Nosaltres els nous parlants

Entre els múltiples efectes col·laterals de no tindre l’autonomia de Portugal, està que la
llengua que esteu llegint ara mateix estiga minoritzada i, per tant, en perill de
desaparèixer. Desgraciadament, massa gent ha acceptat l’argumentari difós pels parlants
de la llengua imposada o dominant —en el nostre cas és el castellà— com són que el valencià no és útil; el valencià és vulgar i folklòric; el valencià no val per a res; el castellà és la llengua comú. Esta acceptació fa que molta gent valencianoparlant decidisca que la seua filla o fill tindrà més oportunitats a la vida si no parla valencià.

De sobte, es canvia el xip i es produeix la substitució lingüística. Això no és un fet singular del valencià, sinó que està present també en altres llengües minoritzades. Mon pare, per exemple, no m’ha transmés el sicilià perquè els meus iaios decidiren que els seus fills havien d’aprendre l’italià estàndard. Una decisió que prengueren com a conseqüència de l’acceptació de l’argumentari dels parlants de la llengua dominant i que em va furtar una herència i una oportunitat que em corresponia.

A diferència del sicilià i de tantes altres llengües minoritzades, el valencià ha reviscolat en
certa manera per l’esforç que feren tants parlants de practicar l’acte heroic de resistir i, per
tant, transmetre el valencià als seus fills.

Amb l’arribada de la mal anomenada democràcia espanyola, es va aconseguir que la Constitució promulgara que les llengües minoritzades de l’Estat espanyol tingueren l’oportunitat de ser oficials on es parlaven, d’acord amb els estatuts corresponents. L’oficialitat de la llengua pròpia o cooficialitat va arribar, per tant, als estatuts de Galícia, País Basc, Navarra, Catalunya, Illes Balears i País Valencià, però no va arribar ni als d’Astúries, ni als de Lleó o Aragó, on els estatuts d’autonomia no donaren eixe estatus de cooficialitat a la llengua minoritzada. Però, tot i existir l’estatus de llengua cooficial i el dret d’ús, al remat la minorització no desapareix, perquè baix el paraigües de «llengua comú», el castellà es blinda com a llengua imposada a tots els territoris.

On es va introduir a l’educació la llengua minoritzada es va aconseguir que milers de
xiquetes i xiquets començaren a aprendre un idioma que no usaven al seu àmbit familiar.
Però conèixer i aprendre una llengua no et fa necessàriament un parlant perquè, per a
ser-ho, cal exercir de parlant, és a dir, fer-ne ús a la societat i al dia a dia. Quan una
persona amb una llengua diferent a la materna comença a parlar-ne un altra es fa un «nou
parlant»; el canvi, o millor dit la decisió d’usar la nova llengua, és una decisió voluntària
del nou parlant que cal valorar i entendre’n el procés en el que es produeix. En una
llengua com el valencià, que està minoritzada i perd parlants a cada canvi generacional, l’adquisició de nous parlants és bàsica i fonamental per mantindre-la viva i és on al meu parer cal invertir més esforços.

- Publicitat -

En la defensa del valencià, sovint es fan discursos de protegir la «llengua materna»,
transmesa de pares a fills, i el dret a estudiar en la llengua familiar; discursos que són molt
aplaudits per qui ha heretat el valencià com a llengua i que sense cap dubte reforcen
l’autoestima del valencianoparlant. Dit això, al meu parer, crec que se li està fent un poc el joc a qui imposa el castellà a través de la defensa de l’ensenyança en la llengua materna. Sense voler, es simplifica la situació en dos bàndols: castellanoparlants vs valencianoparlants. I clar, en esta simplificació qui les tenen totes a guanyar són qui tenen
com a llengua materna el castellà, perquè en són més. En esta lluita a dos bàndols
s’exclou a nosaltres els nous parlants, parlants que tot i ser de llengua materna castellana
principalment, hem decidit parlar valencià, i que per tant, formem part de ple dret de la
comunitat lingüística del valencià, per moltes simplificacions que es facen.

En defensa dels nous parlants

En estos vora tres anys que porte vivint a València he conegut molts nous parlants que
parlen a diari el valencià i que el defensen fins i tot molt més que parlants amb llengua
materna valenciana. Crec que s’ha de començar a valorar a estos nouvinguts a la
comunitat lingüística, ja que són els qui poden tindre filles i fills ja parlants de llengua materna valenciana i, per tant, fer créixer el nombre de parlants que és en definitiva el que manté viva una llengua.

El nou parlant pot nàixer de moltes formes: pel treball educatiu de tants professors, que fan despertar l’interés per la llengua; a través de l’anomenada música en valencià, que proposa lletres compromeses i actuals, que atrauen joves i adolescents; gràcies a l’empatia dels parlants de llengua materna valenciana, que transmeten integració a la societat.

Per desgràcia, no estem en la condició d’altres llengües on la necessitat per comunicar-se crea el nou parlant; assumint això, s’han de trobar camins i mecanismes que facen créixer el col·lectiu de nous parlants.

Estem en l’any 5 d’un govern «d’esquerres» i «valencianista» al País Valencià i encara no
tenim una llei d’igualtat lingüística que trenque la imposició del castellà i el sistema
educatiu encara no garanteix que els alumnes tinguen uns coneixements de valencià
mínims. De la immersió promesa ens hem trobat amb un plurilingüisme qüestionat pels tribunals espanyolistes que s’han carregat de pas la línia en valencià: win-win de qui vol acabar amb el valencià.

Tenim milers de professors disposats a fer possible que el valencià siga llengua d’ús, però l’estructura que les institucions han creat no ho garanteix del tot. No podem esperar a que la dreta espanyolista, en connivència amb l’esquerra espanyolista del “PSOE sense PV”, blinde la imposició del castellà. Encara estem a temps de blindar l’ensenyament del valencià. Que la defensa d’una poltrona no ens faça tindre una altra desfeta, quasi irreversible, d’Almansa. El valencià no està bé i necessita parlants; la resistència i la comoditat de les trinxeres no pot ser l’única opció.

Reforestar amb palmeres

Sense nous parlants no tenim futur per al valencià, sobre tot en aquelles comarques del
país on la substitució lingüística ha sigut més forta i que són el mirall cap al futur d’altres.
No podem permetré que el Baix Vinalopó i l’Alacantí siguen el Baix Segura del segle XXI. Sovint, des de fora d’estes comarques, s’intenta culpabilitzar a la immigració de
llengua castellana que ha vingut en massa als anys 60 del segle XX en busca de treball i
que en un context de gestió franquista de l’estat no teniren la necessitat d’aprendre
valencià, ja que tot el seu entorn nou vingut era també emigrat i per tant parlava castellà.

Això no va passar en altres comarques on, tot i haver immigració, sí necessitaren aprendre
valencià. Estos discursos d’identificació de culpables en base a procedència, crec que en
ocasions porten a augmentar la desconnexió entre qui parla una llengua i l’altra;
si aconseguim atraure una xicoteta porció de nous parlants al valencià, podem fer canviar els argumentaris típics de qui parla la llengua dominant.

En les comarques amb una ampla substitució lingüística, aconseguir nous parlants pot ser la clau, és a dir, fer un treball equivalent al de la reforestació en els boscos arrasats per un incendi, com proposava la gent del Tempir d’Elx en unes jornades que organitzaren l’any 2019. Però, cal dir que per a reforestar no tots els arbres són bons: ens calen palmeres perquè a la seua ombra i amb el tempir que mantenen al sol, deixen créixer horts de fruites i verdures i, per tant, permeten la vida i reproducció del valencià. Com agrònom, no puc recomanar els eucaliptus per a esta tasca, ja que són arbres que no deixen créixer la vida a la seua ombra, així com tampoc donen fruits dolços que es puguen aprofitar per créixer forts.

Faig una crida a tots els nous parlants a que es convertisquen en palmeres i que deixen créixer al seu voltant horts de vida per la que ja és la nostra llengua. Si jo sóc nou parlant és, entre d’altres motius, perquè una nova parlant de les Alcubles als Serrans, de llengua materna castellana, em va parlar en valencià des del primer dia que vaig arribar a este país. Ella, sense voler, va ser la primera palmera que em va donar ombra a la que
s’afegiren la meua professora de valencià de l’institut, els grups de música en valencià
que escoltava i, entre tots, em feren créixer com a parlant. Ara ja soc una palmera que vol
continuar la vida de la llengua que he fet meua.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca