El futbol s’ha sofisticat en l’anàlisi, partim de l’evidència. Però consti que enyorem el lapidari llenguatge de les velles tribunes, dels aficionats que dictaven sentència a base de qualificar els futbolistes i no mostraven un bri de pietat en el veredicte. Abans, quan els mediocres eren toies i els defenses destralers, existia l’apel·latiu de cabra boja per anomenar aquell jugador de grans condicions naturals, però incapaç de prendre les decisions correctes que exigia cada acció del joc. Anar sempre passat de voltes l’impedia rendir el mínim exigible. Després de les promeses de milloria radical quan la davantera blaugrana recuperés insignes lesionats resulta que, al vestidor culer, té vigència l’últim exemplar de cabra boja conegut al mercat. Es diu Ousmane Dembélé i va camí de convertir-se en l’eterna promesa, el jugador que es retirarà ben lluny del cim de rendiment que els experts vaticinaven. Quan no està lesionat, que deu ser una mena d’estat natural per a ell, adverteixes que les seves condicions genètiques resulten espectaculars, dignes d’autèntic fenomen. Veloç, hàbil, elegant en l’arrencada, no saps mai quina és la seva cama bona perquè mou l’esfèrica amb les dues. Perfecte, una teòrica meravella.

Però només enamora de coll cap avall, que també resulta curiós. Diríem que no entén el joc i ningú s’ha molestat mai en ensenyar-li les peculiaritats d’això tan simple i complex alhora anomenat futbol. Dembélé és un autèntic catedràtic en prendre la decisió errònia per costum. Quan ha de xutar encara dribla i quan ha de passar, opta per enviar-la als núvols o jugar-se-la davant d’una munió de defenses que acostumen a pispar-li la possessió. Difícilment l’encerta, però quan sona la flauta té la virtut de fer-te oblidar el grapat d’errades prèvies que ha perpetrat per aquesta manera eixelebrada de circular pel verd. Amb la nostra particular cabra boja del segle XXI encara esperem que algú, digues-li Xavi en l’actualitat, li ensenyi l’ABC de l’ofici, l’eduqui per a enamorar-se del futbol i entendre’l com a joc col·lectiu. Demanar que assimili l’estil Barça potser resultaria un gra massa, malgrat el personal encara confii en una explosió de rendiment que mai no arriba. Pel preu que va costar, un dineral, ja l’haguessin pogut incorporar complet, sense màcula, però prou sabem que el va fitxar Bartomeu. O sigui, algun bony havia de tenir. Més de cent milions per algú que mai arribarà a triomfar. Una mica car, el caprici. Clar signe dels temps viscuts.

Dembélé, a qui volen renovar motivats per l’eterna esperança de que algun dia qualli, representa de manera perfecta el passat recent del Barça. Ja no hi pots confiar en ell de cap de les maneres. Més val començar de nou i fer tabla rasa perquè no hi ha motius lògics per creure que, en sec, començaran a funcionar com autèntics cracs gent que porta llargues temporades sense donar el mínim nivell exigible. Els Coutinho, Lenglet, Umtiti o el mateix Dembélé són, i que ens perdonin els interessats, records del desgavell i noses que poden traure, sense rendiment que ho justifiqui, els minuts que necessiten els futurs protagonistes autèntics de la ‘reconstrucció‘, segons encertada definició de Dani Alves. Cap altra que la gent del planter, que ha d’agafar l’ascensor de totes totes i gairebé en nombrosa colla. Enganyar-se amb els vells coneguts ja no porta enlloc. Cal assumir que es va pagar el gust i les ganes, que van ser capricis infumables, decisions del tot errònies, i passar pàgina sense cap dubte. Hem perdut el compte de les vegades en que la premsa esportiva, a falta de vendre altres motos, ens ha volgut convèncer que ara sí, que ara arribava l’hora dels Dembélé, Coutinho i de justificar la barbaritat del seu cost. Posats a assimilar la crua realitat, que pugin altres èmuls d’en Nico, Gavi o Pedri i així ens airejarem tots plegats sense que el barcelonisme hagi de pensar constantment en el preu pagat. A cost zero, els gripaus no costen gens d’empassar. Quan has pagat calamitats a preu de caviar Beluga, el que vols és oblidar-te’n del disgust.