Segur i didàctic com ho era en Pep, Xavi Hernández se’ns revela a les rodes de premsa com el guardià de les essències. Cap ironia en la definició quan el mister mostra un convenciment absolut, radical en la idea extraviada. Xavi denuncia la pèrdua d’estil, de joc de posició, es compromet a recuperar-lo i, amb sorpresa que compartim per altres raons, se’n fa creus del seu abandonament, de que ja no es practiquin aquells automatismes del seu propi procés d’aprenentatge. S’haurà passat sis anys fora, però segur que n’estava al corrent del que altres anaven trinxant, segur que mantenia la capacitat d’analitzar la desfeta comesa. Exactament igual que la resta del barcelonisme, però gairebé ningú va alçar la veu a temps. Una gran lliçó pensant en la història. Realment, això ha estat, com hem expressat fins a cansar-nos en l’última dècada, un procés voluntari d’enderrocament de la Sagrada Família erigida en els anys de màxima glòria, els de Guardiola per si algú es fa el despistat. El desig de dinamitar l’èxit es va realitzar a consciència i des de dins, amb la voluntat d’aixecar ves a saber què per voluntat expressa de Rosell i Bartomeu, un nou edifici que ha acabat essent un nyap catedralici, pitjor que qualsevol xamfrà barceloní d’en Núñez, la seva inspiració. Xavi donava per segur que el barcelonisme guardaria la Bíblia a pany i forrellat, seguiria camí fidel a la religió pròpia de manera coherent, ortodoxa. Però no, per acció i omissió, el col·lectiu de socis i seguidors han tolerat la imposició d’un altre camí, feréstec, heretge, antitètic del que s’havia de defensar aferrissadament, amb total convenciment de que no hi havia volta de fulla si els blaugrana volien perseverar en els triomfs.
I així les coses, ens trobem avui dirigits per un radical del sistema que no coneix alternativa, que ens parla de posar nois del filial que sàpiguen com posicionar-se i coneguin la catequesi de pe a pa. Dominar els mecanismes d’allò que va fer únic el Barça al món. Ja ens està bé, no podríem sentir millor música que aquesta. A partir d’aquí, socis i seguidors haurien de posar la seva part. És obvi que l’equip no pot recaure sobre les espatlles de la Lleva d’Ansu i que convé espavilar certs veterans i alguna vaca sagrada, avui incapaços d’assumir la responsabilitat que correspondria al seu nom i prestigi. La Masia aguantarà la reconstrucció del Barça, però els actors principals del nou guió en aquesta transició han de ser els futbolistes experimentats, encarregats per delegació de que els partits funcionin segons el credo recuperat. Xavi marca l’única alternativa viable. Ara toca que tothom, sigui al vestidor o als despatxos, s’apliqui a la tasca amb la mateixa determinació. L’imminent mercat ha de servir per apuntalar aquesta inestable bastida d’avui, aquests fonaments que, de moment, només donen per guanyar l’Elx 3-2. Hi ha un munt de recorregut pendent, felicitem-nos de que el tècnic hagi marcat el full de ruta i ens digui per on anirà, pas a pas.
Ahir, dia de nou referèndum per l’Espai Barça. De 110.000 socis amb dret a vot, la novetat telemàtica, aquesta enorme facilitat democràtica, no va enlairar massa la participació, que sempre queda per sota de la meitat del cens quan el club consulta o escolleix president. De totes maneres, la directiva pot sentir-se legitimada en el seu projecte i rep un ampli suport per tirar-lo endavant. El formidable crèdit a sol·licitar serà el gran maldecap dels temps que vindran, malgrat avui semblin figues d’un altre paner.