A mitjan març semblava impossible que es donés aquest moment, però ha arribat. De fet, porta més d’una setmana essent una realitat. En plena onada de restriccions, cancel·lacions i, en el millor dels casos, festivals i activitats en línia, el Festival de Sitges es presenta com l’aire fresc que necessitava el món de la cultura i, més en concret, el món del cinema.

Ho fa, a més, carregat d’algunes propostes atípiques que segurament no haguessin trobat el seu lloc en un festival d’aquest calibre en circumstàncies normals. Això no vol dir que parlem de propostes menors, sinó que el pes de segons quins noms i provinences haguessin blocat el pas de certes produccions que ara tenen l’oportunitat de reivindicar-se a les sales sitgetanes.

Una d’elles de ben segur és La vampira de Barcelona, de Lluís Danés. L’extraordinari de la presència d’aquesta cinta a competició oficial no és tant la seva autoria o l’ínfim pressupost amb el qual s’ha treballat, sinó el fet de ser una pel·lícula de parla catalana. És la setena edició que servidor es deixa caure pel Festival de Sitges i ni forçant molt la memòria se m’ocorre una fita igual.

Una altra podria ser No mataràs, del també català David Victori, amb un repartiment encapçalat pel polifacètic Mario Casas que, aquest any, a causa de l’escassesa de convidats de renom internacional, s’ha convertit en un dels reclams del festival —juntament amb Najwa Nimri, mitificada recentment per la seva aparició a La casa de papel—.

El denominador comú d’aquestes dues cintes, a part de tractar-se de produccions catalanes, és una Barcelona negra que serveix de teló de fons per a ambdues històries. He de dir, però, que quan una pel·lícula es localitza en una ciutat que conec tant com Barcelona em provoca un recel que gairebé mai acostuma a desaparèixer. Un dels visionats que més m’ha molestat recentment és el de Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen: m’envaeix la sensació de que mostra una ciutat desconeguda, irreal.

Puc assegurar d’entrada que això és quelcom que no ha passat amb les dues produccions que ens ocupen, segurament perquè no tenen aquesta voluntat de jugar amb l’imaginari barceloní, més aviat de col·locar la ciutat com el que ja hem dit, un teló de fons, fins al punt que, excepte en ocasions puntuals, sabem que l’acció es du a terme a Barcelona perquè ho hem llegit a la sinopsi.

La manera amb què es mostra a ambdues són completament diferents, com ho són les èpoques en les quals succeeixen els respectius fets. A La Vampira de Barcelona ens trobem a la Barcelona de principis de segle XX i seguim al periodista Sebastià Comas en la seva investigació sobre les desaparicions de diversos xiquets, en el que es troben implicats alguns bordells del Raval i personalitats de les altes esferes de la societat. L’assenyalada per la policia i l’opinió pública és, però, Enriqueta Martí, a qui la premsa sensacionalista coneix com La Vampira de Barcelona.

La posada en escena té molt a veure amb la vessant escenògrafa del seu director. Els espais que se’ns presenten no són localitzacions sinó decorats, un espai urbà de cartó-pedra que no ha tardat a inspirar entre el públic el cinema expressionista alemany del qual forma part la pel·lícula homenatjada enguany pel festival, El gabinet del doctor Caligari.

Tot i això, els que fa uns anys que segueixen el cinema en català, aquesta producció segur els hi recorda al que havia de ser el gran projecte del cinema en la nostra llengua, 1714, d’Anna Maria Bofarull, una producció que acabà essent, sense voler ser-ho, una bizarrada digna de Secció Brigadoon a Sitges (i que es pot visionar a la plataforma Filmin).

La pel·lícula de Danés no té unes pretensions tan elevades i, per aquest motiu, es tracta d’una cinta conscient de les seves limitacions i gens disposada a què aquestes siguin un impediment per al desplegament d’unes reivindicacions sociopolítiques que funcionen com a excusa principal per a la recuperació d’aquests fets: els abusos de les capes altes de la societat (la burgesia catalana, en aquest cas) i el consegüent encobriment dels mitjans de comunicació i la justícia.

El problema, però, és que una de les missions de la cinta és l’indult d’Enriqueta Martí, si bé aquest es formula d’una manera poc rigorosa i destinat a acomplir els interessos crítics del relat. Respectant la possibilitat que el procés contra ella es tractés d’un muntatge, la cinta no aporta les proves suficients (ni reals ni fictícies) per a eximir-la de la seva culpabilitat. Al contrari, el que provoca el film és ennuvolar encara més el cas i eixamplar els dubtes i el desconeixement d’uns fets que ja s’han convertit en mitologia urbana barcelonina.

És per això que ens hem d’acabar preguntant com resulta de lícita la pel·lícula quan l’objectiu d’aquesta exculpació no és el de fer justícia amb el personatge, sinó el de portar el relat al terreny actual i demostrar que la influència de les altes esferes als òrgans d’opinió i decisió no és quelcom de fa quatre dies. Voilà!

Una Barcelona molt més moderna (podríem dir la de mesos abans de la covid-19) és la que acull la cinta No mataràs de David Victori, programada com una sessió especial fora de competició. El film, que s’estrena aquesta setmana en més de 300 cinemes arreu de l’Estat, posa el focus al protagonista interpretat per Mario Casas, que després d’un llarg temps cuidant del seu pare en una malaltia, està disposat a fer un gir a la seva vida i viure noves experiències. Abans que pugui fer res, però, coneix la Mila (interpretada per la Milena Smit), que el condueix cap a una espiral de problemes i violència.

El gruix de la pel·lícula es desenvolupa en les escasses hores que dura la nit barcelonina, recordant-nos una proposta alemanya molt similar de l’any 2015: “Victoria” de Sebastian Schipper, que fou rodada en pla seqüència al llarg d’una nit berlinesa seguint el personatge interpretat per l’actriu catalana Laia Costa. De fet, la Barcelona que ens mostra Vitori s’apropa molt al prototip d’urb de la capital alemanya, on els carrers són obscurs i solitaris per naturalesa i hi podem trobar fàcilment racons prototípics de l’escena underground. Una Barcelona desenfocada i despersonalitzada que recolza la història d’una desfiguració i pèrdua d’identitat. Una baixada als inferns del mateix personatge.

No mataràs es desenvolupa amb una contundència que Victoria no va poder assolir a causa de les limitacions que aporta el pla seqüència, i això fa que la de Victori sigui una proposta molt més estimulant. Amb tot això, el principal artífex del funcionament de la pel·lícula és sense cap mena de dubte en Mario Casas, un actor que es dedica a reivindicar-se a cada treball que realitza, i que sense dubte s’ha convertit en una garantia d’èxit. La seva evolució, d’ídol adolescent a actor consolidat i polifacètic, es traça d’una manera molt similar a la d’una gran figura del Hollywood actual, Robert Pattinson, compartint a més el gran reconeixement del públic i el menyspreu dels comitès acadèmics que entreguen els premis més importants de l’any.

El Festival de Sitges segueix amb projeccions i activitats fins diumenge a la nit, quan acabarà l’edició més atípica de la seva història. Un present que de ben segur s’havia plantejat alguna vegada a les seves pantalles i que mai ningú s’imaginà que algun dia podia ser cert.