El mercat de l’art tenia patologies prèvies, no ens enganyem ni siguem oportunistes. Hem tornat als museus però no sabem quins protocols funcionaran per a la reincorporació als centres educatius en plena pandèmia i tampoc quina fórmula regenerarà un mercat que afronta la major crisi econòmica coneguda. No obstant això, trobem ofertes de cursos i màsters que prometen donar les ferramentes i les claus necessàries per a superar el que ve al nostre sector. Si no sabem què ve! Encara que de la crisi del 93 i la del 2008 vam aprendre ben poc, sembla. Per què sorgixen estos cursos? És la llei de l’oferta i la demanda en el nostre sistema capitalista neoliberal. Sorgixen davant de la necessitat d’orientació i un raig d’esperança per a molts agents culturals que volen assegurar-se una ocupació. Però, davant d’un problema sense precedents i tractant-se d’un mercat ja danyat amb antelació, eixos cursos que proliferen a un ritme bascós només oferixen una garantia: treball per als que els organitzen i impartixen, a costa de la butxaca d’artistes, comissaris i mediadors desesperats.

Una enquesta feta entre el 16 d’abril i el 17 de maig, basada en 410 respostes d’agents culturals i duta a terme pel grup d’investigació Econcult de la Universitat de València va analitzar recentment l’impacte de la crisi de la COVID-19 en el sector cultural valencià amb una perspectiva un tant derrotista. L’informe final d’aquesta ha sigut presentat fa uns dies en el Centre del Carme Cultura Contemporània per l’investigador i professor Raúl Abeledo. Ell va explicar que el sector cultural està dividit entre unes poques empreses grans i una estructura de micropimes que, segons deduïx, resta capacitat de negociació al sector amb vista a les polítiques públiques. Un 42,2% dels enquestats declara no haver tingut accés a cap mena d’ajuda pública.

L’informe assenyala, altrament, la irregularitat i la temporalitat de les condicions de treball en el sector cultural, que influeixen de manera decisiva en les dificultats d’accés a les ajudes per no complir els requisits previstos. Per tant, seria un bon moment per a preguntar-nos quin tipus de contractes se’ls fa als artistes, per part de les galeries que els representen, perquè, pel que fa a les institucions públiques ara mateix hi ha transparència i suposadament un compliment rigorós del codi de bones pràctiques.

La batalla de les associacions d’artistes per aconseguir no sols “signar contractes” sinó contractes dignes amb les galeries té un llarg recorregut. Per poc que estigues treballant en este sector coneixes casos en què sense un albarà de depòsit ni contracte hi ha artistes que no han aconseguit recuperar obres venudes pels seus representants, o que han tardat mesos a cobrar la seua part, que han hagut d’entregar part d’un premi concedit a la seua tasca com si fóra un peatge per a accedir a tindre presència en una fira i un llarg etcètera. Per descomptat, no totes les galeries incorren en pràctiques dubtoses i és clar que han tingut fins el moment un pes rellevant, a més del lloable propòsit de promocionar el treball dels seus artistes. No es pot generalitzar, però si assenyalem un problema a la cerca de solucions, millor si analitzem cada cara del poliedre per comprendre com hem arribat fins ací, més enllà del virus.

El mes passat la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport va convocar ajudes per un import de 215.000 euros, amb l’objectiu de col·laborar amb el funcionament i promoció de les activitats de les galeries d’art valencianes i de la seua participació en fires d’art nacionals i internacionals. Arribats a este punt cal preguntar-se: quan tornaran a organitzar-se fires presencials? L’última va ser la fira ARCO a Madrid, que va tindre lloc durant l’última setmana de febrer i la primera de març en els mateixos pavellons d’IFEMA que setmanes després es convertien en un hospital de campanya.

Tenim poca previsió de tornar a convocar esdeveniments amb aglomeració de públic. Les visites a galeries, que mai han sigut massives a excepció de les nits d’inauguració, han continuat sent amb cita prèvia i aforament limitat, a més d’incorporar la venda online. La por al risc d’acumular pèrdues els porta a buscar apostes segures. Aquesta situació posa la situació d’artistes jóvens amb poc recorregut molt més difícil. Això sí, els galeristes associats, com a associació i col·lectiu, han sigut dels comerciants més reivindicatius i se’ls ha escoltat. També cal destacar que anualment estan compromeses una sèrie de compres directes en elles per part de les instàncies culturals de caràcter públic. Ara bé, és clar que mai plou al gust de tots i qualsevol avanç resulta insuficient segons el vidre amb què es mire.

Recordem que les galeries d’art són negocis privats la programació expositiva de les quals està destinada a la venda d’obres d’artistes. D’estes obres, les galeries es queden un tant per cent, que de vegades arriba al 50%. Amb este tipus d’ajuda s’està recolzant al xicotet i mitjà comerç i, indirectament, als artistes. Perquè els artistes realitzen el treball que permet fer funcionar l’engranatge de tot l’àmbit artístic, des del mercat de l’art fins als museus, festivals i esdeveniments de gestió cultural. No obstant això solen ser els menys afavorits o menys tinguts en compte per a les ajudes i contractacions. Així succeïx generalment i cal destacar que en el País Valencià, davant d’esta crisi sanitària i la imminent recessió econòmica, s’han activat estratègies de protecció per als artistes amb una rapidesa i dedicació molt dignes.

El Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV) ha destinat durant la pandèmia, en el primer semestre de 2020, més de 580.000 euros a convocatòries públiques que fomenten la creació artística valenciana. En total, la institució ha publicat 8 convocatòries que han permés desenrotllar 153 projectes artístics. Entre ells, destaquen 10 residències per a creadors dins del programa Cultura Resident, amb ajudes per a producció, investigació i mediació cultural i 100 propostes en format digital en la convocatòria #CMCVaCasa, que s’ha posat en marxa per reactivar el sector de les arts visuals durant la crisi econòmica generada per la COVID-19.

Estes accions són fruit que l’equip del CMCV treballara el doble durant el confinament pensant i proposant idees per a salvar al sector, aconseguint una resposta molt favorable. Reactivar la cultura i donar suport al sector creatiu valencià, sempre des de la igualtat d’oportunitats, a través de convocatòries públiques és el model de gestió aplicat en la institució pel seu director gerent José Luis Pérez Pont en els 4 anys que porta al front. Compta amb un equip molt reduït i de vegades ha declarat la necessitat d’incorporar més personal en la institució i en els centres d’art que esta comprén. No s’entén per què ha sigut desatesa la seua petició a pesar que els pressupostos permeten portar-la a cap.

L’augment de la contractació pública de les organitzacions culturals és vital i és un dels punts que arreplegava l’informe al que abans féiem referència. L’aposta per allò públic és probablement una solució lenta però segura perquè l’art contemporani seguisca viu, perquè no ha mort, no. Està més viu que mai. Ho mantenen viu els artistes en els seus estudis, els museus en les seues exposicions i col·leccions, els col·leccionistes i les escoles d’art, sense oblidar-nos del públic que ho demana i ho disfruta. Ací té més valor la democratització de la cultura, lluny de ser un producte de luxe o de l’elit; perquè la conclusió principal després de passar un confinament en què l’art ha estat tan present és que la possibilitat d’aproximar-se a l’acte creatiu i als distints llenguatges artístics ens pertany per sempre.