Els desastres d’Annual

En la indústria de les commemoracions oficials, sembla que Espanya passa de puntetes pel centenari de la batalla d’Annual, de la qual es complirà cent anys durant l’estiu. Per a aquells a qui no soni massa la paraula, com a molt un d’aquells episodis sobre els quals els currículums d’Història d’Espanya passen molt per sobre, és el nom d’una catastròfica derrota militar de les tropes colonials espanyoles a mans de cabiles amazig, comandades per Abd-El-Krim (un enemic públic número 1 de la premsa hispànica, només comparable al president Puigdemont) on van morir prop de 9.500 dels poc més de 13.000 soldats de nacionalitat espanyola (la majoria, de lleva) que hi van participar (al costat de 2.500 dels 4.600 tropes rifenyes sota comandament espanyol). L’esdeveniment, produït durant el juliol de 1921 va ser conegut com a desastre d’Annual.

Ben segur no trobaran cap publicitat institucional, o programes especials a la televisió, o alguna mena de pel·lícula commemorativa. Amb sort, algun d’aquests articles acadèmics que els llegeix poca gent. Les polítiques oficials de memòria són molt selectives, i representen més una operació de relacions públiques que un veritable exercici de revisió del passat. A tall d’exemple, les darreres commemoracions oficials on l’Estat hi va posar el coll –i una pasta gansa– va ser amb el Cinquè Centenari del “descobriment” d’Amèrica i amb el centenari de la guerra hispano-nord-americana que va suposar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. En el primer cas es tractava de blanquejar la brutalitat de la conquesta i explotació d’Amèrica i servir de cobertura per l’expansió de l’Ibex 35 a Llatinoamèrica (sense gaire èxit) i en el segon, de reivindicar més aviat la generació del 98 i el seu projecte regeneracionista (que es podria associar fàcilment a la justificació dels canvis propiciats per la suposada Transició).

Annual és tota una altra cosa. És un episodi ben incòmode. Una història tèrbola d’incompetència militar, corrupció, racisme, patrioterisme testosterònic i intervencionisme reial: els ingredients que trobem avui entre determinada dreta que monopolitza la rojigualda. Arran de la desfeta total i absoluta de la guerra hispano-nord-americana de 1898, Espanya, un país en imparable decadència, es delia per tenir un paper en el repartiment colonial de l’Àfrica. Fins i tot que Portugal tingués colònies com Moçambic o Angola representava una humiliació. La seva oportunitat va venir quan França i Alemanya es van disputar el Marroc. Mitjançant cert oportunisme geopolític i diplomàtic, a la conferència d’Algesires (1906), per evitar que l’Imperi Alemany pogués controlar l’Estret de Gibraltar, a Espanya se li va assignar el territori del Rif -amb una extensió com Andalusia, i amb una població hostil i combativa-. Des del primer moment, es van succeir els maldecaps. L’exèrcit espanyol era d’una inutilitat absoluta, apte, només, per combatre civils desarmats. Els soldats, de lleva, escollits entre qui no podia pagar la redempció, patien i resultaven d’escassa vàlua militar. Entre els oficials, en un exèrcit reduït, encara que amb uns comandaments hipertrofiats, es va instal·lar la idea de sacrificar reclutes en operacions suïcides per obtenir mèrits i així ascendir en l’escalafó. La colònia també representava una gran oportunitat per funcionaris i oficials corruptes. De fet, bona part dels equipaments, armes, municions, vitualles, eren venuts a l’enemic com a oportunitat de negoci. El racisme es practicava cruament contra la població autòctona. El pitjor del militarisme s’havia instal·lat a l’Àfrica, amb unitats militars com la Legió, que, amb certa automistificació de la violència, esdevenia un cos de sadisme llegendari, transvestit en un heroisme fatu, car el valor sembla que només s’aplicava contra civils desarmats.

Alfons XIII participava d’aquest militarisme. Crescut entre oficials, compartia aquesta mena de cultura testosterònica, convertint-se més en un col·lega dels africanistes que en un cap suprem de les forces armades. Es per això que, des del primer moment, se’l va relacionar amb aquesta absurda operació militar –una ofensiva mal preparada, sense recursos, ni reserves, ni vies de retirada, triant el pitjor terreny possible, desconeixent les forces i ubicació de l’enemic, menystenint les cabiles rifenyes i fiant-ho tot a “por nuestros cojones”, com sembla que va telegrafiar al màxim comandament responsable, el General Silvestre, el qual, sembla, es va engegar un tret veient aquell desastre.

De fet, va ser la pitjor catàstrofe militar d’una potència europea a l’Africa fins aquell moment. Tècnicament. La societat espanyola, ja prou dividida i entremig d’un greu conflicte social –estem parlant d’una mena de guerra civil entre mercenaris de la patronal i pistolers anarcosindicalistes amb mig miler de morts a Catalunya– es va esfereir davant la magnitud de la tragèdia. La crueltat, a més, amb què es va tractar els supervivents –amb mutilacions i assassinat de presoners– va colpir l’opinió pública espanyola. Cert és que la violència dels rifenys resultava un acte de reciprocitat respecte a la crueltat d’Espanya respecte als civils amazig. Tanmateix, es va encetar un procés d’investigació que permetés aclarir les circumstàncies i les causes d’aquella humiliant derrota.

- Publicitat -

Tot plegat es va recollir al que van anomenar Expedient Picasso, fent referència al general encarregat de coordinar tot aquell treball, i que era oncle del pintor cubista. Les conclusions van ser demolidores. Es va destapar tot el tràfic d’armes, les corrupteles, la covardia i incompetència de la majoria d’oficials (com dèiem, massa acostumats a disparar contra civils desarmats). També va apuntar el rei com a inductor de l’atac suïcida, sense preparació i posant en evident risc les tropes espanyoles en base a la seva exaltació testosterònica. Que el monarca era un incompetent, ja ho sabia tothom. Que un feix de proves ho demostressin, era una cosa molt diferent. De fet, en els darrers dies de l’estiu de 1923, les investigacions ja havien propiciat comissions al Congrés dels Diputats i les coses es van posar perilloses per al futur de la monarquia. Tanmateix, a mitjans de setembre, un cop militar a càrrec de Primo de Rivera va suspendre la constitució, es va encetar una dictadura, es va enterrar l’expedient (i sembla que el fill de Primo de Rivera, José Antonio, va aprofitar per destruir o alterar bona part dels documents) i bona part dels militars jutjats i condemnats amb sancions anecdòtiques, van ser amnistiats.

No crec que es parli massa d’Annual, aquest any. És un recordatori de com de tòxic és el nacionalisme espanyol testosterònic, militarista i supremacista. És una taca a l’”honor patri” tan calderonià que sobreviu avui en el Deep State, ni que sigui com a la caricatura arnada de Bertín Osborne. De fet, Espanya és un estat molt incòmode amb el passat, en general. No és d’estranyar que posi tantes traves a l’accés de documents oficials,… fins i tot del segle XVI !!!, o que una de les lectures més celebrades és el pamflet Imperiofobia, d’Elvira Roca Barea, que tracta de disfressar els crims espanyols arreu del món a partir del comodí del “Y tú más!”. Especialment delicat és el tema de l’intervencionisme polític de la monarquia, i els seus moments A por ellos!, que tan tràgiques conseqüències comporta. 

Espanya té una relació peculiar amb el seu passat. Incapaç de reconèixer els nombrosos crims, el seu passat fosc, els cadàvers deixats als armaris i les fosses comunes, tendeix a justificar-los, i fins i tot, a reivindicar-los. L’ensenyament de la història d’Espanya, amb poques excepcions, és superficial, amb nombroses omissions i explicacions galdoses. Es percep que no s’ha produït cap Nuremberg, i per tant, el relat històric espanyol no s’ha distanciat encara prou del nacional-catolicisme que impregna les declaracions i creences de Casado, Sánchez, Arrimadas, Ayuso o Abascal. De fet, tenint en compte les continuïtats històriques entre franquisme i borbonisme, aquells que gosen qüestionar el relat oficial i parlen, a tall d’exemple, del genocidi americà, de l’esclavitud a les Antilles, dels 130.000 desapareguts del franquisme, de les complicitats amb Hitler i de la continuïtat de la monarquia amb Franco, aquell militar africanista sanguinari, són titllats d’adoctrinadors. Els docents que posen per davant la defensa dels drets humans o els drets socials a les suposades gestes pàtries, estem sota sospita, tot i que d’altra banda, amb l’antiintel·lectualisme d’esquerra i dreta, i un sistema educatiu deteriorat d’origen, tampoc no importa massa.

La mirada al passat té molt de la nostra relació amb el present. I de projecte de futur. Per això és important parlar de l’Annual de 1921. Es poden fer interessants paral·lelismes amb el nacionalisme testosterònic, supremacista i, sobretot amnèsic, d’avui. La independència també té a veure amb això, amb el trencament d’un passat espanyol (i el seu marc mental), que com bé ens recorda el professor Cotarelo, és el projecte de futur d’una majoria d’espanyols feliços en la seva anestèsia general.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca