S’ha instal·lat un excés de mística en diversos àmbits: política, economia, educació,… I la mística, com les religions, si bé poden aportar consol en situacions difícils i d’incertesa, difícilment generen capacitat de resoldre problemes concrets. Més aviat al contrari, l’espiritualitat, en sí mateixa comporta una renúncia a abordar els problemes terrenals, i sovint responen a certa renúncia voluntària d’enfrontar-se a un món complex i canviant.

I, certament, en la setmana en què Jeff Bezos ha ascendit al cel –catapultat per un enriquiment astronòmic, fonamentat en el frau fiscal i pràctiques empresarials monopolístiques–, la realitat a la qual no ens volem enfrontar és un món desigual i injust, on els milionaris són capaços d’imposar la seva voluntat als governs, s’especula amb béns i serveis de primera necessitat i dictadures com l’espanyola continuen oprimint minories nacionals. I sí, certament, el misticisme pot representar una fugida contra la realitat, tanmateix, la realitat continua allà, i grans discursos no resolen conflictes.

S’ha instal·lat un excés de mística, especialment entre una esquerra que sembla haver renunciat al món, o si més no, a enfrontar-se davant la injustícia. Bona part dels seus “discursets” –fonamentats molt especialment en l’onanisme de la identitat o en un ecologisme de Tesla i Upper Diagonal– resulten exemples de com han dimitit de pensar col·lectivament i anar al detall de la individualitat. De fet, les esquerres actuals, ja caducades des de fa tres dècades, són el producte de la mística revolucionària dels anys seixanta, i molt especialment dels eslògans al més pur estil Guy Débord i Internacional Situacionista de maig del 1968, amb tota la càrrega que correspon. Per tal de posar-hi una mica de dades històriques, el progressisme dels  seixanta va protagonitzar una revolució generacional –els boomers– que va articular una revolta contra els convencionalismes i rigideses morals del passat, també contra l’antiga esquerra –lligada al sindicalisme, al món del treball, i als projectes globals alternatius– i va proposar una subversió dels costums, una projecte d’hedonisme, de salvació individual, de culte a l’ego, que va deixar penjat allò col·lectiu, allò comú, allò compartit. És per això que bona part dels protagonistes d’aquella escenificació revolucionària trobarem després neoliberals narcisistes i egocèntrics, com un Bezos o un Branson que fan exhibició pública del seu poder i capricis. 

Com tot gran moviment històric, en el progressisme soixante-huitard sempre trobarem llums i ombres. Certament, calia sacsejar la rigidesa moral del passat, i certament grans categories com classe, nació, fins i tot família o capteniment sexual, resultaven opressius, una mena de presó esterilitzadora davant la creativitat individual. Tanmateix, l’individualisme resultant va anar posant les bases del neoliberalisme triomfant la dècada posterior.

La interessant dècada de 1960 –àmpliament mistificada–, va resultar esdevenir una cesura històrica respecte a la manera com cada individu abordava la vida quotidiana. Tanmateix, aquelles ànsies d’alliberament individual, d’expansió personal va ser ben aviat colgada per tones de drogues i misticisme. Certament, el moviment hippy, que tant va impressionar a les opinions públiques occidentals –i que personalment, amb ulls d’infants als anys setanta mirava amb un punt de fascinació– van anar, en bona part dels casos, fonent-se a negre en base a una certa retòrica mística que parlava de pau, amor, felicitat i coses que, objectivament, resultaven prou seductores com a lemes per enfrontar-se a una societat en guerra, rigideses familiars, existències grises i quotidianitats depriments, que realment, permetien explicar aquell malestar en forma de flors.

Tanmateix, ha passat més de mig segle. Bob Dylan passa dels vuitanta anys. Bona part dels hippies o persones que més aviat seguien la seva estètica, o bé ja són morts, o es van reconvertir en els seus pares amb menor autoexigència moral, o esdevenen caricatures del passat, com he percebut amb alguns dels que vaig conèixer durant la dècada dels vuitanta, on alguns encara sobrevivien. Com tot, la seva herència és ambigua. Bona part de la seva estètica i la seva retòrica fou privatitzada per un mercat que ben aviat va saber treure’n profit comercial. Avui, aquesta mística laica, ja desproveïda de qualsevol crítica social, ha acabat ressuscitant, amb un punt de zombi, en una espritiualitat recautxutada, en tot l’univers d’autoajuda, en els gurus reconvertits en coach o ens uns intel·lectuals que actuen com a camells d’àcid i cànnabis pseudofilosòfic i new age.

És el que veiem, per exemple, en el món educatiu. De cop i volta, apareixen aquesta mena de gurus que afirmen revoltar-se contra el coneixement i la classe magistral, i que consideren que l’escola ha de servir per obtenir la felicitat i expressar lliurement les emocions. De la mateixa manera, tracten d’eliminar els exàmens, les proves, la selectivitat, l’esforç i afavoreixen la promoció universal –és conegut el cas d’un institut de Sevilla a qui es va aprovar les vuit assignatures suspeses de quart d’ESO a un alumne absentista–. En realitat, els diversos experts en temes educatiu que no s’han deixat corrompre pels diners de les caixes d’estalvi o l’OCDE, o no se sotmeten al finançament extern que caracteritza els grups acadèmics de recerca, han deixat de relleu que aquesta és una maniobra d’enginyeria social que pretén esterilitzar el sistema educatiu com a institució de l’estat del benestar, i que pretén aplicar una mena de programa d’al·lucinògens pseudopedagògics que busca estupiditzar generacions senceres, com van fer les drogues amb aquella generació, la dels seixanta i setanta, que volien trencar amb la generació dels seus pares i van arruïnar la generació dels seus fills.

El pensador sud-coreà Byung-Chul Han interpreta aquest canvi de paradigma com a un acte de psicopolítica. En altres paraules, seria el pas del neoliberalisme de mercat, fonamentat en unes polítiques públiques de despossessió massiva de drets socials a les majories socials i de la creació d’una polarització social de nivells previs a la primera guerra mundial, a una mena de neoliberalització de les ànimes, de l’aprenentatge de la resignació i la impotència col·lectiva apresa. Una escola sense coneixement, sense ordre, disciplina o mesura, en què els propis damnificats assumeixen els valors dels seus opressors és el projecte d’”innovacions educatives com les practicades per l’Escola Nova 21, o difoses com laboratoris d’idees com ara la Fundació Bofill (amb la benedicció i el finançament de La Caixa, l’OCDE, la Trilateral i el Fòrum de Davos). Només cal escoltar la seva mística, la seva fe, la repetició, com a mantres, d’eslògans buits de de contingut, o els capteniments, cada cop més sectaris, de reclutament o d’assetjament als dissidents. La renúncia a resoldre problemes concrets i allunyar-se tant de la terra, a fi que els més murris, se la puguin quedar. Com els Branson i els Bezos, que sí, un cop han acabat les seves excursions espacials, han tornat per comptabilitzar els seus guanys exempts d’impostos.