Espanya: paradís comunista

Ens hem acostumat a que terminis com els de “socialcomunistes”, “xavistes”, “batasunos”, “colpistes” o “d’extrema esquerra” s’utilitzen com a qualificatius per parlar del govern de coalició entre el PSOE i Podem: el Gobierno más progresista de la Historia?

De vegades tinc la sensació que Espanya forma part d’una realitat paral·lela; d’un multivers diferent, com eixos que apareixen a la sèrie americana Rick & Morty. 

I és que, per a la dreta espanyola (i espanyolista) qualsevol proposta que avance cap a la redistribució de la riquesa és el mateix Mefistòfels; és a dir, és el mateix dimoni.

Ara bé, a l’Executiu de la Moncloa també sembla que li done igual el que ocorre a la resta del món. La COVID-19 ha fet créixer més encara les desigualtats i ha posat en risc els treballs i la supervivència econòmica de molta gent.

Durant els últims mesos hem vist com, fins i tot organismes que fins ara havien aplicat polítiques neoliberals com la Unió Europea s’han adonat de la necessitat d’una major progressivitat en els impostos.

També hem vist com alguns representants dels parlaments autonòmics (fins i tot del PSOE, com el Síndic valencià Manolo Mata) han defensat la necessitat d’apujar impostos a les rendes més elevades i han aprovat lleis socials, com la nova llei de regulació dels lloguers a Catalunya.

Mentrestant, al govern central les mesures socials arriben amb comptagotes, i una llei tan tèbia com la de l’Ingrés Mínim Vital, que van aprovar anys arrere governs de tot signe polític a alguns parlaments autonòmics (fins i tot el PNB!) ha sigut titllada de “comunista”. Com el nostre amic Jiménez Losantos se n’adone del que estan fent els països del nostre entorn, flipa.

Portugal ha aplicat un impost a la banca, França aposta per la reindustrialització, el Regne Unit per apujar els impostos a les empreses i rendes més elevades, Canadà opta per una taxa sobre la “desigualtat extrema” i Dinamarca tria un impost als ultrarrics per finançar les pensions anticipades. Repúbliques bananeres?

Fins i tot organismes tan poc sospitosos de ser perillosos revolucionaris com són el Fons Monetari Internacional (FMI) o l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) recomanen apujar els impostos als espanyols que més tenen.

No obstant les constants recomanacions internacionals i el canvi d’horitzó que està tenint lloc pertot arreu, Sánchez, Iglesias i companyia semblen continuar en la mateixa (tèbia) línia. L’últim episodi l’han protagonitzat negant-se a aprovar un impost als bancs i les grans fortunes.

De vegades tinc la sensació que a la Moncloa existeix una porta secreta cap a altra dimensió, un món distòpic on mana indefinidament la gent de l’IBEX 35 i la tribuna del Bernabéu. O això, o que, com cantava Ismael Serrano, encara ha de ploure perquè la plaça continua bruta.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca