El Barça no admet anys de transició. O cau en desgràcia o triomfa amb estètica, si hem de situar els extrems. Per tant, aquesta Copa és el fruit dolç d’una reconstrucció exprés aconseguida, aquí rau el seu mèrit, amb el material que has trobat i remenat pels últims racons de casa. El barcelonisme viu ara mateix cofoi pel sobtat retrobament amb l’excel·lència recent entre un mar de preguntes retòriques. Aquesta final era un salvavides? S’havia de guanyar, però la manera de fer-ho és el que comporta aquest alleujament general que podríem confondre amb felicitat. Fa només uns mesos, després de la històrica patacada a Lisboa, s’endevinava una dura travessa del desert que ha resultat lleu i suportable passeig. Donem-li protagonisme en tan impensable metamorfosi, doncs, a un entrenador que no ho tenia gens fàcil i ara ha de seguir la temporada vinent. I no perquè pressionin els seus amics o els nunyistes que busquen (encara) les pessigolles al laportisme com poden, sinó per mèrits propis. El seu plantejament a Sevilla va resultar perfecte, permetent excelses actuacions de Griezmann i De Jong, creant l’ecosistema ideal per una nova exhibició coherent amb els millors anys de les nostres vides culers.
Un homenatge al model cruyffista en la variant heterodoxa dels tres centrals que va permetre una altra majúscula genialitat messiànica en el tercer i un rondo gegantí, inacabable, en el que tancava el marcador. Ara resultarà que, amb aquesta injecció d’adrenalina i confiança, encara quedarà Lliga i s’endevina el començament d’una nova era, factible malgrat la situació de fallida econòmica. Potser n’hi haurà prou, si projectem cap el futur, amb algunes correccions i certes promocions de noms perquè els plànols han quedat ben dissenyats. A banda de la continuïtat de Koeman i Messi, pujar de nou l’esgraó perdut en relació a l’elit continental serà cosa del talent casolà, de cuinar a foc no gaire lent aquesta generació de nois que coneixen el model i necessiten confiança per tal d’aplicar-lo. Sense arribar a extrems de guarderia, amb la imprescindible balança que aporta certa maduresa més enllà de les vaques sagrades, els reforços igual han de seguir pujant de baix, es diguin Balde o Nico González, per esmentar només dues noves perles per afegir a la col·lecció tot just presentada.
La bella nit feta lliçó de Sevilla és un seguit de fotos. Si la de Messi votant al seu president en democràcia plena ja va resultar prou significativa, el títol en deixa unes quantes. Com la dels joves posant amb el mite que els hi marca exemple i camí. Com l’alegria gens continguda i sincera d’un grup que s’estrenava en aquests paràmetres d’èxit quan ja només queden tres o quatre dels que estaven acostumats i semblaven desmenjats. Com la visita del president al vestidor triomfal que empelta de joie de vivre i optimisme una institució que vivia tenyida de gris mediocritat gairebé sense adonar-se’n. Tampoc convé caure en eufòries momentànies per proclamar que aquest és el començament d’una nova època de glòria, però és evident que significa l’adéu a l’avern, fugir de l’abisme, evitar la catàstrofe a la que el Barça semblava condemnat després d’una dècada marcada per les ombres en la gestió i la llum dels protagonistes a la gespa, en sec apagada per esgotament fa un parell d’anys. Recordem aquella frase cèlebre de Toshack quan, després de Lisboa, haguéssim canviat sense dubte tres quarts de plantilla i avui, ves qui ens ho havia de dir, amb un parell de bons retocs i més saba nova ja ens conformaríem. Mèrit de Koeman, per damunt de tot, el mestre d’obra d’una transformació que, essent justos, semblava utòpica fa quatre dies. Seus són els fonaments de futur, la nova obra que genera esperança. És de justícia recordar l’ombrívol cau del que el Barça ha fugit cames ajudeu-me. No cal tocar el cel, però amb l’adéu a l’infern, de moment, ja n’hi ha de sobres.