Pau Vallvé: “Si intente ser l’indie dels EEUU hi ha milions millors que jo”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Pau Vallvé (Barcelona, 1981) és un compositor, músic i productor català. Va començar la seua trajectòria artística l’any 1997. Al llarg d’aquesta trajectòria ha publicat diversos discos i, a més de produir les seues pròpies cançons, també ha produït per a altres artistes com Maria Coma. Tanmateix, ha treballat a la televisió, al cinema i a la publicitat produint bandes sonores com, per exemple, la de 100 Metros, protagonitzada per Dani Rovira i Karra Elejalde.

En agost de 2020 va publicar el seu últim treball, La vida és ara, un disc que consta de tretze cançons gravades durant el confinament de la Covid-19. Aquest treball ha rebut molt bona valoració de la crítica, d’entre ella, una puntuació d’un 10/10 atorgada per la revista Mondo Sonoro.

Després de dues cancel·lacions per culpa de la pandèmia, has pogut vindre al País Valencià. Com has gestionat les cancel·lacions i les restriccions sanitàries?

Estic molt content de que, després de tants discos, un funcionara tan bé i em fa molta il·lusió vindre a València. València és un dels llocs que mantenim des del primer disc, quan no venia ningú a veure’m. Com si es tractés d’una bola de neu, a poc a poc ha anat venint més i més gent.

Al principi, la idea era venir a la Sala Russafa, on només cabem 100 persones. Les entrades es van exhaurir molt de pressa, llavors es va cancel·lar per la Covid–19 i decidirem canviar de sala. Per tant, que hui tinga 300 persones a l’Espai Rambleta em fa especial il·lusió.

Foto durant l'entrevista al Espai Rambleta
Foto durant l’entrevista al Espai Rambleta

“M’acabava de separar, estava en un sótano i enmig d’una pandèmia mundial però, al remat, tenia instruments i molt de temps”

Vas fer el nou disc “La vida és ara” durant el confinament, com va ser aquella experiència?

- Publicitat -

Jo vaig fer el disc durant el confinament, fins aquí tots igual, però jo vaig tindre un confinament premium, perquè em vaig separar de la meua parella 3 dies abans de que es decretara el confinament, me’n vaig anar a l’estudi que està a un sótano a Gràcia i allà em va pillar l’Estat d’alarma.

Al principi va ser un caos. M’acabava de separar, estava a un sótano i enmig d’una pandèmia mundial, però, al remat, tenia molts instruments i temps. Amb tot el que m’havia passat i estava passant, tenia coses a dir.

Quan estaves allà baix, esperaves que durara tants dies?

La veritat, sincerament, és que no. Semblava que anava a durar sols quinze dies o quinze més, però, quan vaig veure que anava per a llarg, vaig decidir posar-me amb el disc. Els quinze primers dies encara estàvem de gira amb l’altre disc. Després es va cancel·lar i vam veure que anava per a llarg. Així que vaig decidir posar-me a contar les coses que m’havien passat durant aquells dies.

Pau Vallvé. Foto Tina Riera (Atthina)
Pau Vallvé. Foto Tina Riera (Atthina)

“Fa il·lusió i és un luxe que després de tants anys acaben arribant els èxits”

T’esperaves que aquest disc anara a rebre l’acollida que ha tingut?

Fa il·lusió i és un luxe que després de tants anys acaben arribant els èxits. Això ens permet tocar en llocs més grans i fer millor les coses perquè sinó sempre anàvem amb allò molt precari. Molt indie i molt guai però una miqueta cutre. Pareix que pel moment o pel que parle, aquesta vegada he encertat més.

Totes les portades dels teus discos solen ser de situacions quotidianes. Per què?

Jo sempre he volgut que tot el que faig fos un poc documental. No sé inventar-me històries. Tot el que faig parla de les coses que em passen i les coses que pense. Per això, m’agrada que les lletres, la música, les portades o els vídeos siguen poc fictícies.

Totes les portades són fotos analògiques que faig al meu temps lliure, dins de la temporada en la qual estic fent el disc. Fins ara, totes eren una miqueta bucòliques i a llocs bonics, però aquesta vegada vaig dir “la vida és ara, tio” i, seguint la línia estètica, vaig fer la foto cuinant a la cuina xunga. Dignificant la quotidianitat.

“No sé inventar-me històries. Tot el que faig parla de les coses que em passen i les coses que pense”

Després de traure el disc, del seu èxit i l’aparent final de la Covid, com et sents creativament? Trauràs altre disc prompte?

De moment continuarem girant el disc, almenys fins desembre. He après que les coses s’han de deixar un temps perquè cresquen i, així, que la gent també et trobe a faltar una mica. Jo no habitue a fer un disc. Jo vaig fent cançons i, quan és l’hora de fer un disc, recapitule allò que ha passat des de l’últim i tinc el disc nou. Per això és tan documental, perquè no em pose a fer un disc expressament. Em passen coses, vaig fent cançons i les vaig deixant allà.

Què t’agrada més, compondre i preparar el disc, o girar-lo i fer directes?

A mi el que més m’agrada és que tot no pare de canviar. Si només fera discos o només fera directes, m’avorriria molt ràpid. Ara estic al moment inicial, escrivint cançons. Després buscaré la música, gravaré i donaré forma al disc. A continuació ve la promoció, les xarxes, els assajos i la gira. És una roda molt guai, mai estàs més de tres mesos fent el mateix. La rutina m’angoixa una mica.

“Jo sóc així, tio. M’agrada flipar-me amb maquinetes, tocar cançons tristes i explicar bromes”

T’agrada fer directes?

Sí, a més ara la gira és diferent de la de quan vaig començar. Al principi estàs intentant fer els bolos com t’agradaria ser. A poc a poc he anat aprenent que he de fer el que sóc. M’he muntat un show mostrant com seria jo amb els meus col·legues, sense intentar impressionar o voler ser indie. Jo sóc així, tio. M’agrada flipar-me amb maquinetes, tocar cançons tristes i explicar bromes. Me n’adono que així sóc jo totalment i, la gent que ve, ho fa perquè sóc jo. Si intente ser l’indie de EEUU hi ha milions millors que jo. S’ha de fer el que ets.

Foto al directe a l'Espai Rambleta de València
Foto al directe a l’Espai Rambleta de València

Durant un temps, cantar en la nostra llengua al País Valencià era un fet quasi polític, també passa o passava a Catalunya?

Per sort ja no. Crec que ho va ser als 90, però es va fer malament. Es va primar la identitat catalana donant-li molt de bombo a grups que, potser, de música no en sabien gaire. Pense que va haver-hi molt bona intenció però una tria dolenta de bandes. Allò ens va frenar a molts de fer-ho abans, però quan van sortir Antònia Font o Quimi Portet van començar a sortir coses guais i es va obrir la veda a què sortírem molts grups.

A mi em sembla el més polític del món fer veure que no és polític. Cante, pense i folle en català, en el moment que jo pense que ho faig per política, voldrà dir que, potser, el català no el tinga assegurat. Poder-ho fer sense pensar és la cosa més natural del món. És dir “hostia, hem guanyat, ara jo no ho faig per política”, i crec que és la gràcia. Pense que s’ha de deixar de polititzar aquest tema i normalitzar-ho. És guai normalitzar-ho encara que no estiga normalitzat, fer-ho com a normal.

“Cante, pense i folle en català”

Has vingut vàries vegades al País Valencià, com et trobes amb l’acollida cada vegada que vens?

Aquí sempre molt bé. Recorde una vegada que vaig vindre aquí a La Rambleta fa molts anys i era just el dia que el PP va prohibir dir País Valencià i només eixir a l’escenari vaig dir: “Bona nit, País Valencià!”. Han passat coses molt xungues, però al final la lògica aplastant s’obri pas, és qüestió de temps.

Pau Vallvé. Foto Claudia Serrahima
Pau Vallvé. Foto Claudia Serrahima

“Parlem aquesta llengua i som poquets, deixem-nos d’històries”

Has visitat altres llocs o tens pensat fer-ho al País Valencià?

Aquesta gira no, però sí que he tocat a Alacant i Castelló. També vaig estar una gira per pobles o a La Casa Cantonera d’Algemesí. En general, molt content de vindre a un espai tan preciós i amb la sala plena. Sempre he tingut molt bona acollida aquí, no és igual que quan vaig a Saragossa o Sevilla.

Aquí vinc, xarre en català i em trobe com a casa, igual que quan vaig a les Illes Balears. No senc que marxe fora, d’alguna manera és casa. Mola que hi haja aquests vincles de germanor. Parlem aquesta llengua i som poquets, deixem-nos d’històries.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca