A pocs se’ns escapa que la principal finalitat dels indults consisteix a tractar de propiciar una mena de Transició 2.0, és a dir, un procés d’emblanquiment del borbonisme i tots els seus crims polítics, de legitimar la repressió política i l’opressió nacional. Com explicava Toni Soler, Sánchez pretén aquí jugar al poli bo que complementa el paramilitarisme de Vox, aquesta mena de moviment polític, fill legítim del Partit Popular, i que ja fa temps que l’ha arrossegat al costat ultrafosc de la força.

Per a la immensa majoria de la societat catalana, el gest de Sánchez “no cola”. De la mateixa manera, per a la major part de la societat espanyola –que no oblidem, és tan franquista com proporcionalment ho expressen a les urnes–, tampoc “cola”. És una operació de màrqueting dissenyada, no pas per seduir la majoria independentista a còpia de mirallets i quincalla, sinó a prometre al catalanisme institucional una mena de pacte precari de no agressió –allò que s’ha popularitzat entre l’independentisme hiperventilat, com “la pagueta”–.

Escric això diumenge al matí, i per tant, desconec com anirà l’acte del Liceu de dilluns. Com tot el que passa al nostre país, tindrà més rellevància els fets del carrer que no pas les paraules del temple d’allò que un dia va ser la burgesia. En qualsevol cas, i tenint en compte la referència als setanta, no està de més recordar que en aquells anys, els joves progres rebien els prohoms de la zona alta amb una higiènica pluja de tomàquets, en un moment en què calia deixar ben clar que els intents de “reconciliació” que oferia el règim, no van ser altra cosa que paraules que tractaven de camuflar els cops dels grisos i els crits dels torturats a Via Laietana. Perquè, efectivament, sense haver escrit el guió del president espanyol, m’aventuro a dir que els seus guionistes hauran plagiat els discursos de Manuel Fraga –el més eficaç propagandista del franquisme, amb el permís de Dionisio Ridruejo– dels anys seixanta sobre “reconciliació”. Reconciliació amb els torturadors? Amb els repressors? Amb els tergiversadors? Amb els corruptes? Amb els opressors? Sánchez no és ximple, i el que tractarà és que el seu missatge tempti als antics remenadors de cireres –avui en franca decadència–. El carrer tindrà l’obligació que el seu soroll impedeixi que les seves paraules no arribin més enllà del seu faristol.

Si hi ha alguna cosa que ha quedat prou clara en aquests darrers anys és que Espanya és franquisme, i que independentisme és llibertat i democràcia. Parlo d’Espanya en el seu conjunt, i no de règim o institucions, perquè a diferència de la primera Transició, els estudis demoscòpics són prou il·lustratius i no ens hauríem de deixar enganyar per aquella llegenda urbana sobre l’Espanya fraterna. Si hi ha algú solidari amb els demòcrates catalans, o bé té por de parlar, o bé és silenciat, o enviat a l’ostracisme, o en casos més extrems, enviat a l’hospital o a la presó, com hem pogut comprovar des de 2017. I, efectivament, independentisme és llibertat i democràcia, perquè beu del principi democràtic d’autodeterminació, pilar fonamental de la Societat de Nacions, primer, de la Declaració dels Drets Humans, després, i de la pròpia experiència quotidiana: els grans imperis, oprimeixen, les petites nacions, s’emancipen per espolsar-se l’explotació de sobre en base a l’exercici de la voluntat col·lectiva. No hi ha més artificis. Per cert. Hauríem de lluitar fermament per evitar la privatització trumpiana del concepte llibertat, que en boca d’Ayuso o de Vox és la típica llibertat dels potentats que reclamen posseir esclaus sense traves legals o burocràtiques.

El indults, molt comprensibles des de la perspectiva de qui ha estat patint injustament tot aquest temps, són, simplement, insults. Insults al país, insults a la intel·ligència, insults a l’ètica, insults a la decència. Indultar a innocents? On s’és vist! Treure de la presó a qui no ha comès cap altre delicte que el de la dissidència és una obligació. La principal autocrítica de l’independentisme és no haver tingut prou determinació per treure’ls, com sigui, de la presó, i no haver plantat cara, com sigui, als inquisidors de primer, segon i tercer rang. Des dels tribunals que han reprimit a les cares més visibles, als jutges, fiscals o altres individus ideologitzats que han propiciat aquesta causa general que va sumant més de 4.000 víctimes.

Indults a innocents? Si el que cal és empresonar a policies torturadors, uniformats que han mentit obertament als seus atestats, jutges que han prevaricat, alts funcionaris que han aplicat arbitràriament sancions que arruïnen famílies en processos il·legals. O sancionar a periodistes que han mentit i tergiversat, magistrats que han bloquejat investigacions, polítics que han assenyalat mestres innocents i gent, en termes generals, dedicada a inocular l’odi contra tot un país sencer. En realitat, sembla que, com amb la Llei d’Amnistia de 1977 es pretén, sobretot, protegir a uns servidors de l’Estat que han protagonitzat una operació il·legal, immoral, irregular a còpia de guerra bruta i actes delictius per protegir una unitat que avui és, certament, molt més fràgil que fa una dècada.

Un dels avantatges que tenim respecte a aquesta Transició 2.0 és que ja coneixem els trucs, les males arts i estafes en què es va basar la de fa quaranta anys. També amb algunes diferències contextuals; abans eren els militars els qui fan por en base a la remor de sabres, avui són els magistrats els qui fan la feina bruta, en base a la seva “justícia recreativa”. Abans era un país aïllat, encara que independent. Avui Espanya té el cul llogat i massa a perdre, com podem assistir en directe en base als seus reiterats fracassos internacionals. Ara bé, el principal risc (i Sánchez no és cap ximple) és la capacitat de seducció a la classe política col·laboracionista. És per això que la pressió cal centrar-la més a la Plaça Sant Jaume que a la delegació del govern. I en aquest àmbit, ja va essent hora que organismes com el Consell de la República faci una passa endavant, i es proclami com a govern provisional, legitimat per la Declaració d’Independència del 27 d’octubre. I que deixi de funcionar com a un laboratori d’idees i comenci a actuar, per tant, com a un govern.