No us deixeu entabanar, que aquestes no són batalletes de l’avi. Al cap i a la fi, fa només quatre dies d’això del mercat continu de futbolistes i deu ser recurs artificial, creat des del mateix sector, que ho necessita per fer bullir l’olla. Temps enrere, el vodevil de traspassos i rumors quedava limitat al període estival, resultava com un fruit de temporada a consumir en escasses setmanes i els diaris no necessitaven ventre fum perquè encara s’entenien com un servei públic. En conseqüència, s’abastien només de notícies contrastades. Després, algú va inventar-se les dues finestres, d’estiu i hivern, a la manera de les passarel·les de moda, amb el clar objectiu d’alimentar el circ i engrossir les comissions d’agents, representants i aquesta fauna que ha contribuït a empotinar el futbol fins a extrems mafiosos, sense deixar un pam de net i convencent-nos de que el ferum de podrit, de diners opacs, de paradisos fiscals i altres endergues domina el panorama a plena llum del dia i a voluntat d’aquesta colla de murris. Per molt que no vulguem veure-ho, les coses són així.

Si apliquem tan curiós fenomen al Barça, té gràcia que continuem sentint una cascada de noms quan el club es troba en situació de sinistre total i reconeguda ruïna. Amb permís del que digui Reverter, malgrat no hi hagi un ral, malgrat la LFP vigili amb lupa el fair-play i el mínim marge de despesa, no passa dia sense hipòtesi de contractació. Hi ha qui parla, altre cop, presentat en capítols com un serial, del senyor Haaland, amb clàusula de 75 milions per abandonar el Borussia i dues condicions més expressades sense manies, amb total desvergonyiment. Se l’emportarà aquell que pagui 40 milions al seu manager, l’ex pizzer Mino Raiola, i destini de pas vint milions extra a satisfer el pare de la criatura, que també vol sucar en l’operació. Això si que és normalitzar situacions escandaloses, blanquejar procediments francament pornogràfics. Però és futbol i tot s’hi val, hauríem d’estar més que avisats. En la inacabable llista de potencials reforços també apareixen un parell de jovencells, Ferran Torres i Dani Olmo, en operacions plantejades com si els seus actuals clubs haguessin de regalar-los a l’entitat blaugrana perquè pagant, resulta utòpic.. 

Ja que hi som, no costa gaire apuntar-se a l’embolica que fa fort, tal com fan a diari tota mena de mitjans i periodistes especialitzats. Per tant, coneguda la fidelitat de Xavi al model cruyffista, la relació pot ampliar-se fins l’infinit si hi afegim tots els extrems capaços de fer un dribbling, per allò d’eixamplar el camp i guardar l’ortodòxia. Més que noms, ens encantaria sentir als responsables de la direcció tècnica del club, acompanyats per executius responsables dels comptes, per tal d’explicar-nos com s’ho faran, com dissenyaran la maniobra per fer-la cabre en els comptes i com esperen convèncer en última instància al senyor Tebas perquè beneeixi algun d’aquests sopars de duro, avui limitats a la categoria d’entelèquia. La gent, així, a l’engròs, hauria de ser una mica més seriosa enlloc de propagar aquests invents. Màxim quan, a banda del forat negre a l’economia del club, s’hauria d’aplicar allò dels vagons de Metro: Abans d’entrar, deixin sortir. A un mes vista del començament del famós mercat, el Barça té encara un munt de noses, un grapat de senyors que cobren contractes esplèndids i ja han dit tot el que havien de dir vestits de blaugrana. O toquen els dos o aquí ja poden fer i desfer inacabables llistes que no aterrarà absolutament ningú. Per aconseguir la limitada ambició de tornar a Europa l’any vinent, caldria procedir amb suma urgència. El problema rau en que ni els mateixos interessats deuen saber com fer-s’ho. I en coherència, s’agrairien menys rumors i més tocar de peus a terra, malgrat sigui futbol i la il·lusió mani en aquest món tan peculiar. Mercat continu, sinònim del nostrat mercat de Calaf.