Eren les deu del matí quan em vaig assabentar que algú havia ordenat que uns quants policies entraren a les parcel·les del CSOA L’Horta i se les apropiaren. Vaig sentir un neguit instantani i, de seguida, vaig pensar: L’Horta no, no em toqueu L’Horta.
Confesse que hi he anat poques vegades, que no acostume a assistir als seus actes ni a participar en les assemblees. Tanmateix, un neguit profund m’envaí quan vaig rebre la notícia del desallotjament il·legal. Per què? Bé, hi ha moltes raons. La primera, la raó més òbvia, és perquè soc de Benimaclet i, com és natural, m’estime l’horta. Jo no ho recorde, però el veïnat m’ha contat que els terrenys que ara gestiona el CSOA L’Horta estaven abandonats i fets malbé i que el col·lectiu els va endreçar i va rehabilitar la meravellosa alqueria que hi ha al bell mig de la parcel·la. La gent de L’Horta tornà a fer brollar arrels en els camps abandonats i va omplir de vida cada racó d’aquella parcel·la.
Per a nosaltres, el veïnat de Benimaclet, l’horta és un patrimoni valuosíssim que portem en l’ADN. No podem entendre el nostre poble sense l’horta, malgrat que alguns han intentat esborrar cada record, cada camí, cada séquia. Per a mi, el CSOA L’Horta és una esperança al costat d’una realitat molt dolorosa. Fins i tot és metafòric que el centre se situe al costat d’una ferida oberta per a la memòria de Benimaclet: la ronda nord. Estic segur que molts de vosaltres hi passeu amb el cotxe sovint, però jo cada vegada que hi passe maleïsc cada centímetre de ciment. Sí, m’estime aquells qui on hi havia abandonament fan créixer llavors i vida.
L’horta és esperança
L’amor per l’horta i per les coses que creixen és una raó, sí. L’altra raó? Em fan somiar i em fan tindre esperança. En un món líquid, com diria Bauman, els companys i les companyes del CSOA L’Horta representen la solidesa. Hi he anat poques vegades, però quan entre a l’espai sent com si tornara a casa, com si tornara al Benimaclet que els meus iaios m’han dibuixat tantes vegades. Allà pots tornar a connectar amb la terra, pots ser lliure d’una societat malalta, pots trobar esperances i lluites valentes, pots conéixer persones anònimes que lluiten cada dia per un món diferent, sense tanta misèria, ciment i odi. Sí, m’agrada el CSOA L’Horta perquè em fa somiar, perquè construeix alternatives i perquè s’ha convertit en un centre cultural i social indispensable per al poble de Benimaclet. Sí, encara hi ha gent que es refereix a Benimaclet com un poble, un poble d’horta.
Per això, és inevitable que em pregunte: qui gosa enviar policia armada a un lloc de pau i encontre? Qui gosa tancar amb cadenats i portes metàl·liques els espais comuns? No, no s’hi val. No toqueu el CSOA L’Horta, perquè és un espai segur, perquè ens l’estimem, perquè és vida enfront de la vostra visió de mort i ciment. Vosaltres, especuladors, no goseu tocar el que és de tots i totes. A Benimaclet no farem un pas enrere: l’horta és vida, l’horta és el futur que volem i el CSOA L’Horta és el nostre punt de trobada, el nostre paradís en què podem fugir de les opressions, la nostra casa.