No és seriós

Parlen d’un gir de guió quan és una astracanada de manual. Es veu que ara haurem de continuar amb Koeman, malgrat ell sigui el primer sorprès. L’única explicació plausible per entendre aquest vodevil passa per creure que no troben ningú, ni volen tampoc pagar-li la quitança a un senyor que no dóna la talla. Desenganyem-nos, aquest erràtic comportament de Laporta no canvia la realitat: El Koeman entrenador és la representació pura de la mediocritat del neonuñisme, l’expressió tossuda dels seus portaveus i aliats, un altre regal enverinat dels nefastos gestors de la darrera dècada. Gent de vol gallinaci caracteritzada, a sobre, per una supèrbia derivada de la seva nul·la capacitat d’autocrítica i d’analitzar les evidències. Tots sabem que el retorn dels lesionats no canviarà el panorama, és una esperança vana. L’únic que tapava les nafres i aguantava el muntatge ja no viu entre nosaltres. I si l’Atlético no va perpetrar dissabte una massacre és gràcies a la tradicional gasiveria de Simeone. Només faltava pel canvi de duro que Koeman assenyalés un nano de 19 anys si volíem ratificar que som en les mans equivocades. Res no va dir de que aquest equip és una massa informe al que derrotes amb un parell de moviments estratègics sense que mostri cap mena de resposta. I aquesta, entre d’altres, hauria de ser feina seva, el fruit de la seva competència que no veiem enlloc. Els futbolistes no són tan dolents com suggereix el mateix mister. Mentida i grossa. Simplement, no han treballat prou, ni estan ben dirigits.

Amb la trajectòria a les banquetes que portava, l’heroi de Wembley -que en som de fatus amb els renoms- mai no hagués dirigit un Barça en situació mínimament normal. I si no arrosseguessin el model identitari per terra, inconscients d’allò que catapultà el club a l’èxit, incapaços com a massa social de saber per què es guanya o perd, Koeman vindria a Barcelona a viure, a jugar a golf o a repassar les glòries del passat amb els amics, res més. I tothom li donaria un cop a l’esquena revivint el 92 a Londres, allà on s’hagués tingut que quedar en el record col·lectiu. Ah, i felicitats als que avui se n’adonen que ser llegenda com a futbolista no té res a veure amb la seva fluixa trajectòria com a mister. Respectar-lo era, simplement, no haver-lo posat a la banqueta. Ratificar-lo és perdre el nord, improvisar, no saber com continuar el relat perquè no intueixes mai per on et sortirà el president en la seva constant jam session. I bé que ho lamentem.

Ben mirat, Laporta l’havia de despatxar tal com va guanyar a les urnes. Pagar la quitança podia esperar, prèvia negociació i còmodes terminis. El problema de la presidència, i no ho reconeixeran mai, rau en la incapacitat manifesta de trobar-li relleu en els sis mesos transcorreguts, no valen excuses. Quan s’arriba al càrrec, la lògica dicta que aterris amb els deures fets i els contactes realitzats amb la plana major d’aquells que sí estan facultats pel càrrec i formen part de la reconeguda elit del seu complicat ofici, que per això ets el Barça. I aquí no hi ha desastre econòmic que valgui. Però no ho van fer, evidentment, i encara avui et fan contemplar, atònit i astorat, aquesta cerimònia de la confusió que barreja hipotètics successors que semblen naps amb altres de cols, gent que s’assembla en la praxi de la seva professió com els ous a les castanyes o tampoc saben un borrall d’allò que hom ha arribat a conèixer com l’ADN de la casa. I així anem, enfonsant un xic més la imatge internacional d’un equip que va meravellar i avui, arruïnat, sense Messi i destarotat dels nervis, deu generar compassió entre aquells que un dia l’admiraren. Tant se val, ja no ve d’aquí. Prou feina tenen amb sortir d’aquest cul-de-sac, d’aquest malson que han complicat fins el paroxisme quan ja no saben ni executar el relleu més fàcil en el món del futbol, el simple canvi d’un entrenador que no funciona.

Aquest batalló de fidels al bàndol perdedor a les urnes que treu la metralleta vessant llàgrimes de cocodril per un entrenador incompetent amaga el seu autèntic desig covard. Només volen desgastar ràpid i tot el que puguin a un Laporta que deploren de fa anys i panys i que sembla posar-s’hi bé a la lapidació per errades pròpies que els seus adversaris han organitzat com a espectacle ple de focs artificials. En aquest Barça són més de procrastinar que no pas de planificar. Hauríem de pensar en curt termini, expectants davant d’una immediata assemblea en la que no passarà res, ni tampoc s’alçarà el barcelonisme reclamant satisfaccions a aquells que l’han enfonsat en la misèria. Gent que haurien de perdre, per començar, la condició de soci i continuaran amb el mig somriure sorneguer dels amos de l’univers en espera de que caigui un Laporta vacil·lant que no troba la clau mentre regira butxaques.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca