El futbol femení encara el repte de la professionalització completa, a escala global però en especial a casa nostra. Els últims mesos hem viscut a Barcelona en particular un petit boom al voltant del primer equip femení del FC Barcelona que ha portat, per exemple, conseqüències tan positives i lògiques com un increment de les inscripcions als equips formatius de futbol.

La nova dimensió a la qual alguns volien fer entrar el futbol femení amb l’arribada del seu escut resulta que ha arribat a través d’una temporada gairebé perfecta, per no dir perfecta del tot, del Barça.

Sempre des de l’òptica blaugrana, la professionalització de la secció va ser un encert anys enrere, dels pocs de la junta de Josep Maria Bartomeu, i ara ens toca a tots plegats, però en especial a la junta de Joan Laporta, decidir cap a on volem dur aquest primer equip femení, els equips formatius i el futbol femení en general. Tal és la capacitat de tracció del vigent campió d’Europa que la responsabilitat com a Club ens obliga a mesurar bé les passes.

Caldrà, primerament, establir el pes intern del futbol femení dins del FC Barcelona. Com de rellevant és el femení al Club? És equiparable a una secció com puguin ser l’handbol o el bàsquet, o pel fet de ser futbol i el potencial associat que té, cal que balli a la pista del primer equip masculí? Temps enrere un alt directiu de la FIFA va manifestar, de manera absolutament cínica però no sense raó, que les esperances de l’organisme internacional es dipositaven en el futbol femení per la senzilla raó que el camp per córrer, el creixement i – per tant – els futurs ingressos, eren molt més grans.

Un cop definida la posició que el futbol femení ocupa dins l’estructura del Club, podrem abordar decisions de caràcter econòmic que són – en realitat – tant o més importants que el rang que li atorguem al femení. Tant és així que algunes de les jugadores del primer equip del Barça ja han rebut ofertes que farien trontollar a qualsevol. Europa va un pas per davant en matèria de futbol femení, hi ha molta més tradició, seguiment, audiència i per tant, molts més diners. Caldrà definir si volem que el futbol femení del Barça segueixi sent sostenible per si sol amb patrocinis dedicats com el de Stanley; o bé si adoptem un model més proper al que s’utilitza ara com ara per les seccions, on prima la competitivitat i ser un dels grans pressupostos d’Europa en cada esport, optant així a tots els títols cada temporada.

El que es decideixi no només impactarà en el primer equip femení sinó que determinarà, també, què ha de passar amb les fases formatives. No hi ha una resposta única, una veritat absoluta (si, amics, a molts potser us sorprèn que no hi hagi veritats absolutes!), ja que diversos models poden ser útils depenent del propòsit, però caldrà determinar quin és el que es vol per al Club i posar-lo en pràctica. No en va, som pràcticament davant d’un full en blanc on podem escriure el present i el futur del futbol femení, com volem que sigui, quina empremta volem deixar al món com a Club, a què aspirem i com volem que el nostre aficionat es relacioni amb l’esport femení.

Aquesta, la relació de l’aficionat amb l’esport femení, és l’última (però no menys importrant) de les qüestions que caldrà tractar. El full en blanc que tenim damunt la taula ens permet, també, orientar els hàbits i tòpics que volem relacionar amb el futbol femení. Com a “futbol”, neix certament viciat per tot allò heretat del masculí. Si, sé que no “neix” ara, que fa molts anys que hi és, però ara ha assolit el seu màxim de repercussió. De nou, el “rang” que se li atorgui dins del Club determinarà qüestions crítiques com el preu de les entrades, on es juga, quins horaris, quina promoció es fa a escala interna, quin paper tindran els mitjans propis i públics, quin rol han de jugar els companys del primer equip masculí, etc. I tot el que es decideixi en aquests àmbits, determinarà a la vegada el perfil i quantitat de socis i públic general que pugui atreure el futbol femení professional perquè la realitat és que no sabem, ni a Catalunya ni a Espanya, on és el sostre del femení ni quin tipus de públic atraurà majoritàriament. Si ens hem de fixar en el que passa a la resta d’Europa, hauríem d’aspirar a la naturalitat amb la qual bona part dels aficionats d’un club se sent interpel·lada i identificada pel futbol femení del seu club tal com ho fa amb el masculí. 

La resposta a totes aquestes qüestions gairebé fundacionals hauria de passar, sota el meu modest punt de vista, pel mateix camí que passen les respostes a les mateixes preguntes aplicades al futbol masculí o al Club en general.

Volem un primer equip femení que aspiri a tot? Sí, però fonamentat en el treball de la Masia, buscar a fora el que no es pugui generar a dins.

Volem una estructura formativa sòlida? Indubtablement, sí, és el nostre segell al món.

Volem que sigui sostenible o ja ens va bé perdre-hi calés si és el preu a pagar per competir?

Hem d’aspirar a la sostenibilitat i per això caldrà invertir en estructures inicials, en generació de seguiment social, en potenciació als canals oficials del club, etc.

Volem un club exemplar, modèlic i que treballi activament per reforçar l’esport femení? Segur, per tant, no esmercem recursos en promocionar-lo, en fer-ne partícips als socis i sòcies, en generar el vincle emocional que la samarreta i l’escut mereixen, etc.

Tenim el millor punt de partida, amb un equip guanyador de la Champions League i una sèrie d’icones mediàtiques on apalancar-nos com a Club per impulsar el futbol femení. Si encertem, no sé si guanyarem més Champions que ningú, però de ben segur que el retorn emocional i l’orgull que ens generarà l’esport femení del Club serà com a mínim, el mateix que ens genera el masculí. Aquest ha de ser l’objectiu últim.