Hem viscut la setmana entre pulsions blaugrana d’extrems, conservadores i revolucionàries. Els nous gestors, aplicant la seva estratègia de no fer gaire soroll, han picat l’ullet al poder establert per canviar-li la percepció i aspirar a que el considerin poc perillós, primer pas imprescindible si volen perpetuar-se al càrrec. I més, quan ja coneixes de sobres com funciona el país. Així, Ferran López s’ocuparà de la seguretat del club mentre puja a bord, tot just descavalcat del Sabadell, un Jaume Guardiola d’il·lustre tradició culer. Diem il·lustre amb sorna perquè un dels seus avant-passats, per allò de les famílies que governen el país in eternum, va formar part de la directiva d’en Miró-Sans, aquell que va anar de poc no es carrega el club després d’enlairar el Camp Nou. Més o menys, ens trobem pràcticament igual sis dècades després, com ratifica aquest pas de porró entre Tusquets i Guardiola, gent de la mateixa corda. Més val no oblidar l’autèntica raó del relleu, cap altre que els avals apadrinats des dels despatxos de l’ex banquer. Aviam si resultarà que el Sabadell s’ha infiltrat al moll del club com un hàbil extrem sense que ningú se n’hagi adonat de la jugada. Pel que fa a López, ex mà dreta d’en Trapero als Mossos, sobta que canvii l’escalafó per l’empresa privada, senyal que el Barça, amb respiració assistida i tot, encara manté la seva capacitat de seducció entre els professionals de qualsevol àmbit. 

I arriba dissabte, a Valdebebas. Després de passar la setmana en un extrem, si analitzes el matx has de passar per força a l’altra punta. Deia Michels fa 50 anys, en reflexió adoptada més tard per Guardiola, que el Barça ha de ser molt superior als rivals si vol triomfar a les Espanyes. Has de volar ben lluny de l’abast de les escopetes del sistema o t’abatran sense remei. Per tant, no queda altra davant de l’arbitrarietat del VAR que medrar entre els passadissos de la cort per evitar en el futur que et continuïn fotent el pa del cistell. I això implica entendre’t amb més d’un fatxa quan ets indepe i plantar-li cara al totpoderós Florentino, als negocis del Bernabéu i a tota aquella caspa de la que tampoc podem desempallegar-nos en el sector futbol. Aquesta revolta s’ha d’efectuar, també i en paral·lel, a casa. Cal despatxar amb imaginació un seguit de patums devaluades al mercat. Queda clar que el Barça d’avui queda ben lluny de les seves ambicions quan un senzill plantejament d’en Zidane et destarota els plans i t’envia a la lona de dues bufades. Feblesa que torna a posar Koeman en dubte per la seva lectura i correcció dels duels importants. No es tracta, només, de promocionar joves i oferir rodes de premsa a gust del consumidor culer. Als despatxos, començant pel d’Alemany, hauran de perpetrar autèntiques meravelles i decidir que han de fer amb el tècnic, amb el risc de provocar una forta reacció en els mitjans d’opinió que ara estan a veure-les venir. El vestidor reclama a crits un bon grapat de solucions imaginatives, algunes d’alt risc, quan no tens un ral per afrontar operacions, ni per convèncer l’elit europea de que continuïn pagant als descartats les fortunes de fitxa regalades per Bartomeu. La llarga ombra de l’herència en fallida ens perseguirà anys i panys. Hi ha un panorama prou preocupant, però t’obligues a mantenir l’ambició. Avui, el Barça no dóna per més en cap sentit, dins i fora del camp, sigui equip o patir el Var. I en aquesta casa, de paciència no se’n pot reclamar.