Fidel deia que la Història l’absoldria. El Diego, que era molt amic del revolucionari cubà, deia al seu acomiadament de Boca Juniors que “es va equivocar i va pagar, però la pilota no es toca”. Un dia es va tatuar el rostre de Fidel en el seu bessó. Eren molt amics, i van morir el mateix dia: un 25 de novembre. Sols 4 anys i unes hores separen les morts de dues de les icones del segle XX, imprescindibles per comprendre la història més recent de la Humanitat.
Molts deien que Diego era Déu. Pero no. Diego era humà. Com Fidel, com el seu admirat general Perón i com tots nosaltres. I Diego, altrament, era un líder; amb tots els seus defectes, però era un líder, no sols esportiu. Un líder espiritual, dels qui ja no queden al segle XX, capaç de revolucionar el món amb unes paraules. En dies com aquest, em ve al cap una frase de la sèrie Baron Noir, on el protagonista reflexiona sobre l’absència de lideratges en l’esquerra, establint que “la gent no necessita un sant: la gent necessita un líder”.
Sembla ahir quan recorria els carrers del barri de la Boca, fascinat davant de les masses que era capaç de moure “el Diego”. I és que, igual que a l’Uruguai “el Pepe” és José Mujica, a l’Argentina, “el Diego” sempre serà Diego Armando Maradona. En l’Argentina dóna igual que t’agrade o no el futbol: Diego és una icona de l’argentinitat, de la lluita pels drets socials i els “nadie” de què parlava Galeano. Respecte etern a l’heroi de Lanús, eixe barri privat de Buenos Aires que el va veure nàixer. Privat d’aigua, privat de llum i privat de telèfon.
