La “diplomàcia” espanyola costarà vides

Si hi ha un àmbit on la hipocresia arriba a l’extrem és en el camp de les relacions internacionals. Si em permeten la comparació, una cimera internacional és com una festa d’empresa, en què els empleats parlen teòricament des de certa distensió, i malgrat qualsevol aparença d’informalitat, les jerarquies continuen ben marcades. És cert que, en aquestes relacions asimètriques –els caps i els subordinats, els veterans i els novells,…– determinades habilitats personals –l’elegància, la capacitat de seducció, el  savoir faire– poden servir per alleujar desequilibris, obtenir favors i aconseguir objectius. Tanmateix, més val no enganyar-se perquè, com ens recorda l’escriptora francesa Muriel Barbery, la diplomàcia fracassa quan les forces que s’enfronten estan equilibrades. No es veu mai que els més forts acceptin les propostes diplomàtiques dels més febles.

Aquesta disquisició inicial és necessària per entendre el degradat paper internacional d’una Espanya que, si em permeten l’expressió, correspondria al veterà empleat que, atesa la seva incompetència, no ha arribat mai a disposar d’un despatx a les plantes elevades de l’edifici, ni a formar part de l’elit tancada dels caps que tothom sap reconèixer des del primer moment. No només això, en els darrers anys, tots els empleats de la festa saben que el seu prestigi a l’empresa ha caigut en picat. No només ha estat incapaç d’administrar els seus diners (està fortament endeutat, perquè se’ls ha gastat en despesa sumptuària i no ha invertit en la seva formació, ni tampoc sembla precisament productiu  i tothom comenta que té estranys tractes amb alguns contractistes de pèssimes referències), sinó que ha tornat a beure. Com ja ha succeït en el passat, ha tingut una recaiguda dels seus antics vicis per tots coneguts. I a més, tothom ha vist com maltracta habitualment la seva dona. De fet, ha muntat escàndols a altres empleats amenaçant-los per evitar que la cònjuge maltractada no vagi a refugiar-se a Bèlgica, o Alemanya, o que ningú condemni el que vegin què passa “a casa seva”. En fi, en les darreres festes, Espanya es pren unes quantes copes de més, passa de l’eufòria a la depressió amb molta facilitat, i cada vegada més, veu com es fa el silenci al seu voltant. La resta de convidats, alguns dels quals amb els seus propis problemes, fan veure que riuen, callen, es miren els altres en silenci, i en privat comenten l’evident degradació d’aquell col·lega que feia trenta anys, durant l’època dels Jocs Olímpics, semblava tan simpàtic i enrotllat. Ara bé, ningú no s’enganya que la cotització d’aquest company, malgrat no haver tocat fons, és massa avall, i ara que hi ha problemes a la casa, cadascú tractarà de vetllar pels seus interessos i Espanya, entremig de bones paraules i copets a l’esquena, ho passarà malament.

Deixem-nos de metàfores i parlem clarament. Si Espanya amenaça a Bèlgica -i Suïssa- per no extraditar exiliats. Si coneguts periodistes amenacen amb posar bombes a les cerveseries alemanyes per no haver lliurat el president de Catalunya a la inquisició espanyola (i no passa res). Si cada estiu muntes un numerat amb el Regne Unit pel tema de Gibraltar. Si acuses a Rússia de conspirar contra Espanya. Si menysprees els Estats Units. Si et creus superior a Llatinoamèrica o a la Xina. Si t’entra una febre sobtada per posar la teva bandera -que la majoria de diplomàtics saben perfectament que és la franquista- arreu,… si passa tot això, és obvi que en una situació de pandèmia mundial, de competència per recursos limitats, això tindrà conseqüències.

Algunes dades. La principal factoria europea del vaccí de Pfizer és a Bèlgica. La d’Oxford, sembla que és a Anglaterra. El vaccí rus –que sembla tan eficient i fiable com la resta– s’ha començat a repartir per Llatinoamèrica. Per cert, que els laboratoris cubans, amb una gran tradició farmacològica, sembla que també n’han fet un de prou fiable. En fi, quan “has fet tants amics” arreu del món i ets incapaç de crear el teu propi vaccí (sembla més interessant invertir en submarins que no suren), no sembla que seràs el primer país a vaccinar la teva població.

Qui això escriu no és cap periodista d’investigació ni té cap mena d’informació privilegiada. Només disposo de la meva formació d’historiador que serveix per comprendre com funciona el subtil i cruel món de les relacions internacionals. I la realitat és que en una situació extraordinària com la que vivim, en què el primer a immunitzar la seva població tindrà un avantatge polític i econòmic de primera magnitud, no hi haurà amics. Ara bé, no tenir amics no vol dir que no puguis tenir aliats. I, com explicava en la metàfora de la festa d’empresa, si no disposes de prou força, pots fer servir el teu encant (diplomàcia). Hi pot haver països amb força que actuen com a delinqüents. Parlem, per exemple, de Turquia, que té l’exèrcit europeu més gran (amb 514.000 militars) que ocupa un espai geoestratègic essencial (amb intervencions regionals vergonyants) i que està cobrant de la UE per no enviar al continent els 3,6 milions de refugiats, com ja va fer el 2015 i que va causar problemes de primera magnitud a dins els estats. Posem, per exemple, a Aràbia Saudí, campió mundial de la violació dels drets humans, i que tanmateix, representa una proporció exorbitant del capital de Wall Street i de les borses europees i que compra voluntats polítiques en base als petrodòl·lars. I Espanya? Espanya es comporta com Aràbia Saudita i com Turquia amb la diferència que és un estat pària, amb indicadors econòmics en caiguda lliure, amb una democràcia degradada, amb una família reial que és la riota internacional, amb presos polítics, exiliats i amb unes institucions on la tramuntana del 2017 ha deixat al descobert la uralita tòxica dels taulats i les bigues amb aluminosi que es van posar durant la dècada del 1970 per tapar les vergonyes passades. 

- Publicitat -

Com deia, en la cursa per aconseguir tenir la població vaccinada, no hi haurà amics. I sí moltes oportunitats per venjar-se d’algunes humiliacions, sortides de to, ofenses, insults, o simplement enfotre-se’n de l’empleat ridícul i aïllat. Les excuses per començar tard les vaccinacions o a un ritme extremadament lent sembla que són això, excuses. Hi ha mil maneres de perjudicar Espanya: retards “involuntaris”, neveres que queden en un dipòsit, enviaments “paralitzats”, burocràcia encallada, errors,… Tot plegat, mecanismes per perjudicar subtilment un competidor o maneres de tornar mals gestos o males paraules. Espanya ha jugat les seves cartes europees de manera absurdament, temerària i ridícula, com l’empleat que a la festa de l’empresa pren copes de mes i explica acudits de cunyat sense gràcia. I això té conseqüències, i ben tràgiques. Cada dia que no es vaccina massivament, equival a un bon grapat de morts, i a pèrdues econòmiques, i a drames personals. Quan Pérez Rubalcaba parlava que Espanya pagaria el preu que fos per evitar la independència de Catalunya es referia a això: a preferir morts a democràcia, o tot parafrassejant Felip II, a quedar-se sense “honra, ni barcos” En aquest sentit, potser caldria explicitar a l’espanyolisme que s’injectin les seves banderes tan omnipresent a l’espai públic, a veure si així se’n surten. Perquè al final, no només ha estat un desastre, sinó que com criticava Tarradellas, també han fet el ridícul.

Ara bé, Catalunya no surt millor retratada. Quan el president Torra va ser ignominiosament tret de la Generalitat (francament, crec que hi havia prou buit legal per mantenir el lideratge com a president, ni que fos de manera simbòlica), Vicent Partal revelà els esforços de Torra per enviar arreu del món alguns funcionaris a la recerca de materials de protecció als mercats internacionals per evitar que tot això passés per Madrid (com de fet va fer tothom). Em queda el dubte sobre si en Torra fos encara a la casa dels Canonges (de fet, continua essent “president”, per molt que la inquisició li impedeixi exercir), estaria tractant d’aconseguir vaccins a Rússia o Cuba, ni que fos com a desafiament a Madrid i Brussel·les. Al cap i a la fi, no importa que la vacuna sigui de Pfizer o de Putin, sinó que salvi vides. I, francament, el govern català, a còpia d’obeir els més inútils de l’empresa, ha acabat assemblant-s’hi

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca