Les desigualtats socials no són exclusives de la pandèmia, sino que aquesta ha actuat de retratista al servei de l’administració pública responsable de vetllar pels drets fonamentals del jovent extutelat de Catalunya. La gestió de la Covid-19 ha fet, si més no, de tifó que ha desproveït de recursos bàsics aquelles persones que ja es trobaven en una situació de vulnerabilitat. Si abans de l’arribada de la crisi sanitària els i les joves extutelades ja patien força desamparament institucional, ara les seves condicions s’han vist agreujades per la manca d’anàlisi de les necessitats concretes del col·lectiu. La vulneració de drets fonamentals s’ha fet evident en molts àmbits de la societat, però en aquest cas, la jugada del Govern ha resultat encara més fallida.
La burocràcia en temps de Covid
Pel que fa al desenvolupament formatiu tant laboral com acadèmic del jovent extutelat, s’ha vist interromput tot just a l’inici de la pandèmia. Les pràctiques laborals a empreses que permeten els joves accedir a ofertes laborals per la obtenció del permís de treball corresponent es realitzaven el mes de març, i per tant, van quedar suprimides. A més a més, gran part del col·lectiu no disposava d’accés a la xarxa ni d’espais per poder dur a termes les seves activitats formatives a causa del tancament de les biblioteques. De primeres, l’administració ja va negar una de les principals vies d’oportunitats que tenen. Els programes d’acollida també van quedar interromputs indefinidament i els processos de regularització documental van patir una profunda crisi. En paraules de Rita Grané, directora de l’entitat Punt de Referència, qualsevol tràmit burocràtic va passar a format virtual.
‘’Per demanar cites a estrangeria, tot va quedar frenat i bloquejat, i entraves en una mena de bucle. No et donaves hores, la documentació caducava i no la podies renovar. Van ser mesos de molta angoixa. Els joves no tenen signatura digital. Va coincidir en el temps la digitalització dels tràmits amb la modificació a pitjor de les condicions per renovar la documentació. Feien recursos com podien. Era una situació de molta complexitat’’.
De primeres, l’administració ja va negar una de les principals vies d’oportunitats que tenen. Els programes d’acollida també van quedar interromputs indefinidament i els processos de regularització documental van patir una profunda crisi.
El més decisiu però, és la manca d’assessorament jurídic propi de les entitats que treballen amb els joves tutelats i extutelats. El certificat digital no és de cap de les maneres un motiu per no disposar de la documentació renovada. Una de les sortides que es proposa per part de Noves Vies, l’associació de professionals jurídics i legals, és la judicialització d’aquells casos en els què es dóna l’anomenat silenci negatiu. En altres paraules, si en un mes no s’ha rebut cap resposta, s’entén que la sol·licitud de permís de residència ha estat denegada. Ara bé, judicialitzar un cas implica anar en contra la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), i a la Generalitat no li agrada que li posin la cara vermella. El problema radica en que les entitats reben subvenció de la DGAIA, fet que suposa una pressió per aquestes. La DGAIA és l’organisme responsable de sol·licitar els permisos de residència a l’Oficina d’Estrangeria de l’Estat espanyol. Tanmateix, aquestes tramitacions no es completen o senzillament no es fan. En aquests casos, són associacions com Noves Vies les que acaben gestionant el gruix de sol·licituds dels menors estrangers.
Violència institucional i xenofòbia
La Generalitat fa actuacions exquisites de cara al públic quan s’autoproclama progressista i vetlladora pels drets civils, però no deixa de ser la mateixa depuradora burocràtica que l’Estat espanyol. Els requisits de la DGAIA són molt més restrictius d’allò que assenyala la normativa: quan ets menor d’edat has de tenir passaport i estar sota la protecció de la DGAIA. Aquesta, en canvi, pretén esperar tres mesos per fer un estudi del menor i així tutelar-lo, quan això no és el què diu la llei. El menor estranger té el dret de tenir el permís de residència a l’endemà d’haver ingressat a un centre. Per favor, amb els peus a terra, què dimonis s’ha d’estudiar quan un menor es troba fora del seu país sense cap suport familiar? En la ignorància es troba la culpabilització, com és el cas de la DGAIA quan assenyala la Llei d’Estrangeria amb un victimisme desvergonyit. Albert Parés, advocat referent de Noves Vies, entén aquesta llei de manera interpretable, com qualsevol altra normativa.
‘’L’endemà de l’ingrès d’un menor a un centre ja se li pot tramitar el permís de residència. No té cap sentit esperar tres mesos. Tampoc en els casos en què els menors marroquins no tenen passaport. Hi ha un sortida: la cèdula d’inscripció. A més a més, als centres de menors ha d’haver juristes que assessorin tant els menors com els educadors i educadores’’.
Sembla que la Generalitat no té clars els seus drets i deures pel que fa a les competències en termes d’estrangeria. En primer lloc, la normativa actual afirma que un menor tutelat té un permís de treball especial dels 16 als 18 anys, però al complir la majoria d’edat, es perd. Catalunya però, té la possibilitat de gestionar la recuperació del permís de treball durant aquests dos anys, i no ho fa. Ningú sap per què. En segon lloc, la Generalitat tampoc està complint amb les seves funcions al denegar contínuament la tutela judicial dels menors i joves extutelats per part d’un advocat d’ofici.
Parlem d’això quan ens referim al terme de violència institucional. Quan l’administració retalla recursos específics dels processos documentals del jovent extutelat està incomplint el seu mandat. En aquest cas, la seva plena integració queda limitada. A l’hora de donar oportunitats, s’ha de tractar a tothom per igual sí, però en el moment en què s’implementen restriccions i modificacions legals, cal tenir en compte els nivells d’afectació concrets de cada col·lectiu per així pal·liar els efectes de les mesures. Així mateix, la violència institucional també ha quedat plasmada en el prejudici i la xenofòbia en espais públics. ‘’Ens trobàvem en una situació en la què la policia et parava pel carrer, i més si eres estranger, fet que podia degenerar en multes però també amb ingressos al CIE i amb expulsions’’, assegura Grané.
Quan l’administració retalla recursos específics dels processos documentals del jovent extutelat està incomplint el seu mandat. En aquest cas, la seva plena integració queda limitada.
Un dels problemes més greus que pateixen aquests joves és l’anonimat en el conjunt de la societat. Es troben en una situació de total invisibilitat més enllà dels titulars sensacionalistes i xenòfobs, fet que els condiciona en el seu procés de socialització. Són considerats un col·lectiu amb elevada vulnerabilitat. Són vulnerables davant les institucions, a nivell jurídic i legal, però també quan surten al carrer a fer front als judicis de la societat per motius d’ètnia o religió.
L’Ahmed és un dels joves extutelats i usuari del Jam Hostel de Barcelona Actua. Malgrat que la seva valoració dels processos de formació i socialització és positiva, la seva situació documental es troba aturada. ‘’Els voluntaris i voluntàries fan una bona tasca. Dins l’hostal ens ajudem mutuament. Jo m’he format com a soldador al Marroc i m’encanta la fotografia. Vull treballar. Tinc 23 anys però encara no m’han tramitat la documentació’’. No s’és conscient de la càrrega emocional que aquesta incertesa comporta al jovent extutelat. No es pot ignorar la diferència entre créixer en un ambient familiar convencional i fer-ho en un entorn socioeducatiu substitutiu, que a més a més, no et dóna garanties de futur perquè depèn d’interpretacions legals aleatòries.
Fotografies de: Sergi Llanas
