Primer episodi. Aquests dies, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una de les institucions més respectables i ignorades de Barcelona, està preparant una exposició sobre el centenari d’Antoni Téllez Solà (Tarragona, 1921 – Perpinyà, 2005), un dels principals historiadors anarquistes del segle XX, especialista sobre el maquis antifranquista català, i autor d’obres de referència, i tanmateix, ignorades pel gran públic. Probablement a pocs els sonaran els noms de Marcel·lí Massana, Josep Lluís Faceries, Quico Sabaté o Ramon Vila Capdevila, tanmateix aquests, i centenars d’altres, van lluitar contra el feixisme amb les armes a la mà, primer a la guerra civil, després contra els nazis alemanys a la França ocupada, i finalment, de nou a Catalunya, contra els franquistes. Efectivament, van matar militants de Falange, guàrdies civils, feixistes locals, coneguts assassins i torturadors, membres de les SS i de la Gestapo, policies espanyols, en un conflicte on més enllà de les fronteres, es lluitava a mort contra el mal. Un mal que va ser vençut a Europa, un mal que ha restat impune aquí. Conegut és el cas de Ramon Vila Capdevila, líder de la resistència francesa conegut com a Capitain Raymond, responsable d’espectaculars accions contra combois de l’exèrcit alemany, que va renunciar a la Legió d’Honor francesa, per travessar clandestinament els Pirineus i fer accions en solitari pels camps, els boscos i les ciutats, com a la continuació de la llarga guerra contra el feixisme.

Tanmateix, l’exposició de l’Ateneu sembla que passarà clandestinament, com tampoc no sembla que historiadors com Téllez, o altres noms com Eduard Pons Prades, Josep Peirats o Abel Paz, malgrat resultar imprescindibles, fins i tot haver estat traduïts a gran nombre de llengües i haver venut centenars de milers d’exemplars dels seus llibres, disposin del respecte i reconeixement per un món acadèmic massa noucentista i classista que exclou a aquells intel·lectuals llibertaris, autodidactes i compromesos. El maquis, a més, un d’aquests fenòmens que ens col·loquen en el costat ètic de la història, generen una gran incomoditat entre l’establishment cultural i polític d’un país que ha mitificat les lluites pacífiques contra la dictadura i ha obviat que al feixisme se’l va derrotar gràcies a la violència, i que potser si algun dels diversos intents de pelar Franco hagués reeixit, probablement tindríem un règim de millor qualitat democràtica.

Segon episodi. La setmana anterior, el Departament d’Ensenyament va fer públic un informe sobre l’estat del català a un sistema educatiu que suposadament es regia per la immersió, i que com el Capità Renault a Casablanca, s’escandalitza davant una clara evidència a la qual ha contribuït gràcies a anys d’omissió i negligència. L’interessant de tot plegat és que alguns sociolingüistes han fet algunes aportacions pertinents. Una de les persones amb més coses a dir, la Marina Messeguer, explicava el poc atractiu del català als adolescents a partir de la idea de l’associació d’aquesta llengua a la correcció política, als continguts curriculars, als docents, i finalment “als bons nens” i sobretot, “a les bones estudiants”. En una adolescència caracteritzada per l’atractiu de la transgressió, l’exploració dels límits morals i les fronteres del capteniment adult, això, és, simplement un suïcidi. En la salvatgia tribal de l’ESO, lligar el català, en un registre sempre formal, a l’ordre, la mesura, la civilitat o la correcció, és a dir als fonaments d’una cosmovisió noucentista de l’existència, representa condemnar-lo a l’univers dels “pringaos”, esdevenir diana de l’assetjament, aparèixer com a feble, fleuma, menyspreable, maltractable,…

En altres termes, bona part del nacionalisme català es fonamenta en els mites i pilars intel·lectuals del noucentisme, és a dir, d’un projecte cultural de les classes benestants d’abans de la primera guerra mundial, i que ni tan sols era un projecte d’emancipació nacional, sinó l’aspiració irreal de dirigir Espanya. El noucentisme, malgrat esdevenir un cadàver putrefacte des de fa més d’un segle, encara inspira certa idea de catalanitat que esdevé una llast, una hipoteca impagable en la construcció nacional. El noucentisme, malgrat el seu evident fracàs durant la dictadura de Primo de Rivera, encara ha funcionat com a recurs intel·lectual per projectar una acomplexat complex de superioritat davant els hàbits ben poc refinats d’una Espanya, políticament, socialment primitiva. El mite del noucentisme, en realitat un projecte de classe i classista, va ser actualitzat a mitjans del segle XX per un gran historiador i pèssim polític, Jaume Vicens Vives, per de nou, demanar la participació de la gran burgesia catalana en la màfia franquista propietària del país, fracassant un cop més. I malgrat la inconsistència d’aquesta ètica i estètica, encara influeix en bona part del catalanisme vigent, massa pendent de l’ordre, la mesura, i alguns mites nous com el de “sense un paper a terra”, com si no fóssim un país de tradició anarquista i que va tenir centenars de maquis pelant franquistes, o centrant-nos en un Salvador Puig Antich a qui la dictadura va matar, sense recordar que ell també, com altres joves rebels de la seva època que parlaven català, duien una Sten penjada de l’espatlla, i probablement una Colt amagada entre els pantalons.

Certament, l’estètica noucentista, encara perceptible avui entre bona part del periodisme, literatura, política, continua presentant una imatge del país, autocomplaent de cares endins, i “de pringaos” de cares enfora, encara que també entre bona part dels propis habitants, que associen el català amb els “bons nois”. Fa uns anys, l’inclassificable narrador i filòsof Damià Bardera carregava contra una narrativa catalana actual dominant on  es troba indefectiblement: “desmenjament, discurs cool i guai, urbanitat prefabricada, inofensivitat moral i biografisme encobert”  (Literatura generacional? No, gràcies!, Núvol, 21-I-2013). En altres paraules, ens calen unes quantes Amy Winehouse, uns quants Kurt Cobain, artistes maleïts,… i sobretot, assumir-los com a propis sense crucficar-los, com ha passat darrerament amb els nostres Bricoheroes.

Si volem ser independents ens hem de desempallegar amb urgència de tot aquest llast. Tanmateix, també hem de trencar alguns tabús. Començava aquest article fent referència a la tradició guerrillera antifranquista ignorada. Potser ja seria hora que alguns instituts portessin el nom de Quico Sabaté, que no dubtava a descarregar les bales de la seva Sten contra els feixistes, de la mateixa manera Jean Moulin, un dels líders de la resistència francesa abatut pels alemanys, amb centenars d’escoles i instituts que duen el seu nom. Ens sobren aspirants a Martin Luther King, i potser ens convenen algunes desenes de Malcom X. Cal deixar-se de preocupar-nos per tractar de portar-nos bé i caure bé, i assumir que, fem el que fem, no obtindrem simpatia ni aprovació, i és per això que caldrà fermesa per buscar més el respecte que un amor impossible. Efectivament, el català ha de sortir al pati a disputar-se la seva presència, si cal a hòsties, contra els bullies. Hauríem de deixar de lamentar-nos de les discriminacions i maltractes quotidians com els rebuts arreu d’Europa pels jueus, i plantejar que potser caldrà plantejar-nos de constituir-nos, desacomplexadament, com Israel. Potser hauríem de deixar enrere el “sense un paper a terra” i exhibir més fermesa contra els enemics del país. Potser que deixem de lamentar-nos menys i actuar més.