Règim del 78… o del 81?

La crisi que actualment pateix l’Estat espanyol, sense precedents en els darrers decennis, ha motivat que moltes mirades se centressin en l’anomenada «transició política» de la segona meitat dels anys setanta del segle passat per tal d’explicar la situació que ara vivim. Per primer cop comença a haver-hi, com a mínim a Catalunya, una valoració crítica de les limitacions que va tenir aquell procés, fins fa poc vist majoritàriament com una cosa modèlica i inatacable. Moltes de les renúncies que les forces democràtiques aleshores assumiren, ara s’han revelat com les causes que han dut a la greu situació actual. La principal? No haver assolit una democràcia plena, homologable a les més desenvolupades del nostre entorn europeu (Portugal inclòs).

De fet, ja es deia, fins i tot en el relat oficial, que aleshores es va imposar una «reforma» de l’estat franquista davant de les veus que reclamaven una «ruptura democràtica». L’argument era que així s’havia evitat una nova guerra civil. En aquells moments, aquella argumentació podia tenir algun sentit, ja que el context en què es produí la transició era de gran violència i tensió política. Cal recordar que en el període 1975-1982 va haver-hi més de set-cents morts i milers i milers de presos polítics. El resultat d’obtenir un règim mixt, mig democràtic mig autoritari (amb destacats representants de la dictadura ocupant llocs clau de l’estat—sobretot a l’exèrcit i a la judicatura– i amb un altíssim nivell de corrupció política) podia ser vist com un avenç per part de les forces democràtiques partidàries, fins aleshores, de la ruptura. La idea era que progressivament la democratització avançaria i els partidaris del franquisme i de l’autoritarisme quedarien reduïts a zero. Però no va ser així. L’esperada «ruptura democràtica» realment no es va arribar a produir mai, ni aleshores ni al llarg dels quaranta anys posteriors.

En l’etapa 1977- 1980 certament va haver-hi canvis democratitzadors molt importants. Al Principat de Catalunya es va poder restablir, el 1977, la Generalitat de Catalunya que havia perviscut a l’exili, abans que no s’aprovés la constitució espanyola (un aspecte poc remarcat i de gran importància política). I en la mateixa constitució espanyola del 1978, cal reconèixer que al costat d’aspectes regressius importantíssims (com consolidar la figura d’un monarca posat pel dictador, no reconèixer el dret a l’autodeterminació o prohibir la federació de comunitats autònomes) hi havia alguns aspectes positius, fins i tot des d’una perspectiva nacional catalana, com ara el reconeixement de l’autonomia (també per al País Valencià i les Illes) o l’existència, al costat de les «regiones», de «nacionalidades» (que arreu del món és sinònim de «nació», excepte a Espanya, pel que posteriorment s’ha vist). Hi havia, per tant, alguns motius per a l’esperança.

Una esperança, però, que es va veure frustrada ben aviat arran de l’intent de cop d’estat del 1981. Un fracàs que, com ha remarcat Xavier Diez, mai no tingué tant d’èxit. El 1981 més que no la mateixa constitució va marcar l’evolució política posterior, caracteritzada per una lectura cada cop més restrictiva de la «carta magna».

El PSOE, que era el que deia que faria «el cambio» (és a dir, la ruptura democràtica) i que va tenir un suport electoral massiu per fer-ho, hi renuncià i consolidà un règim bipartidista que, fora alguna concessió a principi del seu mandat, aturà tot progrés democràtic substantiu. Es constituí un sistema molt similar, en el fons, al de l’anterior restauració borbònica del 1875-1923.

- Publicitat -

La crisi profunda del sistema no esclatà obertament fins a l’intent de reforma de l’estatut de Catalunya, ja a l’inici del segle actual. La constitució la preveia, però l’aprofundiment autonòmic no fou possible ni tan sols amb un govern del PSOE, que va prometre que li donaria suport. Això trencà el pacte constitucional i va propiciar que a Catalunya s’iniciés un procés massiu cap a la seva independència. La celebració del referèndum de l’1-O i a la repressió subsegüent marcaren un nou punt de ruptura entre Catalunya i Espanya que ara mateix sembla irreversible. Des de la perspectiva catalana, tant l’opció pel neoautonomisme (contemplada per la constitució espanyola) com l’opció per l’autodeterminació (contemplada com a dret bàsic per l’ONU) es considerava que serien resoltes, per l’Estat espanyol, per la via democràtica, ja que es pensava que Espanya era realment un estat democràtic. Però no fou així. ¿Com s’explica que l’Estat espanyol optés per una via autoritària i sacrifiqués la democràcia en nom de la «sagrada» unitat de la pàtria? La resposta és senzilla: L’Estat espanyol no era (ni és) la democràcia plena que deia (i diu) ser. I quan fou que deixà de ser-ho o que ni tan sols arribà a ser-ho? Fou el 1981 que, amb un acte de violència, l’intent de cop d’estat militar (amb tancs al carrer i l’assalt al Congrés de Diputats de Madrid per part de guàrdies civils), va marcar l’inici del procés involutiu. No seria, doncs, més precís parlar del règim del 1981 que no del de 1978?

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca