No a la gestió privada de la nostra cultura

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

S’està celebrant la notícia de que ix a concurs la direcció de l’Espai d art Contemporani de Castelló (EACC), però és una licitació. Sabem el que això implica? Absoluta precarització. La possibilitat que les grans corporacions capitalistes entren a decidir les programacions, amb els seus continguts condicionats pels seus paràmetres ideològics de l’ideal neoliberal, a dirigir els contenidors culturals públics.

De sobte, la contractació de personal per a un museu pot passar a dependre d’empreses com Eulen o Magma. Per què no El Corte Inglés? licitant a la baixa, tenint l’experiència que paguen a l’hora el mínim. I, clar, al final els treballadors treballen en un espai públic però amb condicions d’ETT de fa dècades en total reculada de drets laborals.

No podem caure en els mateixos errors

La precarietat no pot ser impulsada per l’Institut Valencià de Cultura (IVC), i amb aquesta convocatòria nova ho serà. Un treballador que hauria de ser a tercers es converteix en un treballador per compte propi, suportant l’estructura empresarial i les garanties bancàries (que no tothom té eixa capacitat, motiu pel qual es limita la igualtat d’oportunitats).

Ha succeït amb Cinema Jove, Espai La Granja i Dansa València. Ara també a un espai expositiu como es l’Espai d’Art Contemporani de Castelló. A què esperen els agents culturals i les associacions per a alçar la veu davant l’avanç d’un model neoliberal que posa el perill la gestió de la cultura pública?

Licitació és més precarització

La licitació perquè el millor postor dirigisca i assigne continguts un centre d’art és una forma de precarització cada vegada més estesa i el pitjor és que no es comprén: el sector cultural de la Comunitat Valenciana celebra la notícia, quan suposa privatitzar allò que és públic.

En una coneguda xarxa social, la crítica d’art Elena Vozmediano escrivia sobre aquest tema: “Licitació per a dirigir l’EACC, a Castelló. Un model de contractació que pretén superar les dificultats de les Administracions per a dotar de llocs (no ho són) de direcció a les seues institucions culturals sense haver de limitar-se als funcionaris de carrera. És un galimaties del dimoni (…) En l’ocupació pública, per a la direcció dels museus o centres d’art, hauria d’existir una figura intermèdia entre el funcionari i l’empresari licitador: un contracte professional, que sí que és possible per a altres llocs dins de les institucions culturals. Hi ha també assessors (CA2M) i alts càrrecs (Reina Sofia) però tampoc sembla que s’ajusten a la realitat de les responsabilitats.”

- Publicitat -

El model madrileny no és el camí

Comparava així la nostra situació, pel que fa a la contractació de personal per a centres culturals i museus, amb la de la Comunidat de Madrid. No obstant això, els governs autonòmics són ben diferents. Fins ara el valencià ha promogut les bones pràctiques i actua amb transparència. No s’entén, per tant, que coneixent els problemes del sector i tot després de presentar un pla de recuperació per a la cultura es permeten cometre aquest tipus d’errors.

Només sembla possible per falta de perspectiva o potser un moviment d’inèrcia en l’administració. Perquè, des de la construcció i posada en marxa de l’espai La Rambleta, amb diners públics i gestió privada, que va deixar ben lligat l’anterior govern, la indignació s’ha rebaixat i la ciutadania ara no percep la privatització com a tal. S’assumeix que no hi ha una altra manera. Maleït siga el conformisme! Per descomptat que existeixen altres maneres de procedir, més elaborades i que estan menys al servei dels poderosos. Ells aspiren a obtindre el màxim marge de benefici en un sector tan castigat en el qual es mendiga per rebre treball.

Per la dignitat dels treballadors de l’art

Els treballadors de l’art tenen dret a poder aspirar a un lloc de treball amb les mateixes oportunitats que els altres. Les licitacions fomenten que la gestió acabe sempre en mans dels que ja partien amb una infraestructura i posició privilegiada per a accedir o directament estaven en el circuit. Aqueix model de la dreta no podem deixar que es replique ara, no seria coherent amb el que fa i diu la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport.

Durant la presentació del Pla estratègic cultural que marca les pautes d’actuació per a l’enfortiment de l’ecosistema cultural valencià fins a 2023, el Conseller Vicent Marzà va afirmar: “La cultura és part important de la solució als seqüeles econòmiques i socials que ha generat la COVID-19”. No esperem a haver de bregar amb les seqüeles de les licitacions i la privatització. Ja ha costat dues legislatures reflotar aquest vaixell. Som a temps d’una rectificació per a dirigir els recursos en una direcció plural, inclusiva, democràtica, horitzontal i pel bé comú, protegits de les corporacions i les agendes ocultes, brindant oportunitats a tots amb els diners que són de tots.

Algunes consideracions sobre el Pla Estratègic Cultural Valencià

Recentment, s’ha posat en marxa el Pla Estratègic Cultural Valencià 2021-2023 “Cultura per a la recuperació”. La seua gestió ha sigut atorgada a l’empresa amb seu a Holanda Placemaking Europe, de l’ex director estratègic del Consorci València 2007 Ramón Marrades (La Marina de València).

El conseller Marzà, al costat del primer, declarava: “les empreses culturals són el major capital creatiu de què disposem i el pla els dedica una atenció prioritària”. A més a més, afegia: “Formen part d’un complex sistema de producció sotmés a l’omnipresència digital. Per això cal reescriure els camps de la producció cultural en viu i propiciar nous espais d’expressió i noves capacitats per als diferents col·lectius professionals de la cultura“. Just per això, no li regalem el nostre capital cultural a l’empresa privada!

L’hora de passar a l’acció

Per a això fa falta una mobilització de la ciutadania en general i dels agents culturals en particular. Encara que, altra vegada a la xarxa social, l’artista visual, activista i crític d’art Domingo Mestre (membre de la ja dissolta plataforma Ex Amics de l’IVAM), afirmava: “Buffff. Ja m’imagine qui es presentarà i, segurament, guanyarà.” Al que la seua companya en AVVAC (Associació d’Artistes Visuals de València, Alacant i Castelló) activista i artista també, Lluci Juan apuntava: “Abús disfressat de bones pràctiques! És tant el desconeiximent i la falta de crítica (millor dit: por a denunciar… o per convenència no fer-ho) que es celebren com a grans victòries fets que deurien estar ja assolits”.

Tot i això l’associació d’artistes i la de crítics van celebrar la convocatòria, sorprenentment. És per això que, en una altra xarxa social, Joan Feliu, director de la Fira d’Art Contemporani MARTE de Castelló, professor i tècnic superior en protocol i relacions empresarials i institucionals, va dir: “Potser trobes explicació a les mostres de felicitat d’algunes associacions quan sàpies els candidats/es”.ç

El record de temps passats (que no volem que tornen)

Això recorda a quan va haver-hi el canvi de directiva de l’IVAM, de Consuelo Císcar a José Miguel García Cortés, en circumstàncies qüestionables, i tota la comunitat va assumir amb naturalitat el seu dret per a nomenar “a dit” a un director d’activitats de la seua confiança, almenys en aquells dies. D’aquesta manera, Álvaro de Los Ángeles va ser nomenat sense passar ell per concurs. Perquè el seu activisme li avalava prou per a no necessitar demostrar mèrits ni mesurar-se amb altres candidats. Però va ser tan escandalós que sí que va haver-hi posteriorment una espècie de concurs, alguns pensen que bastant fet a mida, pel qual va legitimar el seu lloc… Per a abandonar-lo després d’uns anys, segurament preparant candidatura pròpia per a entrar a dirigir un centre com l’EACC, qui sap!

També en xarxes, al voltant de la licitació per a espais culturals públics, el director de la galeria Espai Nivi Collblanc, Mariano Poyatos, galerista a més d’artista, es lamentava: “No són bones pràctiques”. Mentre que la historiadora de l’art i directora, amb Raúl Sol Jódar, de Nostos Atelier, Mireia Muñoz Vidal, llançava la següent reflexió: “Per desgràcia la precarització ho està inundant tot. El pitjor de tot és que sembla que, quan no la pateixes, potser ja no és tan mala notícia… L’individualisme, responsable de molt.”

Obrim els ulls, no baixem la guàrdia, siguem crítics perquè no s’aferme un model que ens empobreix i que vindria de perles als neoliberals en un canvi de govern que tant de bo no succeïsca en el nostre territori. Exigim a l’esquerra mesures d’esquerres, entre les quals no cap que el sector privat es menge al públic ni precaritze als treballadors. És a les nostres mans i és urgent.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca