Hui és el primer dia en anys en què sent que tinc més esperança i empenta que raó. Hui he decidit que deixaré de parlar de que les joves valencianes sofrim un 37,75% d’atur. Hui he decidit que deixaré de dir que visc al territori més infrafinançat de l’Estat. Hui he decidit que deixaré de contar que he viscut dues “crisis” econòmiques. Hui he decidit que deixaré d’explicar per què els meus pares i jo vam deixar el poble fa deu anys. Hui he decidit que deixaré de tindre atacs de productivitat a la matinada.
Hui he decidit que mai més em tornaré a sentir malament per no ser capaç d’estalviar per poder marxar a un altre país. Hui he decidit que vull decidir, que tinc dret a decidir i que tothom té dret a decidir. Hui he decidit perdre la por i matar la culpa. Vull deixar de viure reclòs en aquest hivern idealitzat, en la teorització constant del no-futur que no és més que hedonisme depressiu. Vull donar pas a la primavera, a la Primavera Valenciana. Vull parlar de nous horitzons, vull parlar de vida. Ara, que els carrers són rius plens de gent.
Estic nerviós, no ho negue. No puc parar de rumiar. A vegades m’agradaria que aquesta setmana no haguera existit. “Que no estem en l’edat i tot això; i allò”, pense. El cas és que estic obsessionat que “tot açò” no quede en res, com els nostres projectes de vida. Rumiant i rumiant, al remat me n’he adonat que ser adult no sols és tindre projectes: és dur-los a terme.
És per això que reclame el nostre dret a créixer; a ser adults i que ens tracten com a tal. Som sobiranes! No vull hòsties per plorar cada vegada que em queixe per no poder parlar. Menys encara ofrenar un ull per cada vegada que he llagrimejat. Bé! Prou! Ja estic tornant a donar raons de més. Ja estic tornant a rebaixar els meus nervis parlant des dels meus símptomes. Alhora, també me n’he adonat que a un sol se li fa escabrós parlar dels anhels.
Ras i clar, és el moment de posar en comú els anhels per passar de la mancança al desig. A formular el desig com un agent i reclam propi sense haver-hi de passar per la mancança. Com que ja som, ens disposem a desitjar. Ara que ja tenim l’atenció dels Diaris Oficials del Règim hem de passar a l’ofensiva. A més d’estar farts estem forts per poder i voler ser escoltats més enllà de com a testimonis blanquejadors del pluralisme.
Per començar, volem una policia democràtica, un finançament just per poder dur a terme polítiques per a les joves valencianes, uns serveis públics blindats i polítiques valentes com la Renda Bàsica Universal o la jornada laboral de quatre dies. Treballar menys per treballar totes! Les joves valencianes volem viure en una societat antifeixista, verda, feminista i justa. Volem un País que a l’únic que deixe enrere siga a Felip VI d’Espanya!
“Hi ha un home a la presó dels qui avançaven.
Junteu-vos
Junteu-vos
Junteu-vos!!”
Pels nostres avis i àvies, pels nostres pares i mares! Pel futur!
Valencianes i valencians: Naixen primaveres!