La burgesia catalana no existeix

El tòxic món de les xarxes social –succedani de les inscripcions a les parets dels lavabos, segons enginyosa definició de la gran Empar Moliné– ha servit per ressuscitar atàvics sectarismes i avortar qualsevol conversa política mínimament intel·ligent. Un dels clàssics dels nostres dies consisteix a considerar l’espai de Junts, al voltant sobretot de l’exili, com a l’enèsima mutació del “virus convergent”, que al seu torn, sembla l’enèsim refugi de la pèrfida burgesia catalana. Aquestes desqualificacions (Junts = CiU = burgesia catalana) provenen principalment del camp “progressista.” M’agradaria aturar-m’hi un moment en aquest punt. El terme “progressista”, popularitzat com a categoria política al llarg de les dècades de 1970 i 1980 es feia servir tradicionalment per caracteritzar un espai més filosòfic i social que polític, que servia especialment per oposar-se a la seva antinòmia: el conservadorisme, que feia referència especialment a un sistema de valors.

En realitat, si analitzem la naturalesa i llenguatge d’aquests atacs no resultarà massa difícil identificar-ne la procedència d’aquest “progressisme”. Més enllà d’aquells espais socials, sindicals, acadèmics i polítics, en bona part sorgeixen, més que de l’univers, de la nebulosa marxista, especialment aquella directament connectada amb el còctel ideològic vinculat a maig del 68, i que ha anat mutant al llarg de les dècades fins a convertir-lo en amplis camps de batalla de les crues “guerres culturals”. El fet curiós és que, si hi ha un moviment on la sociologia burgesa és dominant en els seus vèrtexs piramidals és precisament el marxisme, amb un pare fundador el qual, malgrat la seva dialèctica hegeliana, duia una existència de burgès victorià (que vivia, sobretot, a còpia de les subvencions econòmiques del seu íntim i exitós burgès, Engels). El mateix podríem dir de Lenin, i la seva idea al voltant de la professionalització dels revolucionaris, un bon exemple de la reproducció, a escala de partit, d’un estat burgès, amb les seves estrictes jerarquies, meritocràcia i puritanisme. I què dir del món acadèmic ideologitzat dels teòrics del 68, meitat arqueòlegs, meitat teòlegs, de la doctrina del profeta de Tréveris, o les burocràcies organitzades, tant dels governs del socialisme real o dels disciplinadíssims partits que gestionaven la quotidianitat i vetllaven per l’ortodòxia.

És així com el marxisme arriba, mitjançant mecanismes intel·lectuals escolàstics, a establir una doctrina rígida segons el qual principis com “el nacionalisme és burgès” esdevenen axiomes de la teologia socialista, a la qual els militants es lliuren amb la fe del creient. És així com, amb esperit inquisidor, bona part de l'”esquerra progressista espanyola o catalana (i normalment, a partir del vot d’obdediència, catalana que se sent el que mani la jerarquia espanyola) té com a principal objectiu descobrir burgesos entre els conductors d’autobús, mestres, comercials, lampistes, periodistes, autònoms que sobreviuen, professors associats precaris, conserges, reparadors de rentadores, forners…, que voten Puigdemont [nota: aquesta enumeració és basada en casos reals].

Ah! El maniqueisme de l’esquerra progressista, i la seva dualització entre bons i dolents que s’expressa als fils de Twitter…! En la recerca de la seva lluita contra el mal, la “burgesia”, aquella mena de categoria abstracta per encapsular els seus objectius a abatre fa aquella olor matinal de napalm que tant excita a determinats portaveus del progressisme, i que recorda tant als kulaks, o els petits burgesos objecte dels guardians rojos de la Revolució Cultural xinesa… on fets tan rigorosos com portar ulleres servia per identificar l’enemic de classe.

I tanmateix, la burgesia catalana no existeix!

Vejam, sé que acabo de fer una afirmació taxativa, polèmica, provocadora, que exposada en el títol tracta d’atreure lectors potencials i que sens dubte, aixecarà la ira del progressisme oficial. Ara bé, intentaré desenvolupar la idea i aportar arguments i dades.

Tradicionalment es defineix la burgesia –fins i tot des de la perspectiva de la teologia marxista– com a aquell grup social que és posseïdor dels mitjans de producció (per exemple, les fàbriques) i que obté la seva fortuna, el seu capital, a partir de l’explotació dels treballadors (que només poden vendre la seva força de treball) i l’extracció corresponent de la plusvàlua (la diferència entre el valor d’allò que produeix i el guany obtingut pels propietaris en la seva comercialització). És així com la piràmide social es fonamentava en unes classes posseïdores del capital, més o menys minoritàries, assistides immediatament per sota per una “petita burgesia” d’empleats, tècnics, professionals, i que explotaven el gruix de la població, un proletariat que ho era en tant que era explotat en una relació desigual.

Aquesta burgesia catalana era innegable que existia als segles XIX i XX, almenys fins a les dècades de 1970 o 1980. De fet, posseïen fàbriques (fabricaven roba, transformaven metall, feien locomotores, cotxes, motos, taps de suro, bolígrafs, joguines…,) que empraven (o explotaven) milions de persones. Aquesta era la fotografia fixa, per posar un exemple d’una Barcelona que tenia fàbriques, tallers, negocis…, i que, constatant les abismals diferències socials existents avui dia, resulta temptador seguir definint els grups benestants amb velles categories.

La globalització ho canvia tot. Si ja les tesis ortodoxes del marxisme servien per analitzar (de manera excessivament simplista, a parer meu) com funcionaven les relacions de classe, les coses han canviat significativament. Les fàbriques pràcticament han desaparegut, deslocalitzades sobretot a la Xina, encara que també al tercer món o amb automatitzacions que han fet minvar el percentatge de treballadors industrials fins al 18,2% a Catalunya segons l’Idescat (2020). El 2001, aquest percentatge era de 28,8 %, i el 1970, el sector secundari ocupava el 41% de la població activa. Aleshores, els burgesos més o menys catalans (en aquella època necessitaven el mercat espanyol i només flirtejaven amb el catalanisme) feien coses. Amb les successives crisis i el model neoliberal d’externalitzar costos, la majoria de fabricants van vendre les màquines, les empreses i, en molts casos, van dedicar-se al rendista, les bombolles especulatives, la construcció, l’especulació financera o qualsevol altra cosa que, si bé els podia millorar (o no) els seus guanys ja no els permetien esdevenir burgesos, fet que també coincideix amb la dissolució d’una certa cultura de classe i presència pública. El 1994 el Liceu crema i en la seva reconstrucció (amb diners públics) passa a ser de titularitat pública i els antics propietaris, a esdevenir elements decoratius. Una altra institució típica de la burgesia catalana, el Barça, també il·lustrarà aquest desplaçament d’elits. Agustí Montal serà el darrer burgès clàssic (un fabricant tèxtil) que ocuparà la seva presidència. Posteriorment, el 1978, i de manera significativa seria un especulador immobiliari (Josep Lluís Núñez) qui en prendrà el relleu fins al 2000, i després d’un interregne entre l’hoteler Joan Gaspar i l’empresari del totxo Enric Reina, vindria el període de Laporta (un advocat) entre 2003-2010, Rosell (un professional de la gestió esportiva i la intermediació amb una empresa dedicada al màrqueting) i Bartomeu, amb un perfil molt similar al de gestor i “aconseguidor.” El Barça sempre ha estat termòmetre de la mena de sectors socials dominants de la societat catalana, que clarament va deixar de fabricar coses a gestionar-les. En altres paraules: el Barça, fins Montal, representava el fum de les fàbriques, mentre que coetàniament representa aquella classe que es dedica a fabricar fum.

Marina Subirats, una de les sociòlogues més conegudes i respectades del nostre país, d’acord amb les anàlisis paral·leles que es fan en altres societats europees, considera que la burgesia catalana no existeix ja com a tal. Per ocupar l’espai vacant (sovint, també per herència) proposa la definició de “classe corporativa”, que representaria al voltant de l’1% de la població, i que es caracteritza no tant per ser propietaris d’empreses, com d’esdevenir gestor, alts directius de multinacionals, amb un caràcter internacional i globalitzat, que parla idiomes, amb una alta mobilitat. No és estrany trobar la continuïtat de cognoms entre aquest 1% remenador de cireres i els antics grans fabricants, encara que les dinàmiques de negocis decadents i emergents ha generat certa circulació ascendent i descendents.

Subirats, d’acord amb rigorosos estudis estadístics, segonsls criteris de la sociologia nord-americana, i per a la fotografia de 2013 estableix una estructura de classes ben diferent dels cisellats per les teories marxistes. A banda d’aquest 1% de classes altes (que, com dèiem, s’han desespanyolitzat en el sentit que el seu mercat –també laboral– és internacional) s’hi afegiria unes classes mitjanes heterogènies (tècnics, petits empresaris, autònoms, professionals…,) que representarien al voltant d’un 40% (hi hauria un 10% realment benestant i un 30% més fràgil) mentre que les classes treballadores (o més aviat, espais de precarietat de tota naturalesa, amb una important presència de persones migrades o amb escassos nivells formatius) d’un 59-60%. Unes classes treballadores, a més, que ja no estarien treballant en el sector industrial, perquè malgrat que a Catalunya, per sort, aquest manté un cert pes econòmic, majoritàriament s’ha produït una terciarització amb gran presència d’activitats de baix valor afegit (especialment turisme i construcció), economia informal i uberitzada (i, en termes de l’enyorat David Graeber, farcit de “bullshit jobs”) i, sobretot, una creixent inactivitat perpètua a partir d’una desocupació estructural, amb gran capacitat de desestructurar la població. En altres paraules, de la mateixa manera que ja no existeix la burgesia catalana, la “classe obrera”, segons l’imaginari marxista (conscienciada, fabril, sindicada, organitzada), tampoc no hi és, o en tot cas, es troba en vies d’extinció. A la primera ja no li cal una política local (no té cap sentit la caricatura de Convergència, perquè la classe alta és més pendent de Manhattan que del Paseo de la Castellana), la segona és la que realment té certa capacitat de mobilització política i social i tendeix a ser “sobiranista” (com demostren moviments de l’estil armilles grogues a França o l’independentisme a Catalunya), mentre que la tercera esdevé clarament vulnerable als intents populistes i la manipulació per part del poder, massa sovint propagats des dels mitjans de comunicació madrilenys.

Això ens permet desmantellar la teologia progressista. La burgesia catalana no existeix, com tampoc la classe obrera ni espanyola, ni catalana. I tanmateix, com a historiador, encara que això em comporti una lapidació progre, cal admetre que, tradicionalment, la principal classe històricament revolucionària és la classe mitjana. Va quedar ben clar a la Revolució Francesa, i encara d’una manera més nítida a la Revolució Americana de 1776.

Efectivament. Després de tres dècades dedicat més o menys a això de la historiografia contemporània, no hi ha res més revolucionari que la Declaració d’Independència redactada per Thomas Jefferson amb correcció de John Adams. Va ser una manera de trencar amb l’antic règim i d’entendre que la llibertat no admet exclusivitat en els adjectius. Es tracta de la llibertat política, la individual, la social que no es pot sostreure de la nacional. És per això que l’espai que representa Junts (i tanmateix, que també representa ERC i la CUP, malgrat les seves hipoteques ideològiques) no tenen res a veure amb la burgesia, sinó amb una qüestió de dignitat, coherència, i perquè no, de conveniència. Els atacs elaborats des de determinats espais polítics, sindicals o “progressistes”, responen, simplement, a la defensa del (antic) règim del 78, dels privilegis de l’aristocràcia feudal espanyola, que considera encara que, no només cal mantenir estaments socials, sinó també resistir per defensar l’opressió nacional. La burgesia catalana no existeix. Sí que existeix un moviment de fons de la societat catalana, de caràcter revolucionari, majoritàriament de classes mitjanes, que vol emancipar-se del passat per construir un futur més confortable per a la majoria.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Forcadell, dolguda amb la resposta de la sentència de l’1-O: “Es va fer tard i malament”

L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell espera que la resposta institucional a la possible inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, no sigui com...

Torrent només pot garantis que les eleccions seran en diumenge

El president del Parlament, Roger Torrent, ha afirmat que només utilitzaria el "petit marge" que hi hauria si no hi ha candidat a la...

Asens ataca Junqueras: “És demagògic i un insult”

El portaveu del grup d'Unides Podem al Congrés, Jaume Asens, ha qualificat de "demagògic i un insult" que el líder d'ERC, Oriol Junqueras, compari...

El Circ Cric demana ajuda

Jaume Mateu (Tortell Poltrona) i Montse Trias, fundadors i ànimes del Circ Cric, projecten convertir les carpes ubicades al peu del Montseny en un...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca