L’economia ho determina tot, tant en la vida professional com personal. Tant per emprendre un projecte, com per poder planificar l’oci. Perdre la por a la despesa és començar a ensorrar qualsevol projecte, no definir un pla estratègic amb un pla financer en paral·lel, és perdre la perspectiva de les coses essencials per aconseguir tant un bon fi com un bon trajecte fins a aquest fi.

Tradicionalment en l’esport, l’economia era aquell racó fosc i oblidat on ens castigàvem, on parlar-ne suposava cansament i avorriment. De cop, i per necessitat (i sempre en mals moments, mai en bons), esdevé essencial, sempre passa el mateix, anem al metge quan ja no ens podem quasi aixecar del llit, amb l’economia passa quelcom semblant.

El Barça ha passat de ser un Club ric, a ser un Club en risc. No tenir la prudent diligència en la gestió econòmica aquests últims cinc anys, ens ha portat a una situació preconcursal, que de moment hem salvat amb un “match ball” en forma de finançament i la reducció de costos dels salaris del primer equip de futbol masculí. Però aquest moviment és “one shot”. No podrem refinançar de nou el deute sense ordenar la casa i establir un model que faci viable i sostenible el Club per si mateix.

Arribem llavors als números. Sempre hi arribem al final o al principi, però als números, com deia aquell “lo que no son cuentas son cuentos…”. I per tant, cal que siguin clars i transparents.

El model de gestió econòmica des de l’exercici 2016 és indefensable des d’un punt de vista financer. Encara que des de el 2015 el balanç ja patia cert “estrès”, a partir del 2016 i sobretot amb la sortida de Neymar, la pèrdua del valor i el respecte al diners es manifesta en la gestió diària del Club.

Llavors arribem a l’apartat de les “responsabilitats”, on pocs volen estar, i fan certs viratges per evitar el mínim exigible a una Junta Directiva, la responsabilitat en l’administració del Club. I això no es pot ni s’ha de fer des de l’estómac, ni des de la rancúnia. S’ha de fer des de la raó i sempre amb el suport de professionals de contrastada vàlua i amb el compliment dels requeriments que la llei indica.

En el cas del balanç i establir pèrdues, és també així. Auditors, equip jurídic i executiu s’hi juguen molt per reflectir en el balanç la realitat econòmica del Club. Per tant, no es pot ni s’ha de banalitzar amb l’excusa fàcil de l’oportunisme i la inducció intencionada o no de l’ombra del frau i, cal, per altra banda, exigir informació clara i concisa en els comptes anuals perquè tots els actors puguin arribar a les mateixes conclusions sobre aquests comptes.

I és en aquest punt on certes partides comptables esdevenen claus. Són totes aquelles sotmeses a estimacions, principalment les provisions i els deterioraments d’actius (depreciacions, antigament) i que tenen com a característica comuna que, en cas, que el fet que les ha ocasionat deixi d’existir, són reversibles.

No són, per tant, caprici de ningú, ni apareixen del no-res. Però sí que és cert que acostumen a aparèixer quan pitjor van les coses (sigui per mala gestió o per efectes conjunturals, o la combinació d’ambdós). Ja que el principi de prudència comptable en moments de crisi sempre guanya pes específic ni que sigui per causes merament psicològiques.

Per poder-les comptabilitzar han de passar dues coses. S’han de poder estimar (calcular) i cal que el fet econòmic que les ocasiona sigui probable que succeeixi. O sigui, que superi el 50% de possibilitat que passi.

En el cas d’un litigi sense sentència si tant l’assessoria jurídica interna com l’externa creuen que probablement no es guanyarà (sempre sota un criteri professional rigorós) seria necessari registrar una provisió.

En cas, però, que es considerés possible (50%) no caldria comptabilitzar cap provisió però sí informar a la memòria.

En el mateix sentit, i amb el condicionant de la situació esportiva i economicofinancera de l’entitat, la necessitat de deteriorament o no de certs actius, i ens referim a les clàusules pagades pel fitxatge de jugadors comptabilitzades com a actius intangibles, passa a ser un punt clau i que requereix que estigui molt ben explicat als comptes anuals i amb una base de càlcul que suporti diligentment l’existència o no de deteriorament realitzat per un expert independent que mitigui qualsevol dubte sobre aquest càlcul. La pèrdua de valor superior a l’import registrat en aquell moment al balanç implica disminuir aquest valor registrant pèrdues (reversibles, en cas de reversió de la situació que les ha ocasionat).

Queda clar per tant, que a més de l’efecte dels imports registrats el que és fonamental per poder exigir responsabilitats i estar ben informat és saber el criteri pel qual ha estat registrat, o sigui, el motiu, la causa i, sobretot, l’evidència (la realitat) que el sustenta: la seva base. Només així podrem no només exigir les responsabilitats a qui pertoqui sinó també apartar l’oportunisme i l’ombra continua de l’existència de frau comptable que tant mal fa a la credibilitat dels comptes i provoca la pèrdua de confiança.

Per acabar, però per mi no menys important, la sortida de Messi és l’error o un dels errors estratègics més greus de la història del Club. Alguns parlen d’avaladors, altres de LFP, límit salarial, etc. Però l’única veritat és que si el Barça hagués tingut un balanç mínimament ordenat i coherent a 30 de juny de 2021, Messi seria avui amb nosaltres. I la resta, són coses que es diuen…