a estar sota el control de Media Pro, amb personatges com Tatxo Benet o Jaume Roures que han patit una persecució política i empresarial no massa diferent de la que fa servir el Kremlin contra la dissidència política.

    - Publicitat -

    Potser ens hauríem d’acostumar a esdevenir uns consumidors exigents i més organitzats per oposar-nos a aquesta deriva tan pròpia de règims autoritaris, on el control dels principals mitjans de comunicació són una obsessió permanent del poder. Com a mínim, els mitjans alternatius (amb alguns casos encomiables) potser tenen la responsabilitat de, a banda d’anar fent bé les coses, fer prou pressió per condicionar els bons professionals que continuen treballant en els mitjans públics, a fi que recordin que es deuen al seu país, i no pas a l’oligarquia d’un país aliè. I ara per ara, en un país que ens ha declarat obertament la guerra (una realitat que la majoria de catalans encara es resisteixen a acceptar), el cert és que podem entendre a la perfecció aquelles paraules de Malcom X, quan ens alertava que anéssim amb compte amb els mitjans de comunicació perquè ens farien estimar els nostres enemics i odiar els nostres amics.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca